Antoni Marí i Muñoz (Eivissa, 1944 - Barcelona, 2026) va rebre cinc premis Crítica Serra d’Or al llarg de la seva vida (tres per assaig, un per novel·la i un per narrativa breu), cosa que només ha superat Marià Manent, amb nou premis (quatre de traducció). Molts premis a obra publicada —els més valuosos a l’hora de reconèixer la qualitat de les obres i no les previsions de venda— han reconegut una obra literària que combinat una coherència extraordinària amb diversos gèneres i formats: novel·la, relats, poesia i assaig. Aquest eivissenc que va voler sempre fer investigació a la universitat i va arribar a ser catedràtic de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra ha deixat diverses obres sòlides i molts admiradors.
La historiadora, activista cultural i exconsellera de Cultura de les Balears Fanny Tur (Sant Miquel de Balansat, Eivissa, 1961) qualifica Antoni Marí d’«intel·lectual imprescindible i puntal bàsic per entendre la poesia en llengua catalana en el segle XX». Segons explica Tur a EL TEMPS, «la seva poesia és una anàlisi de l’ésser humà, dels sentiments, de l’art, del que és la poesia en si mateixa i del que és la vida, però també té un caràcter narratiu (com quan explica l’enyor de la seva mare pels temps que va passar a l’Havana, on va viure fins als dinou anys) que la fa molt personal».
Tur destaca que, «a través d’Entspringer», la seva novel·la de 2000 «també va fer memòria històrica», un detall que la historiadora destaca perquè «ara a les Illes estem en el moment postderogació de la la llei de memòria històrica» i Marí va posar un gra de sorra important: «No deixa de ser una referència necessària emotiva recordar la gent que ha ambientat alguna obra amb aquesta intenció —en aquest cas en els primers anys del franquisme».
El poeta i crític Francesc Parcerisas (Begues, Baix Llobregat, 1944) destaca la dèria d’Antoni Marí per aprofundir en el coneixement: «Ha tocat totes les tecles perquè tenia una sola idea, la d’aprofundir en el coneixement del món i de la pròpia personalitat a través de les diferents formes de la literatura». Aclareix que Marí tenia un perfil molt particular que donava identitat pròpia a la seva literatura: «No era un filòsof acadèmic ni un poeta acadèmic ni un novel·lista acadèmic. Com a poeta o com a novel·lista tenia un to filosòfic —d’assaig— i com a filòsof tenia un vessant més narratiu».
Era un tret de la personalitat de Marí i la pedra de toc de la seva coherència: «De molt jove ell sempre deia que es volia dedicar a estudiar, a reflexionar». Per això, quan Marí va poder triar entre la feina editorial que feia i entrar a la universitat va triar per la investigació i la docència: «Sempre ha estat un professor —excepte en els primers anys després de la universitat, quan va treballar d’editor a Teide— però volia anar a la universitat perquè volia estudiar i investigar. En aquest sentit, ha tingut una vida molt plena».
Fins al final, Marí ha insistit a continuar la recerca: «Tot i que estava molt malalt, no fa gaire, abans de Nadal —explica Parcerisas a EL TEMPS—, va decidir que havíem de fer un grup de tres o quatre amics per fer una lectura, un petit seminari, sobre la Crítica de la raó pura de Kant. Li vaig portar la traducció catalana, que no la tenia, i ja se l’estava llegint. Sempre li va interessar la teoria del coneixement. Com el nostre coneixement es converteix en art, què és el que vol dir...»
La producció d’Antoni Marí és, per això, diversa però homogènia.
Unes poques obres de narrativa molt premiades, amb premis a obra publicada, com els Serra d’Or i Ciutat de Barcelona, com El vas de plata, una barreja de memòria i ficció sobre els seus anys d’adolescència (premis Serra d’Or i Ciutat de Barcelona) i El camí de Vincennes (Prudenci Bertrana i Serra d’Or) sobre l’amistat entre Rousseau i Diderot. Molts assaigs dels que marquen tendència, com aquests tres reconeguts pel Premi Crítica Serra d’Or: L’home de geni (Edicions 62, 1984), La voluntat expressiva (La Magrana, 1991) i Formes de l’individualisme (Tres i Quatre, 1994).
Parcerisas el considera «l’introductor a la Península i a la cultura catalana per aquest nou interès per la il·lustració i el romanticisme alemany. Això ho fa amb la seva tesi i després amb El entusiasmo y la quietud».
El preludi, obra cabdal
El poeta Bartomeu Ribes (Eivissa, 1959), eivissenc d’una generació posterior a Marí, reivindica a EL TEMPS també la seua poesia i el seu mestratge: «La seva poesia té un punt de creativitat molt rigorós. Després de l’assaig dels poetes romàntics, va publicar El preludi, que va ser el seu salt espectacular en poesia que ens va deixar molt marcats, com una hecatombe en la poesia». En la seva obra, «era important la contraposició entre l’individualisme i la col·lectivitat: la creació sempre és un enviament cap als altres però des d’aquest punt de vista de la soledat creativa, el joc aquest de Rilke d’estar tot sol però acompanyat dels altres».
Tot i això, Bartomeu Ribes destaca que els diferents gèneres que tocava Antoni Marí eren coherents i es retroalimentaven. Reconeix que Marí té un «important paper d’assagista, amb articles sobre estètica a La Vanguardia» i que «la seva pedagogia de l’estètica lligava molt amb la seva poesia: Hi ha un lligam que no es pot separar entre la seva capacitat pedagògica d’esteta, professor i amic: ell agafava el gran joc clàssic de la creació literària i artística per formular-lo com a poesia pròpia».
La seva formulació abastava molts camps, afegeix Ribes: «La pintura, la història de l’estètica des dels primers moments de la formulació del gènere humà i fins a les últimes avantguardes, perquè estava molt pendent del que estava al món».
En la història concreta de la poesia eivissenca —i per extensió, catalana— Marí va ser la baula que va relacionar la generació de Ribes amb la de Marià Villangómez, el gran poeta eivissenc anterior a Marí. «És important recalcar el punt de contacte que va tenir amb Marià Villangómez, que aquí a Eivissa és important. També en Francesc Parcerisas, que va viure aquí un temps, hi va tenir relació. I fins i tot Sala-Valldaura, que també hi va estar un temps aquí. El gran pare era en Villangómez i ells, la generació dels anys setanta d’Eivissa. Aquest salt generacional és importantíssim perquè Villangómez enganxava amb la intel·lectualitat de la República que la guerra va rompre».
Fanny Tur destaca a EL TEMPS que «Marí no va perdre mai els lligams amb Eivissa mentre la salut li va permetre».
Francesc Parcerisas explica que diverses malalties van recloure Antoni Marí en casa seva durant gairebé cinc anys i ni tan sols va poder anar a la presentació del seu últim poemari, Quatre costats (LaBreu, 2025). «Una de les últimes vegades que va acudir a un acte públic va ser quan li van fer un homenatge al Museu Contemporani d’Eivissa» fa un parell d’anys (octubre de 2023).
«No hi havia res que li fes més il·lusió que, des d’Eivissa, se’l convidés a qualsevol activitat per modesta que fos», assegura Tur.
«És una persona que ha fet molta feina», conclou Parcerisas: «No ha deixat escola però ha deixat molts admiradors. Tots els que han estat deixebles seus en el camp de l’estètica i la història de l’art, tothom el recorda com algú que els ha ensenyat a pensar pel seu compte en llibertat.»