L’art d’Àngel Jové (Lleida, 1940 - Girona, 2023) podria comparar-se a la literatura del també lleidatà, el poeta Màrius Torres. No el va arribar a conèixer (el poeta va morir a trenta-dos anys per tuberculosi el 1942), però la malenconia i el dolor —tan presents en un poeta que cantava a Mahalta, el seu amor sentenciat des del començament per la mateixa malaltia que ell patia— són presents en l’obra d’Àngel Jové per raons molt diferents. La comissària de l’exposició del Museu Tàpies i parella de Jové, Maria Josep Balsach, afirma que, en el seu cas, hi tenia a veure molt la gent que havia passat per la pensió familiar («Jueus perseguits pels nazis que fugien d’Alemanya i França») i per tot el que va veure a la postguerra a Lleida, «un dels llocs més violentats durant la Guerra Civil». En una de les sales inferiors del Museu Tàpies (l’exposició ocupa dues plantes), es pot veure tot un fris de dibuixos on les imatges recorden aquella sèrie de fotografies d’Agustí Centelles posteriors als bombardejos de Lleida (una sèrie que es feu famosa per la fotografia d’una dona plorant el seu marit on el periodista Josep Pernau va reconèixer en veure-la —ja d’adult— la seva mare). Aquí, i a la sèrie següent, que és un altre fris de molts dibuixos sobre la II Guerra Mundial i els camps de concentració alemanys, és evident la pervivència de les guerres en l’ànima, la memòria i l’art d’Àngel Jové.
La mostra recull unes 1.400 peces, amb frisos de molts dibuixos, perquè Jové va fer algunes de les seues sèries de centenars d’obres. Jové va pertànyer primer al grup Cogul, als seixanta, però es va fer més conegut per formar generació amb Sílvia Gubern, Jordi Galí o Antoni Llena, el grup del Maduixer. «Un grup —diu Balsach— que va dinamitzar l’art contemporani català» als setanta. En aquell temps, Jové també va ser actor revelació per la primera pel·lícula de Bigas Luna, Bilbao. De les seues posteriors incursions en el cinema també hi ha mostres a «De Intactu».
L’exposició comença amb l’oposició d’obres del començament i el final de la carrera artística de Jové. La primera, del 1964. Al seu davant, les pintures fosques de la sèrie «M’agradaria sortir de casa» (2015-2020). Sobre fons groc, els cartrons pintats per Jové rescaten del buit formes que l’artista guardava a la memòria: un carrer, un personatge, una nòria, un poble... Tot el que podia ser a l’altra banda de la porta.
Entre les parets grogues d’aquesta sèrie, també només entrar s’hi amaguen dotzenes de dibuixos que Balsach ha organitzat per temes. Aquesta exposició no és cronològica, és una retrospectiva on ella ha volgut deixar clars els quatre conceptes que formaven la cosmovisió de Jové:
—Fragilitat o vulnerabilitat: imatges que desapareixen, «el món dels infants, passió i dolor i experimentació de la imatge», en destaca Balsach.
—Crit: «Relació entre dolor i crit; presència de mirades penetrants» (retrats esbossats on els ulls són el principal motiu).
—Olis pels pobres. Dibuixos fets amb olis, detritus d’abocadors, etc. Balsach ho descriu amb una paraula: «Compassió».
—Natura: «Una natura aïllada, abandonada; plantes mortes; la natura com un no-lloc», resumeix Balsach.
A la sortida de l’exposició tornarem a trobar la natura «que no reconeixem», segons la comissària: «On apareixen animals que no sabem si estan petrificats» com el gripau que apareix en primer pla d’una obra on la natura, efectivament, es dilueix.
La comissària explica que el títol de l’exposició, «De Intactu», prové de «la nostàlgia de la natura originària». Sèrie per sèrie, l’exposició del Museu Tàpies va il·lustrant l’obra monumental d’un artista fonamental per l’art català contemporani, amb una bona part de la seva obra inèdita fins ara degut a la reclusió, al distanciament que el mateix Jové va voler prendre del món de l’art.
La mostra permet també analitzar la importància que va tindre per a ell la poesia, especialment la de Màrius Torres, Paul Celan, Cesare Pavese i T. S. Eliot. Un vers de Pavese dona pas a les sèries més crues de les plantes baixes: «El solitari —que ha estat a la presó— torna a la presó cada cop que mossega un tros de pa».
Del món creatiu de Màrius Torres, centrat en la seva enamorada i malalta Mahalta, l’exposició inclou un fragment d’una obra del també poeta lleidatà —i company d’algunes pel·lícules experimentals de Jové Carles Hac Mor: «Io so Na Mahalta i aquest país é’lm eu somni que alhora em somnia a mi. Io vos he vist —i vos vec— i valtres m’hauriéu pogut vere pertot arreu, des del terrorífic passeig del Pare Palau, a prop de Seròs, fins al passeig metafísic de Castelldans; des de les places i basses de Llardecans i la Granadella —que van ser mar i ho tornaran a ser (...); des del bé de Déu d’aumetlers, que vos han rebut florits, fins a cada revolt de les nostres carreteres buides».
La penúltima obra abans de deixar el Museu Tàpies és In albis, una sèrie de pintures blanques on torna la poesia de Màrius Torres i de T. S. Eliot. El blanc abans de la sèrie «L’experiència del Japó», de dibuixos molt zen fets amb una tècnica pròxima «al concepte del Sumi-e» que «cerca capturar l’essència de la naturalesa en un traç mínim».
Blanc i negre per acabar. Una altra vegada dolor i malenconia. Imatge i memòria. Els extrems que van saltant per l’obra de Jové, de la primera a l’última.