«No mʼimportaria tenir Arcadi España al nostre futur Govern, de tots els consellers del Botànic és el millor amb diferència». La frase, pronunciada en petit comitè per una destacada dirigent del PP valencià, defineix prou bé el tarannà del nou ministre dʼHisenda espanyol en substitució de María Jesús Montero, candidata socialista a les eleccions andaluses del 17 de maig. Un home respectat tant dins com fora de la seua formació política, enemic de les estridències i amic dels consensos. Un socialdemòcrata clàssic i un lector empedreït que ha consumit molts llibres dels grans teòrics dʼaquest corrent ideològic.
Si lʼArcàdia feliç representa —des del punt de vista literari— l’aspiració d’una vida senzilla en què totes les persones puguen gaudir de benestar i conviure en harmonia, Arcadi España encarna exactament això. És un home asserenat, preocupat per unes desigualtats socials que vol combatre amb unes receptes econòmiques que, a parer seu, responen als interessos de la majoria.
L’expresident valencià Ximo Puig va treballar estretament amb ell de 2011 a 2023. Va tenir-lo com a cap de gabinet entre 2011 i 2019, primer a la direcció del partit i després a Presidència de la Generalitat. Més tard, de 2019 a 2022, fou conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, i de 2022 a 2023, titular d’Hisenda. «En els processos de selecció de personal sempre he tingut molt present el factor humà», subratlla Puig. «Arcadi té un talent especial, procliu a l’entesa», sosté, «de vegades m’hauria agradat que fora més incisiu, però sempre prioritza la conveniència d’arribar a acords».
Puig volgué fer-lo conseller de Presidència, però temia que s’interpretara com un intent d’aigualir les vicepresidències d’Oltra i Martínez Dalmau
«Té un gran capital relacional», corrobora Vicent Soler, qui va cedir-li la cartera dʼHisenda de la Generalitat Valenciana en maig de 2022, quan només faltava un any per a les eleccions que significarien la derrota del Govern del Botànic. «És flegmàtic, destaca per la saviesa negociadora, una aptitud fonamental en un moment tan delicat com l’actual, amb el repte dʼaprovar uns pressupostos i el nou sistema de finançament», afegeix qui també fou professor seu a la Facultat d'Economia de la Universitat de València. Un professor al quadrat.
En efecte, el posat seriós i la naturalesa tranquil·la dʼEspaña no lliguen amb una Espanya en tensió permanent, del tot polaritzada. Resseguint el joc de paraules, ell i l’Estat són les dues Espanyes. Un hàbitat sobreexcitat, caòtic, enmig del qual tant el nou responsable d’Hisenda com el seu company Carlos Cuerpo —el ministre dʼEconomia que ara també ostentarà la vicepresidència primera— es caracteritzen justament pel contrari: la pedagogia, lʼesperit de diàleg i lʼempatia són els principals atributs.
Per damunt dʼun socialdemòcrata espanyol, Arcadi España és un socialdemòcrata europeu, gran admirador de lʼalemany Willy Brandt i de dos britànics, l’historiador Tony Judt i l’economista John Maynard Keynes, amb els quals ha compartit moltes hores de lectura. En el seu currículum figuren alguns anys a Madrid al costat del ministre Jesús Caldera, en el Ministeri de Treball i Afers Socials, i el basc Ramón Jáuregui, ministre de la Presidència en el darrer any de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa.
Puig confessa que hauria volgut designar-lo, precisament, conseller de Presidència en el segon Botànic: «Els primers quatre anys, com a cap de gabinet, va tenir un paper fonamental en la nostra relació amb Compromís, va ser molt útil en la generació de complicitats amb l’equip de Mónica Oltra», destaca. Arcadi España representava el paper del poli bo. «Encara que m’hauria resultat més còmode que continuara exercint aquest paper en la segona legislatura, la gent ha de créixer i a ell li tocava ser conseller», continua Puig.
«M’hauria agradat que ho fora de Presidència, però la situació era la que era», explica des de la distància amb un to lacònic. El Consell ja comptava dues vicepresidències —la que capitanejava la mateixa Oltra i la d’Unides Podem, que primerament va liderar Rubén Martínez Dalmau i després Héctor Illueca— i una Conselleria de Presidència s’hauria pogut interpretar com un intent d’aigualir-les. «Vaig considerar més oportú que se centrara en l’ordenació del territori i la mobilitat, dues matèries que tenien una importància creixent, i aprofitant el seu bagatge econòmic, que assumira més endavant Hisenda».
Soler, Puig i España encarnen l’evolució de les espècies del PSPV. Del PSPV originari, d’un biaix més nacionalista, al PSPV actual, bastant més heterogeni. Ho explica Puig de manera visual: «Formem part de tres generacions distintes: Vicent és de la generació anterior, que connecta amb la meua de la mateixa manera la generació d’Arcadi beu de la nostra… Ara bé, diria que jo soc més valencianista i ell més de l’Espanya plural».
«La composició actual del Congrés dels Diputats juga en favor seu», opina l’exconseller Soler, «sabrà integrar els interessos dels grups de la perifèria». Un pronòstic especialment interessant en un context advers, en què Junts per Catalunya ha manifestat el trencament amb el PSOE. Serà capaç de capgirar la truita?
L’expresident Puig, des de París, on exerceix com a ambaixador del Govern espanyol davant l’OCDE, es mostra escèptic: «La comunicació amb Arcadi serà més senzilla que no ho era abans, però Junts està en la seua dinàmica particular i no fa prevaldre en els interessos de Catalunya». La màgia, en política, no acostuma a existir. És això, il·lusionisme en estat pur.
De pare a fill
Puig i Soler coneixien bé el pare del nou ministre. Arcadio España fou assessor de Joan Lerma al Palau, en l’àrea de planificació. «Era superintel·ligent», observa Puig, qui treballava com a cap de gabinet de l’aleshores president. Molt abans ja havien coincidit al seu poble, Carcaixent, on España exercia com a tinent d’alcalde i Ximo Puig era un joveníssim redactor del butlletí d’informació municipal. Soler també el recorda de l’etapa al consistori, quan li va tocar viure en primera persona la pantanada de Tous.
«En Carcaixent, Arcadio Espanya, teniente de alcalde, se traslada hasta Vilanova de Castelló, donde queda sorprendido de ver la cantidad de agua que lleva el río d’Albaida. ¿Dónde estaba el agua si apenas iba crecido?», es pot llegir en el llibre Alerta, la presa no resiste, que reviu aquell episodi catastròfic. La vocació de servei públic —com la passió per la lectura i el pòsit intel·lectual— va ser heretada pel seu únic fill. Malauradament, el pare va perdre la vida en 2016 a causa d’un accident en la bassa de reg del seu hort.
Quan el Botànic va perdre les eleccions de 2023, Arcadi España fou designat per Puig síndic adjunt del grup socialista de les Corts. La síndica era Rebeca Torró, actual secretària d’Organització federal del PSOE. No obstant això, tots dos van tenir un pas fugaç per l’oposició: després de la tercera investidura de Pedro Sánchez com a president, en novembre de 2023, ell fou designat secretari d’Estat de Política Territorial, a les ordres del ministre canari Ángel Víctor Torres, i ella, secretària d’Estat d’Indústria, a les ordres del ministre català Jordi Hereu.
«Arcadi aporta solvència tècnica, experiència i una talla intel·lectual inqüestionable», remarca Puig, «he sentit dir que Pedro Sánchez ha imprès un gir tecnocràtic al seu Govern, i no puc estar-hi més en desacord». Segons ell, la parella formada per Cuerpo i España «centrarà el projecte socialista en alguns aspectes i s’esforçarà a arribar a acords, malgrat les dificultats existents». La bona notícia del tàndem Cuerpo-España, compartida per Vicent Soler, comporta la mala notícia que al seu entendre significa el trencament del tàndem «tan interessant» que conformava amb Torres al capdavant del departament de Política Territorial.
A diferència de Solbes i De la Vega, els altres dos ministres del PSPV amb una cartera de tant de pes, España està molt involucrat en la realitat valenciana i del partit
Tot i que la designació d’España ha sorprès molts, no és el cas de Soler. «Feia dies que rondava pel meu cap la sensació que Arcadi seria el nou ministre d’Hisenda», diu, «la secretaria d’Estat que ocupava ja s’encarregava de la relació amb els territoris, i, des d’aquest punt de vista, em semblava una evolució natural». España ha tingut un paper molt actiu, a més, en les tasques de reconstrucció de la dana imputables al Govern d’Espanya. Les visites a les poblacions afectades i les reunions amb els diversos sectors damnificats han sigut una constant des del tràgic 29 d’octubre de 2024. De fet, a les reunions del Cecopi de les setmanes posteriors a la tragèdia també era habitual la seua presència.
La relació magnífica que manté amb Diana Morant i les bones opinions que ben segur també li haurà transmès a Sánchez la secretària d’Estat de Comunicació —la també valenciana, i antiga col·laboradora de Puig, Lydia del Canto— són dos factors que el posaven en bona disposició per a accedir al càrrec. Un ministre valencià de soca-rel, molt involucrat en el dia a dia del PSPV. Res a veure amb els dos anteriors valencians amb un seient d’un pes homologable al Consell de Ministres. Tant Pedro Solbes —oriünd del Pinós (Vinalopó Mitjà)— com María Teresa Fernández de la Vega —filla de Beneixida i, per tant, companya de comarca d’Arcadi España— havien desenvolupat la seua carrera política lluny del País Valencià.
Soler i España van signar un article conjunt al diari Levante-EMV a favor de la proposta de reforma del sistema de finançament presentada per la ministra Montero. No sols això, sinó que Soler integra la comissió d’experts designada pel Govern de Salvador Illa per a estudiar el «finançament singular» català. En aquest sentit, emfasitza que «el nou model convergeix en un finançament per càpita ajustat, totes les autonomies ixen guanyant i cap ni una no perd respecte la posició de partida, però guanyen més les que ara estan pitjor». Comptat i debatut, Soler demana que s’impose «el sentit comú» i «el caràcter beneficiós» que la implementació del nou sistema tindria per al conjunt de les autonomies.
L’expresident té el pressentiment que l’accés d’España al Ministeri representa un «nou impuls» que pot ajudar a tirar endavant la reforma, a curt termini, d’un sistema caducat des de 2014. «Des del punt de vista valencià, és una notícia esperançadora: coneix a fons els nostres sectors empresarials i ha tingut un diàleg fluid amb els sindicats», exposa Puig.
Amb España i Torró a les Corts estaria el PSPV en unes condicions més favorables per a recuperar la Generalitat en 2027?
El ben cert és que Arcadi España i Rebeca Torró eren dos dels pocs noms amb una projecció clara que va decidir incloure en les llistes a les Corts de 2023. El grup socialista resultant, inexpert i de perfil baix, tenia en ells dos els puntals principals. Que emigraren a Madrid al cap de quatre mesos per a fer-se càrrec de dues secretaries d’Estat va deixar-lo tocat de mort. El PSPV va perdre el verb esmolat d’ella i el cap tan ben moblat d’ell.
Estaria ara el PSPV en unes condicions més favorables per a recuperar la Generalitat Valenciana en 2027? Mai no ho sabrem. Amb els dos comandant el grup, però, és probable que Morant sí que haguera accedit a presentar la moció de censura contra Carlos Mazón que li reclamaven els milers de manifestants dels carrers. Tot allò, però, ja importa ben poc. Cap dels dos no està gens penedit del pas que van fer. Han passat de ser dos puntals d’una oposició sense massa expectativa de recuperar la Generalitat a erigir-se dos pilars mestres de l’estructura dissenyada per Sánchez —al Govern i la direcció del PSOE— per a prolongar el seu poder.