—Aquest llibre és un encàrrec d’Ara Llibres sobre la destrucció del poble de Llers. Per què ha volgut fer ficció abans que no-ficció?
—Va ser un encàrrec, sí. Jo desconeixia totalment el cas i on havia passat. El primer que vaig dir és «Llers, on és?». Vaig pensar que no ho faria perquè... diguem que el cromo de la Guerra Civil ja el tenia amb la meva primera novel·la, però tenia temps i confiava molt en la persona que m’ho va encarregar. I vaig començar a mirar i vaig dir: «Això és or»!
—És clar. Els destrueixen el poble sencer davant dels seus ulls. I sort que els fan sortir. És un drama.
—Llavors els vaig presentar una proposta de com m’agradaria escriure-ho. «Si em deixeu escriure-ho així, sí; si voleu que us escrigui una no-ficció, no puc, no em surt». Sabem el drama de Llers, però ignorem molts altres drames: en aquesta novel·la hi ha coses que no són de Llers, però que tenia ganes d’explicar-les.
—Volia condensar les històries al voltant de Llers, tot i que no totes van passar en aquell indret?
—Sí, i anar més enllà. Per dir alguna cosa: els afectats per la dana de València també ho van perdre tot en un moment. Tots estem sotmesos en algun moment de la vida a perdre-ho tot, sigui materialment o emocionalment (pots tindre un daltabaix familiar i et quedes sol). Tots tenim pèrdues heavies. La meva pregunta és: «Què queda quan no queda res?» Aquí va ser on volia apuntar.
—Això ja era en la teva proposta d’escriptura?
—Sí, sí. I també aquesta estructura de contes. Això podria passar per un llibre de contes.
—Sí, perquè els capítols són pràcticament autoconclusius, independents i molts amb personatges que no es repeteixen.
—Sí, sí. És un gènere que algun dia treballaré més. Està pensat perquè la gent pugui llegir, tornar-hi quinze dies després i no passa res.
—Quan es va adonar que no podia fer un reportatge o un llibre de no-ficció?
—De vegades, necessitem la ficció per explicar veritats. Jo he estat molts anys professora d’ESO i de música: pringada de les més pringades. I he entès que a la gent, per enganxar-la, li has de dir: «Hi havia una vegada...». I quan els ho dius, s’hi enganxa. El fet d’haver ficcionat em dona una mica de marge.
—Però va parlar amb gent que havia estat testimoni?
—Sí, sí. I estic superagraïda a l’Ajuntament. Els ajuntaments dels pobles petits són fantàstics. L’Ajuntament de Llers em va tractar superbé. Tu vas a l’Ajuntament de Barcelona a l’arxiu a demanar alguna cosa i hi has d’anar amb la sang de tres verges mortes en sacrifici i l’escata d’un unicorn blau.
—I saber en quin prestatge ho tenen.
—Exacte. I a Llers vaig demanar ajuda i em van donar una habitació amb aire condicionat i em van donar tot el que havia demanat. A més, l’Ajuntament i una entrevistadora que es diu Sònia Pau, havien produït un reportatge en el qual havien entrevistat a avis que van ser testimonis. Són dos reportatges: en un parlen avis de Llers dels seus records i un altre on parlen els historiadors (una mica més dens). Pensa que d’això va passar fa noranta anys.
—Sí, però es nota que hi ha fonts directes.
—Sí, per exemple hi havia una senyora que havia viscut l’explosió i deia: «I, de sobte, va venir un aire calent, calent». Aquest detallet només el pot explicar una persona que hi ha estat.
—És clar. I això ho explica un personatge del llibre. Després ja hi ha el mite de si es va sentir a Marsella o no.
—Sí.
—Fa una novel·la polifònica per explicar el que va passar.
—Sí, jo m’ho he passat molt bé escrivint-ho. Sí que m’he quedat coses en el tinter. Per exemple, es veu que Pau Casals va passar per Llers en la seva fugida per travessar el Pirineu.
—Una altra història tremenda és la de Virgili i Ovidi, que no identifiqueu del tot amb cognoms, que se suposa que són els encarregats de conservar l’art, un d’ells, i de no deixar cap element útil a l’enemic, l’altre. És real?
—Sí, sí. Són Virgilio i Ovidio Botella; em semblen genials. Un encarregat de salvar el patrimoni de la República i l’altre encarregat de dinamitar tot el que pogués ser útil als franquistes. I sembla que aquesta conversa al castell de Sant Ferran va existir. Un que li deia al germà: «Ja hem perdut la guerra, no destrueixis tot això». I l’altre deia: «Vull lluitar fins al final». I el personatge del Líster era tremend: era general de quatre exèrcits: espanyol, polonès, cubà i rus. Aquest era un generalíssim i no Franco.
—Fa la sensació que heu intentat ser parcial però no militant.
—Una de les coses que he tingut molta cura a l’hora d’escriure és... Com ho diria? El meu avi va guanyar la guerra i jo m’he sentit responsable —o culpable— que el meu avi estigués al bàndol de Franco.
—Una certa mala consciència?
—Això mateix. Però el meu avi era del partit comunista, estava fent la mili quan va esclatar la guerra, Mallorca va caure del bàndol dels franquistes i el meu avi va quedar al bàndol dels guanyadors. Al meu avi li passa el mateix que a l’alcalde Eroles de Llers: que era un paio de la Lliga, independentista i republicà, i quan s’acaba la guerra entra com a falangista. I li diuen: «Però tu de què vas?».
—Però havia passat a l’altre bàndol perquè havien matat el seu germà, que era capellà.
—Clar. Ell tenia molts dubtes. Era republicà i catalanista però molt catòlic i quan van matar el seu germà, es va passar a les files franquistes. Com aquests n’hi ha mil. Sí que hi havia gent que ho tenia molt clar, però també hi havia qui els va tocar on els va tocar. I jo volia tractar amb amor i respecte aquells que es van trobar allà al mig i van fer el que van poder. És una novel·la que tracta amb tendresa tant gent de la part republicana com de la franquista. Jo no dic mai nacional; sempre dic franquista.
—Hi ha algunes històries que és cabdal esbrinar si són reals o falses. Com la dels germans bessons que són tancats a l’església i han d’apagar la metxa tallant-la amb les dents.
—Aquesta és real, sí. De fet, és la història que coneixien els d’Ara Llibres i la que volen prendre com a punt de partida del llibre.
—És de pel·lícula.
—Sí, sí. Aquests germans se salven i poden sortir de l’església, però se’ls emporten en un camió, intenten fugir i en maten dos, i donen l’altre per mort. I la paradoxa és que aquest, que és republicà, com que va ser disparat per republicans, va acabar tenint una petita pensió a la postguerra. És que els habitants de Llers van ser els perdedors dels perdedors: és molt fort que l’últim dia de la Guerra Civil t’ho destrossin tot. I com que eren republicans, els van castigar. No els van deixar reconstruir el poble. Aquesta història dels nens que caminen sobre la runa per anar a escola —i que veuen els morts i els fèmurs— és real.
—Suposo que a Llers la història és coneguda —molt més que a la resta de Catalunya—, però amb l’últim capítol —amb la neta que no es creu les històries dels avis— vols fer patent que està molt més oblidada del que caldria.
—Sí. És una picadeta d’ulls a l’actualitat. Algú que diu: «D'aquí a cinquanta anys algú us dirà que Franco no era tan dolent». Però això és en part un record meu familiar: jo recordo perfectament la meva àvia dient-me: «No et signifiquis», quan jo anava a algun míting o al sindicat.
—Perquè hi havia la por que tornessin les represàlies.
—La por. Sí. I jo pensava: «Que ridícul, allò no tornarà a passar». Però fa uns anys que, quan el meu fill, que en té 23 va a alguna manifestació li dic: «No et posis a primera fila». És molt bèstia. Jo no les tinc totes. No ens pensem que no ens passarà a nosaltres. No és tan senzill. De jove, quan la guerra de Croàcia, vaig anar a camps de refugiats amb una orquestra, perquè jo toco l’oboè. I em va impactar molt perquè les platges croates s’assemblen molt a les platges de Mallorca i la gent que estava allà havia tingut una vida com la que havia tingut jo. I vaig parlar amb un refugiat i em va dir: «Jo també em pensava que això no em passaria mai. No et pensis que a tu no et passarà. Jo visc a 300 km de Venècia. Jo era dentista i tenia més d’una consulta. Què m’havia de passar?» Em va colpir moltíssim.