Música

«Shit, thank you»

El pianista israelià Shai Maestro fa servir el jazz per jugar amb els errors i com a plataforma per a comentaris polítics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tal com diu Shai Maestro Shalom, el rebombori mana. Ara mateix ha pujat a l’escenari d’un teatre acompanyat pel seu baixista i el seu bateria. Els últims espectadors busquen el seu lloc. Aquesta tarda del mes de febrer han vingut al teatre d’Elat, al sud d’Israel, a escoltar jazz. A la ciutat a la vora del mar Roig se celebra el Red Sea Jazz Festival, entre les muntanyes que separen Israel d’Egipte i de Jordània.

Maestro s’asseu al piano de cua i toca les primeres notes, aïllades, trencades. Exhala profundament, com sospirant, i sembla com si fos a quilòmetres i quilòmetres de la seva destinació. D’una cosa que ell anomena «espai».

El pianista Shai Maestro, de 32 anys, és un dels músics israelians més interessants del moment. La cançó principal del seu últim àlbum, ‘The Dream Thief’, té més de dos milions i mig de reproduccions a Spotify. Una cosa extraordinària en el cas d’una cançó sense lletra i que dura més de vuit minuts. Això és gràcies al so peculiar de Maestro, impregnat de les harmonies de la música clàssica, l’accessibilitat del pop i sobretot de la llibertat del jazz. Maestro abraça el caos. I, a la seva música instrumental, tampoc no guarda silenci sobre política.

Maestro viu a Nova York des que tenia deu anys, però es va criar a Israel, al poble de Karmei Josef (les vinyes de Josep). La casa dels seus pares era en un turó a la vora del bosc. Durant una llarga conversa un dia abans del concert, va explicar que, quan tenia cinc anys, es va asseure al piano de paret de la seva mare i va decidir imitar la natura. El mig del teclat eren els animals; les notes més agudes, l’aire, i les més greus, la tempesta i els trons. Maestro copejava les tecles i jugava a ser Déu sense saber tocar el piano. Improvisava sense adonar-se’n.

Quan va voler ser més exacte, va arribar la frustració. Els seus pares el van portar a classes de piano i va rebre formació clàssica. Ara els animals podien convertir-se en llebres, que corrien amb els tons majors, i en serps, que reptaven amb els tons menors. Va aprendre a tocar Bach, que deia que era com la Bíblia per a ell, i a Debussy.

Però sobretot li fascinava la improvisació. Diu que així podia crear el seu propi caos. I amb el caos van venir els èxits. Va guanyar dues vegades el concurs per a conjunts de jazz d’Israel al començament de la dècada dels 2000. Gràcies a les beques va poder anar a estudiar al prestigiós Berklee College of Music a Boston. Aquí va aterrar per primera vegada a l’espai.

Tenia quinze anys quan va tocar una sessió amb un pianista de jazz israelià més gran que ell a la sala d’assajos. En aquell temps se sentia estancat, avorrit de si mateix. Durant la sessió, alguna cosa va ocórrer. Va tenir «experiència química», diu Maestro avui, i tots dos pianistes tocant junts es van convertir de sobte en una cosa més gran que la suma de les dues parts. Després de la sessió va preguntar a l’altre pianista què era el que tot just havien experimentat. Va somriure i va respondre: «Hem aterrat a l’espai». A partir d’aquell moment Maestro es va obsessionar. Buscava l’espai una vegada i una altra.

Maestro forma part d’una onada de músics israelians que han deixat la seva empremta al jazz en els últims anys. Molts, com Maestro i el seu bateria, Ofri Nehemya, se l’han emportada cap a Nova York. Un punt d’unió d’aquest jazz israelià exportat és el baixista de 48 anys Avishai Cohen, que va ser un dels primers a marxar a Nova York a començament dels anys 90. El seu estil multicultural el va fer famós i va tocar amb Chick Corea i David Bowie. Maestro tenia divuit anys quan Cohen li va trucar. Va passar a formar part del grup de Cohen. La seva gran oportunitat havia arribat.

Amb dinou anys va anar per primera vegada a Nova York amb el grup. Tocarien al Blue Note, un club de jazz llegendari, i els seus pares eren a la llista de convidats. El concert va començar amb una intro de piano. Maestro tremolava, va tocar i es va equivocar, i Cohen el va interrompre. Va haver de començar des del principi una altra vegada, allà, al Blue Note, davant dels seus pares.

L’any 2011 va abandonar el grup de Cohen perquè, poc temps abans, n’havia creat un de propi. Durant cinc anys havia absorbit com una esponja tot el que Cohen li ensenyava: com es tocava el groove, com s’explicava una història amb un solo, com es dirigien els assajos, quan es podia fer un descans i quan es preparava el cafè. Però la qüestió com tractar els errors l’afrontaria de manera diferent.

Durant un retir de meditació a l’interior de l’estat de Nova York, Maestro, que llavors tenia vint anys i era el més jove de tots els que hi havia allà, va descobrir una tècnica de respiració que el va ajudar a alliberar la pressió. Un dels exercicis consistia a dir: «No passa res per ser jo mateix». A tots els resultava difícil, fins i tot als de 80 anys. Maestro, per a qui martiritzar-se havia esdevingut fonamental, confessa: «va ser un moment decisiu per mi».

Maestro va agafar el que havia après i va improvisar a partir d’això. Va desenvolupar un mètode propi. El va anomenar «Shit, thank you». En comptes de renegar dels errors i el caos, hauríem de donar-los les gràcies, tolerar-los i explorar-los. Si donem un cop al piano en comptes de a la tecla dos, ho podem repetir i a partir d’això veure més enllà. Maestro diu: «Ja no hi ha més errors».

Al concert d’Elat, Maestro ja ha trobat el seu lloc. La part superior del seu cos comença a balancejar-se. Les notes aïllades formen una superfície. Bateria. Maestro deixa que les serps reptin i que les llebres corrin. Baix. Maestro s’aixeca i toca les cordes del piano obert, la tempesta i els trons. El baix toca un melancòlic motiu de l’est d’Europa, i Maestro esmorteeix el so de les cordes, es torna a asseure i toca una bufada de vent. La bateria produeix un groove que podria venir de Cuba. Llavors els dits de Maestro toquen una dissonància, toquen una vegada i una altra, construeixen el petit esquelet de la dissonància com si volgués dir: «Shit, thank you».

Tots aquests colors que el trio de Maestro mescla sobre l’escenari amb quelcom nou caracteritzen el seu cinquè àlbum, The Dream Thief, publicat l’any passat. Sona com si els pianistes Bill Evans i Keith Jarrett haguessin decidit fer un viatge junts, amb les motxilles plenes de romanticisme. És lògic que The Dream Thief hagi captat la passió de Keith Jarrett de manera tan exacta: Manfred Eicher va gravar l’àlbum Jarrett The Köln Concert l’any 1975 i també ha produït el de Maestro.

The Dream Thief semblaria gairebé atemporal, si no fos per l’última cançó, «What Else Needs to Happen?». El seu origen es remunta al desembre de l’any 2012, al tiroteig a l’escola de Sandy Hook. Hi van morir 28 persones, vint de les quals eren nens. Al diari Maestro va reconèixer una nena, la filla d’un músic de jazz nord-americà que era amic seu. «What Else Needs to Happen?» presenta parts d’un discurs del llavors president dels Estats Units, Barack Obama, sobre un llit d’acords tènues i que varien lleugerament. Obama va pronunciar aquest discurs després del tiroteig. «Cada vegada que penso en aquells nens, em poso furiós», va dir. «Ocorre als carrers de Chicago cada dia». Maestro utilitza el jazz per fer comentaris polítics.

No és la primera vegada. Durant un concert a França, un grup de palestins es va manifestar davant el recinte i ell els va demanar que marxessin. El conflicte entre Israel i Palestina ha inspirat la peça «When You Stop Seeing», que forma part del seu àlbum Untold Stories. Maestro diu que se sent frustrat davant la situació, davant el cicle continu i etern de violència i racisme. Ja n’ha tingut prou, de la xerrameca de «els israelians són així i així, els palestins són així i així». «Si realment volem canviar alguna cosa, primer hem de veure les altres persones com a persones».

De la frustració creix una dinàmica, diu ell, per això també hi ha tants músics de jazz israelians ara. Parla d’un «caos interior» que porten els israelians a dintre i que han de deixar sortir. «És un desordre», diu. «Però un desordre maco sempre que sigui art». La família de Maestro ve d’Espanya, de Polònia, de Romania i de la zona de l’actual Bòsnia i Hercegovina. «Israel és com una amanida cultural», diu.

L’últim bis a Elat comença suau. Maestro toca al piano una melodia encomanadissa, com una cançó de bressol, que parla de les dificultats i l’esperança al món. El trio taral·leja la melodia, «dadada», «dedodadedoda». La taral·la esdevé un cant que els espectadors segueixen, i Maestro retira la mà dreta del piano i l’aixeca ben alt mentre els exigeix: «Doneu-me’n més». I la dona amb el mocador de color rosa, l’home amb canes a la cadira de rodes, el jove amb rastes… tots canten «dadada» cada vegada més i més alt. I el trio també, i toca salvatgement. Els espectadors canten a plens pulmons i es balancegen, somriuen, i Maestro també somriu. És com si ara tots haguessin aterrat a l’espai.

Minuts després del concert, els espectadors encara taral·legen la melodia. Juguen amb ella.

Improvisen sense adonar-se’n.

Traducció de Jasmí Pérez Montava

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.