Joan Carreras: «M’agrada pensar que un dia arribaré a un públic més ampli»

—De moment, Torno a casa quedarà com una raresa en la teua trajectòria; Estaria molt bé és com una tornada al registre de novel·les anteriors.

—Sí. Torno a casa és una cosa especial, que a mi em va semblar en aquell moment que podria ser percebuda justament com tu dius, com una raresa, però podríem buscar una paraula més bonica...

—Cert.

—Però sí, tens raó, és una raresa. Tot i que no me n'he anat mai, allò va ser una singularitat...

—M’agrada més singularitat.

—Bé, és igual, no m’estava queixant. El cas és que torno a fer una cosa que s’acosta més al que seria una manera més orgànica, més natural, més corrent de contar coses, d’explicar històries. El que vull és explicar coses a la gent. Després, si la gent no llegeix les històries que jo explico és una altra pel·lícula. Escric per això. Hi ha gent que escriu perquè ho necessita, per fer teràpia, per autoestima... Jo escric per contar històries als lectors i les lectores, pensant que a l’altre costat hi ha milers de persones que m’escolten, siguin o no milers, ho faig amb aquesta intenció.

A propòsit de la meva primera novel·la, La gran nevada, del 1998, Julià Guillamon va dir una cosa interessant, que era una obra de qualitat per al gran públic. I aquest segell, de combinar... bé, no soc ningú per dir-li qualitat, digues-li com vulguis, deixem-ho en ganes de fer les coses ben fetes, amb ambició, no fer llibres Minipimer on tot estigui triturat. Però sempre pensant en el públic, el gran públic. Encara que, després, les meves vendes no siguin de gran públic, però jo ho faig amb aquesta finalitat.

—Estaria molt bé és una història de dones escrita per un home. Molt a favor, però m’agradaria saber què et va empentar a fer-la.

—Bo, la pregunta l’entenc, però l’esquivo quan començo a treballar. Mercè Rodoreda escriu novel·les amb personatges masculins i és una dona. Jo he escrit novel·les amb personatges femenins molt importants, com a coprotagonistes i protagonistes...

—Però ara les dones estan en el centre absolut.

—Sí, però el fet de ser un home m’hauria d’impedir tenir imaginació per ficar-me en la pell d’una dona? No veig un impediment per això, com no el veig en sentit contrari. La Núria Cadenes va escriure Tiberi Cèsar, que és una novel·la extraordinària.

—No anava per allà la pregunta, sols volia saber com se’t va ocórrer.

—M’hi vaig trobar. Un escriptor espanyol va establir això dels escriptors amb mapa, els que tenen escaleta, guió, i els escriptors de brúixola, els que sortim a l’aventura. I dic «sortim» perquè soc un d’aquests. Quan vaig començar no sabia què passaria, ho vaig fer amb la Mar, la protagonista, i vaig anar avançant. Tenia uns fils més o menys tirats al cervell, però no tenia encara les grans coses que passarien, no les sabia, t’ho prometo. Jo planto, m’adono que estic plantant, i més endavant recullo, i, finalment, faig la farina. De cop i volta, vaig trobar molt orgànic i natural que aquesta dona tingués unes amigues de la seva edat, i que tingués uns secrets. La resposta curta és que m’hi vaig trobar. Em vaig trobar molt còmode i feliç en el cap d’aquestes dones de seixanta anys; hi vaig trobar coses meves. I espero que els lectors i les lectores s’hi senten còmodes, reconeguts, que s’hi vegin. Em sembla que hi ha molt de la vida real de cada dia, de les vicissituds pròpies de la vida normal i corrent en una ciutat mitjana. Espero que hi hagi la percepció d’autenticitat, que allò és molt de veritat. No sé si m’explico. 

«Les meves protagonistes, i els meus protagonistes, però específicament elles, tenen unes ganes boges de viure, d’estimar, de ballar, de cantar. Hi ha l’escena que els cau una sucrera que és un cant a l’alegria, a la felicitat, al plaer...»

—Perfectament. De fet, hi ha molta observació en la novel·la. Quant hi ha d’això, de posar situacions i diàlegs que t’han arribat en algun moment, i quant de fabulació?

—Jo m’ho invento tot. Tot. La meva imaginació és desbordant. Ara, quan invento em ressonen coses. Tinc 63 anys, vaig cap als 64, és clar que hi ha coses que he vist, que m’han dit... Però en els diàlegs, que diu l’editor Josep Lluch i altra gent, em surto una mica, soc un personatge que diu una cosa i després soc l’altre que diu una altra. I passa el que passa en la vida real, que hi ha contradiccions, que volem dir una cosa i diem la contrària, i llavors dissimulem, i discutim quan no estava previst perquè hem dit una bestiesa, i retrocedim veient que ens hem passat... Tot això m’ho vaig inventant sobre la marxa, el meu cervell té la capacitat d’estar allà, de veure l’escena, intento que els lectors també la vegin. No serà ben bé el que els ha passat exactament, això és impossible, però s’assemblarà. Aquestes amistats que per alguna raó s’espatllen, que després es recuperen, que tornes a començar però és d’una manera diferent... Està bé que ens conten històries com aquesta. La novel·la conta la història d’un any d’un grup d’amigues de Badalona. De Badalona centre, que podria ser Tarragona centre, Girona centre, Vic centre, Igualada centre... Aquests mons petits dins d’un món més gran.

—La protagonista, Mar, té una relació amb un home una mica més jove que no vol compartir amb les amigues. És una premissa poderosa; sobta com, malgrat fer-nos grans, quan ens hauria de donar igual, encara ens fa prevenció compartir segons quines coses.

—Sí, clar! Escolta, jo em miro al mirall, m’adono que soc gran, però hi ha una part de mi que és bastant semblant a aquell nano que corria per la platja. Crec que nosaltres, els humans, els que no hem viscut una guerra, o una fam, que és una altra pel·lícula, els que tenim una vida en aquest entorn del món occidental, amb moltes crisis i patiment però un alt grau de benestar si el comparem amb la resta del món, en aquest context fer-se gran no és per a tant. Els meus avis, als seixanta i escaig, se’ls veia molt grans. I ara anem amb texans i una camisa de flors, ens assemblem més del que havíem sospitat mai a la gent jove. I potser descobrim una relació nova, redescobrim l’amor i una nova manera de viure la sexualitat, que no és la mateixa que als vint anys però és extraordinària. De fet, les meves protagonistes, i els meus protagonistes, però específicament elles, tenen unes ganes boges de viure, d’estimar, de ballar, de cantar. Hi ha l’escena que els cau una sucrera que és un cant a l’alegria, a la felicitat, al plaer...    

—De fet, la imatge recurrent de la novel·la és un acte de moderada disbauxa del grup, una festa coronada amb un bany en la platja sense roba...

—Per exemple.

—És una imatge bonica i potent que actua com a símbol, que emmarca el títol d’Estaria molt bé.

—Sí, perquè, a més a més, quan el Lluch m’ensenyava cobertes, parlàvem del treball d’una artista [Júlia Gaspar] que mostrava senyores a la platja, gent que improvisadament s’anava a banyar. El que vaig dir és que, sobretot, les dones que pinti l’artista siguin de seixanta anys, posem persones normals i corrents, amb els defectes de l’edat que tenim.

—De la coberta volia parlar, perquè poques vegades ens trobem cobertes tan explicatives del que és una novel·la.

—Ha quedat una coberta molt maca. No em puc queixar, la majoria de les cobertes que m’han fet a Proa m’han semblat sempre extraordinàries.

—En la novel·la passen coses dures, difícils, però el to general és vitalista, hi ha un cert humor contingut. En els diàlegs es veu aquesta tensió: hi ha conflictes, estirabots, però també ironia, estima. La vida mateixa.

—És que és així. Potser perquè m’ho miro amb els anys que tinc, en les relacions hi ha disputes, baralles, i també hi ha dolor, decisions dels amics que costen de perdonar, i que de vegades no pots perdonar perquè ja no hi són. Hi ha situacions molt tristes, però el que fem és tirar endavant, continuar. Ara diré una cosa i mentre la penso crec que ja l’he dit en altres llibres: aquesta novel·la és una invitació a la vida en plenitud, amb entusiasme. Potser els meus llibres tenen a veure amb això. Deixa que ho digui d’una manera una miqueta cursi: la vida és per viure-la amb joia, la joie de vivre. Bé, això ja queda més pedant que cursi, però ja m’entens.

—Aviat publicarem en EL TEMPS un reportatge sobre els clubs de lectura. L’edat de les teues protagonistes és com un retrat robot de les dones que omplen aquesta mena de fòrums, t’enfrontaràs a trobades amb un llibre que les interpel·la directament. T’ho havies plantejat?

—No, no! Però si passa serà estupend. Vull dir, quan he fet clubs de lectura, que en vaig fer molts, sobretot amb Àguila negra, almenys a Catalunya la majoria de persones són dones que són lectores. Potser m’equivoco, però en el cas de la novel·la la proporció de lectura és de set a tres entre dones i homes. La trobada amb els lectors o lectores és magnífica, un moment que m’ho passo molt bé, soc feliç contant-los coses i escoltant-los. Ja he dit que la meva voluntat és arribar a molta gent, però ja es veurà, el ressò és molt difícil. Sempre m’he sentit ben considerat, ben tractat, no en tinc queixa. Però mai no s’ha acabat d’obrir aquesta porta. I ara, que tinc 63 anys, m’ho miro amb molta calma. És com si encara fora una jove promesa [riures]. No em molesta, però m’agrada pensar que un dia arribaré a un públic més ampli, perquè és el motiu perquè ho faig. No per ego o per autoestima, sinó perquè vull arribar a les persones. Sí que he de dir que ara ho visc amb un ímpetu diferent, un neguit diferent. Té a veure amb un trastorn [es refereix a un TDAH, un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat amb altes capacitats] que em van diagnosticar quan ja era gran. Vaig buscar ajuda i ara estic més tranquil, el meu cervell és com és, però entenc millor les coses que em passen.

—La recepció sobre la teua obra ja no et genera la mateixa ansietat.

—Exacte. I és important perquè té a veure amb el tema del trastorn. No em molesta explicar-ho perquè tot just ara estem en un període que hi ha una certa sensibilitat sobre la salut mental i està bé que diguem coses. M’hauria agradat que m’ho hagueren diagnosticat abans, als 30 anys. Hauria estat més fàcil per a mi, per a les meves parelles, per a la gent que m’ha estimat. També amb alguns periodistes hauria estat més fàcil la relació [riures]. Però ja està, soc com soc, estic en el tram de la vida que estic. I ara estic content, sé quines coses em passen, per què em passen, i soc capaç d’afrontar-les i de viure-les.