Entrevista a Gerard Quintana

«Com els meus personatges, no em conformo amb el destí que m’atorguen»

Gerard Quintana (Girona, 1964) publica la seva primera novel·la, Entre el cel i la terra (Columna, 2019), la història de cinc personatges en dues línies temporals que comencen el 1952 i el 1970. El cantant de Sopa de Cabra parla del procés, de l’1O, de la tartamudesa quan era un nen i del somni juvenil de ser escriptor que sorprenentment el va dur al rock.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La vostra novel·la creua dues històries, una que comença el 1952 i l’altra, el 1970. Per què?

Per explicar la història dels personatges alhora que faig dialogar el passat amb el present. Són 21 capítols, 21 dies en la vida dels personatges al llarg de cinquanta anys. I hi ha una voluntat de triar quins són els moments que viuen. Sempre coincideixen amb un fet històric.

Surten els aiguats de Girona del 1970, la vaga de tramvies del 1951...

Sí, l’assassinat de Carrero Blanco, el 23-F, l’assalt al Banc Central... Tot el moment de preparació previ a posar-me a escriure el vaig fer de març a setembre de 2017. I imagina’t, quan havia de començar a escriure, pam!, l’1 d’octubre. No podia escriure perquè la realitat em superava i havia d’estar pendent de les notícies. Estava enganxat. M’adormia a la catifa, al sofà... Buscava els canals internacionals, a veure que coi deien... Fins que em vaig desbloquejar una mica.

Com?

Gràcies al Rafel Nadal. Sabia que ell també estava escrivint i li vaig fer un missatge directe de Twitter dient «No puc, no puc sortir d’aquí». I ell em va fer un missatge dient: «No podem ser de sobte lletrats, experts en codi penal i politòlegs tot alhora i d’un dia per l’altre. Hem de fer les coses que sabem fer de la millor manera». I vaig veure una mica la llum...

A més, és vostè molt actiu a Twitter i aquells dies no devia parar.

Sí, estava buscant respostes al passat en el moment actual i, de moment, l’1 d’octubre. No és casual que la novel·la comenci el 1952 amb el rerefons de la vaga de tramvies. D’una manera o altra també està parlant del moment actual: era un fet que no oblidarà ningú, que sorgeix de la gent que diu prou i comença a empènyer des de baix... Una mica com ara. O el moment de l’afusellament de Grimau, que també és present. Recordeu que el condemnen a mort i hi ha un clam des d’Europa demanant l’indult -fins i tot el Papa i la Reina d’Anglaterra- però aquí el maten igualment. Després el règim iel orgullo españolse sent ferit perquè rep crítiques des d’Europa i surten al carrer en manifestació -auspiciada pel règim- perquè estan parlant malament d’Espanya. I es crea la campanya de Fraga Iribarne Spain is different. Igual que ara la ‘marca Espanya’. Volia jugar amb tots aquests paral·lelismes, llocs per on hem passat i per on tornem a passar.

Estava explicant que abans d’escriure ha fetun treball previ.

Sí, m’he adonat que, per començar a escriure necessito tenir una estructura: saber si el tauler és d’escacs, de bakgammon o de què; saber a què vaig a jugar. I a partir de tota l’estructura, dels personatges, el seu trajecte vital i tot els temes que vull tocar, omplo moltes llibretes: vaig fent el disseny dels capítols i d’altres elements. I després em poso a escriure i és plaent per mi. No corro el perill de caure en un carreró sense sortida. I puc anar plantant llavors que creixin o reapareixin en un altre moment. A part de la intenció de desplegar aquests personatges buscant els límits de la seva llibertat.

Aquesta és la principal intenció del llibre?

És la intenció primera, sí. És una cosa que comparteixo amb ells: no acceptar el guió preestablert sinó intentar trencar-lo, intentar viure el teu somni encara que no sàpigues; encara que en el somni saps que no manes. I, per tant, suposa un cert salt en el buit. Pots guanyar o pots perdre. Hi ha personatges que guanyen, d’altres que perden... A més hi ha aquestes dues generacions, la del Patxi i l’Àngels...

...que han nascut durant el franquisme...

Han nascut durant el franquisme, han viscut amb un enemic clar i amb l’esperança de poder vèncer aquesta cotilla, aquesta dictadura. Comencen amb desànim, perquè fins i tot els Estats Units li dona acaba donant suport a Franco (arribada de la Sexta Flota); després el Vaticà (Congrés Eucarístic de Barcelona) també assimila el règim. I de sobte l’enemic ja no és el feixisme. Ve el Cardenal Tedeschini [delegat del Papa Pius XII] al congrés eucarístic i, al costat de Franco, la seva frase és «Comunión o Comunismo».

Franco passa a ser aliat dels EUA i del Vaticà.

Exacte. I després l’ONU també accepta Espanya com a membre. En un dels capítols, en una conversa entre el Patxi i l’Àngels es qüestionen si val la pena seguir lluitant sense el suport exterior. Una qüestió que ara també es fa molta gent a casa nostra: si ningú ens dona suport des de fora, això és estèril... I d’altra banda hi ha l’altra generació, la del Bru i la Clara, que en algunes coses redimirà la generació anterior.

En tot cas, et quedes al 1998.

Vaig tenir la temptació de fer arribar la narració fins al moment actual. I, de fet, ho vaig provar. Tenia tres finals possibles al cap i, quan anava parlant amb l’editora, li vaig dir que els provaria tots tres. I el primer que vaig provar arribava fins ara... i, de sobte, el llibre es convertia en un llibre del procés. La significació que agafava tot...

Era massa explícit?

Sí. I per això vaig decidir deixar-lo al 1998 i que el lector pogués completar aquesta mirada des del present, sobre la transició i ho pogués passar per la seva mirada personal. Ara, que semblava que era important una segona transició, l’Estat no ho ha volgut i ha entrat en un carreró sense sortida. El propi Estat s’ha parat aquesta trampa. A mi, com a lector, m’agrada que no m’ho donin tot fet. Per això m’ha semblat molt millor fer-ho d’aquesta forma.

Explica dues històries paral·leles, una que comença el 1952 a Barcelona i una altra, a Girona el 1970. Per tant, aquesta segona l’ha viscut (deu recordar la riuada que explica, per exemple) i la primera, no...

Sí que recordo l’aiguat. Tenia set anys i és un dels primers records que tinc. Vaig veure i vaig viure allò i em va impactar. El Bru, el personatge, viu a la mateixa escala on jo vaig viure de petit. He utilitzat coses que conec i altres me les he hagut d’inventar i per altres, m’he documentat. Però realment hi ha molta experiència viscuda. Aquell moment de la inundació sempre m’ha acompanyat. Jo vivia damunt d’aquella llibreria -que ahir va complir 140 anys-...

És la Llibreria Geli?

Sí. La portava el meu tio, en Pere de Can Geli, i ara porta el meu cosí, el Pere de Can Geli. Els deien així però tots dos són Pere Rodeja i jo sóc Quintana Rodeja. Era germà de la meva mare... El cas és que em va impactar molt aquella idea de salvar llibres de la inundació. Els llibres són feixos de paper... però també són vides.

Va ser més fàcil aquesta reconstrucció dels fets viscuts, doncs?

És que la feina de documentació implica molta més feina. I parlar amb gent i anar a llocs. I contraposar: perquè, de vegades, unes visions i altres no coincideixen. Cadascú reinventa els seus records com vol. En canvi, la part que havia viscut ha sigut molt diferent. I sobretot a partir dels noranta. Tot i que m’he documentat també i he buscat detalls sobre els quals volia escriure amb seguretat, ha estat molt més fluïda. Com nadar en una piscina sense onades.

Per què decideix escriure una novel·la?

Perquè no m’agradaria morir-me sense realitzar un somni de joventut i infantesa. Tot i que sé que sóc un intrús ara...

Havies somiat ser escriptor abans que músic?

Sí, de fet vaig entrar al món de la música perquè escrivia. I també era un intrús. Em deien: «Però si tu no saps música ni has estudiat música ni tens cap experiència». Només tenia el gust i el plaer d’haver-me pogut refugiar en la música en un moment de la meva joventut en què era molt difícil comunicar-me per la tartamudesa i una sèrie d’entrebancs que vaig tenir. La música va ser un refugi. Com això dels logopedes no estava tan estès i a casa em fotien un clatellot i em deien «parla bé, home!»...

Quan va ser això?

Als 9, 10 i 11 anys... El cap m’anava més de pressa que la capacitat de verbalitzar. Si fos ara potser em dirien que tenia TDAH o una cosa d’aquestes però en aquell moment no hi havia aquestes subtileses. Llavors la música va ser un refugi: tots aquells vinils i el meu tocadisc Cosmo de maleta, que s’obria i la tapa era l’altaveu i l’altra banda, el plat. Els discos de Cohen, de Dylan, de Jackson Browne, de Cat Stevens... De Ramon Muntaner! Recordo que m’agradava molt aquell disc Presagi!: «Aquesta remor que se sent...!

I tant.

Era brutal. Cada síl·laba tenia un lloc en el compàs, en el tempo.I, cantant allò, era una persona normal. Per això la música va ser un refugi. El fet de viure damunt de la llibreria Geli i tenir entrada lliure allà... A més, el tio em recomanava llibres i mig d’amagat podia remenar per allà i sentir-me Neal Cassady recorrent els Estats Units en el llibre del Kerouac [A la carretera]. Poder ser un altre i sortir de mi em salvava molt la vida.

I escrivia?

Sí, això va fer que sempre hi hagi per casa capses i maletes plenes de papers escrits que, quan fem una mudança o una neteja, algú vol llençar a les escombraries i jo: «Nooo!». Potser no faré servir mai res d’allò, però et queda l’espina de «algun dia faré o seré el que volia ser». Quan vaig començar amb la música, jo ja col·laborava en algunes revistes -com Gra de Fajol, que es feia per allà a la Garrotxa-, i per un fanzine que teníem a la casa okupada darrere de l’ajuntament.

Com es deia el fanzine?

’No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro’. Era quan la crisi del petroli, això. I feia poemes anticlericals perquè Girona era una ciutat de capellans i volies xafar-ho tot. Llavors un bon dia em van dir: «Escolta, ens podries fer unes lletres per unes cançons». M’imagino que no hi havia cap altre boig que volgués llançar-se a a l’incertesa en una ciutat on l’última referència d’un club que havia quallat eren els Atila, en els setanta... Llavors em van dir si volia cantar també. Jo no en sabia, de cantar. Havia estat en una coral de petitet però m’havien fet fora per massa mogut. Però vaig dir que sí.

I ara ha tornat a escriure.

També hi havia gent del meu entorn que em deia «tot això que escrius, no ho trauràs algun dia»? «Quan tingui cinquanta», els responia jo potser pensant que no els tindria mai.

Semblaven lluny!

Exacte. De sobte ja els tenia. No tenia excusa.

De fet, va estudiar periodisme.

Sí, però després de tres anys de periodisme a Bellaterra [UAB] em vaig adonar que ho havia fet perquè a casa em pressionaven. Ningú havia pogut fer carrera i tot era: «Has de tenir un títol! Allò que no hem pogut fer...». I de sobte vaig agafar periodisme perquè vaig pensar que, com a mínim, podria escriure. Després ho vaig deixar i vaig estudiar interpretació a l’Institut del Teatre, que era una altra forma de sortir de mi. I allà ja em van calar alguns professors veient que m’agradava escriure. En alguns dels tallers jo em feia els textos. O m’agafava un conte de Maupassant i l’adaptava per a un monòleg. Vaig tenir molts bons professors: gent com Josep Maria Carandell o Jaume Melendres.

Va aprendre més a l’Institut del Teatre que a Periodisme?

Sí, perquè a l’Institut del Teatre havies de fer. No era tot teoritzar i assimilar coneixements sinó fer: ho havies de transformar en tallers, improvisacions, en realitat. El Melendres em deia que escriure era molt fàcil: «Només has d’escriure cada dia i llegir molt». Jo pensava... Molt fàcil, en teoria. I la inseguretat? I la por? Bé. Al final ha arribat el moment de mullar-me i escriure. No deixaré de fer música però no deixaré d’escriure. Ara ja no hi ha marxa enrere. Jo em donava per ben pagat si podia continuar escrivint. I ja estic escrivint la segona novel·la.

Li han hagut d’editar la novel·la? Molt o poc?

La veritat és que ha estat relativament fàcil, tot el procés. És un acte molt de solitud. I jo sóc el meu crític més ferotge.L’editora, la Glòria Gasch, em va conèixer a través del Rafel Nadal. Som gironins, del barri vell tots dos. Ell és deu anys més gran que jo, però va començar a escriure novel·les tard. No va començar de jovenet. I tenim certa sintonia. Vaig llegir els seus dos primers llibres i, com teníem contacte, li vaig fer saber la meva admiració, com m’agradaven els seus llibres, que eren dels pocs que podia compartir amb tota la família -amb la meva mare, amb els meus nebots... I em va començar a convidar a trobades prèvies a la sortida del llibre que feia amb altres escriptors, periodistes, etc. I, de sobte, la Glòria em va dir: «Tu no ets simplement un cantant de rock, oi?». Alguna cosa va intuir i em va demanar si tenia algun projecte. «En tinc molts. Tinc el cap ple de llibres». I vam seure, li vaig fer una sinopsi del llibre i em va dir «M’encanta. Endavant».

L’ha supervisat?

El que he fet és anar entregant-li els capítols de tres en tres a mesura que anava fent. Està bé sentir-se acompanyat. No he hagut de canviar moltes coses, però ella m’avisava si hi havia un personatge que es desdibuixava o coses semblants. No ha calgut molta edició. Sí que és cert que jo pensava que, un cop entregat el llibre, s’acabava tot i no: després l’has de llegir quaranta vegades, i galerades, i galerades.

Hi ha algun personatge que sigui homenatge a un amic, conegut o saludat?

Els cinc principals, no. Hi ha algun que és una mica Frankenstein de diverses personalitats que m’han impactat. I després hi ha uns quants personatges secundaris -alguns dels quals només apareixen en un capítol de la segona part- que són persones reals. Fins i tot hi ha alguna de les veus que surten en un llibre del Bru, que també. Crec que és al capítol 19 que hi ha reflexions al voltant del servei militar que són paraules d’una conversa que vaig tenir amb en Joan Margarit.

El poeta?

Sí. Vaig tenir la sort de voler-li musicar un poema per un dels meus discs en solitari. I ell va ser molt receptiu però només deia: «A mi m’agrada el jazz; això que algú del rock em faci una versió...». Jo li deia «però si no és rock, això, és quasi folk». I ell: «Sí que es rock, sí».

Algú més?

-Hi ha una altra conversa sobre medi ambient, el Delta de l’Ebre, etc, que també és una conversa que vaig tenir amb el Jorge Wagensberg.

El director i fundador del Cosmocaixa.

-Sí. Una conversa a altes hores de la matinada. I un dels entrevistadors que hi surt és, sense fer-ho evident, el Víctor Amela de La Vanguardia.

I de Gerard Quintana hi ha alguna cosa en el Patxi o en algun altre personatge?

Segurament l’actitud de no conformar-se amb el destí que se’ls ha atorgat. S’han de trencar els motllos de la pròpia llibertat fins i tot amb el perill de semblar contradictori en alguns moments. O el fet que el Bru visqui on jo. O les seves lectures primeres. I el llibre té més de cent referències musicals. Algunes són meves i unes altres, no, són dels personatges.

El llibre que va sortint i tornant és Fulles d’herbade Walt Whitman.

Sí...

Per què en castellà?

En castellà i en francès, perquè als anys cinquanta no hi havia una traducció... És clar, el Whitman, al llarg de la seva vida, va anar ampliant elFulles d’herba. Va tenir vuit o nou edicions i a cada edició afegia parts. Hi havia algunes edicions més tardanes en català i eren parcials. Per això l’Àngels, que ha viscut a França, té accés a la traducció en aquesta llengua. I després, el llibre de Whitman que Bru troba a l’escala de la llibreria, és la traducció de Jorge L. Borges. Tot i així, és la traducció i edició que es fa a l’Argentina. Per tant és un llibre d’importació. Jo recordo l’impacte que em va produir aquell llibre i algunes d’aquelles sensacions li les traspasso al Bru. Què és un boig, això? Aquest llenguatge quasi bíblic! I aquesta falta de pudor? Amb una mena d’egocentrisme sense límits. És present perquè serà una peça que servirà per anar lligant caps en la novel·la. No és anecdòtic. Però no vull fer spoilers.

No, no cal. Només demanava per què li havia impressionat tant Whitman a Gerard Quintana?

Per aquest cant a la llibertat. És una de les coses amb les quals volia impregnar els personatges. Una valentia que la segona generació portaran més al límit redimint la generació anterior. Per mi aquest cant a la llibertat el representa d’una manera bestial Walt Whitman ambFulles d’herba, fins al punt que va canviar la poesia moderna. I va afectar d’una manera molt potent els escriptors que després van ser fundacionals de la generació beat. Aquells anys posteriors a la depressió, després de la I Guerra Mundial, aquell vagarejar pel país travessant els EUA amb els trens de càrrega o fent auto-stop. Aquella cosa em va atrapar i vaig dir «jo vull viure la vida així», i encara ho estic arrossegant. Però bé diuen que un és el resultat dels seus desitjos i dels seus somnis. Aleshores has d’anar amb compte amb el que desitges i el que somies.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.