En una entrevista per a Enderrock, Quim Carandell, veu, guitarra i lletrista ben dotat de La Ludwig Band, deia després de reconèixer l’evidència que l’influx clàssic de Bob Dylan l’E Street Band de Bruce Springsteen continua ben present en el seu cançoner —tan sols cal escoltar «El teu amor»—, que «a l’hora de gravar el disc hem intentat no estar molt per dogmes ni ser molt fidels a res. Al revés, hem intentat provar-ho tot i, sobretot, ser molt assequibles per a totes les oïdes». I aquest esperit juganer i de provatura trobe que ha enriquit la proposta.
Tampoc no és que s’haja operat cap revolució sònica. Fins i tot en un tall com «Creure», amb unes guitarres en una clau més contemporània, hi trobareu una picada d’ull al Born to run. Passa una cosa semblant amb «On t’has ficat aquesta nit?», amb una narrativa molt dylaniana, una història deliciosa sobre una d’aquelles nits de farra en què tot surt girat. Musicalment, després de fer provatures rock, la cosa va acabar amb uns arranjaments acústics i agradables, una cançó —ho diuen ells— susceptible d’aparèixer en un anunci d’Estrella Damm. Algú pot llegir la part pejorativa de la qüestió, però sols des d'un purisme de pedra picada es poden plantejar retrets a la cançó o a voler arribar a més gent.
En acabant, tota aquella teorització resulta intranscendent davant la constatació que les cançons, novament, són collonudes. Passa amb l’esmentada «El teu amor», un tall que, al marge d’influències i adaptacions de cançons conegudes, té una poderosa armadura melòdica que el fa irresistible. El mateix es pot dir de «Si fa no fa, Rapunzel», on la referència literària és la base per a un divertidíssim tall de desamor, amb una lletra marca de la casa: «Pots seguir-li explicant a tothom que tens agorafòbia / però potser estàs bé dalt de la torre, Rapunzel. / I com cada dilluns el correu portarà alguna carta / perfumada amb sonetos d’un d’aquests ninyatos en zel». Sensacional.
A continuació, «Millor amb ell», amb alguna provatura rítmica, és un altre tall sobre desamor que entra com un tro, amb un remat magnífic. «Que bonic!», mentrestant, és un gir, una cançó bonica i delicada que omple els pulmons i obre les finestres. Que sorteja airosa la línia que separa una cançó ensucrada d’una apegalosa. En contrast amb la cruesa d’«Enganyar-te», que té la gràcia en el text de ser una revisió potser involuntària del «Jardín prohibido» de Sandro Giacobbe, però sense el seu cinisme. Perquè del cara ferrada de «lo siento mucho, la vida es así» de la versió en castellà, es passa a una mirada molt més tendra i culpable: «I ara que em mires als ulls / crec que pots endevinar-me / Que mai havia estat tan difícil enganyar-te». Una molt bona lletra.
D’una altra banda, «Avui hem quedat a les quatre» representa un altre gir en l’intent de buscar noves fórmules, una cançó produïda per Pau Vallvé que, no debades, volia acostar-se al discurs de l’artista barceloní, com ara en el seu rotund final. Fins i tot en una lletra de maduresa, sobre una ruptura, allunyada de la sornegueria habitual. Un tema, per cert, que es va avançar amb un vídeo que, de primeres, semblava anunciar una batussa entre Vallvé i la Ludwig. Un pescaclics en tota regla.
De «Creure», a més dels mestissatges, o de «Dos fills del destí», amb cors de les Tarta Relena i més Dylan en la motxilla, cal dir que són talls que aguanten molt bé el ritme dels més trempats, com l’espectacular «Ha plogut des de llavors», una de les cançons transgressores del disc, amb unes guitarres que recorden —ells mateixos ho reconeixen— als Coldplay més estimulants, els dels inicis. Una de les provatures reeixides de l’àlbum.
En el tram final, de «Tal dia farà un any» podríem dir en mode funcionarial que és la cançó més dylaniana del disc, i potser és veritat, però passa que, tot i les estructures rebregades, tan recurrents, entra com pa en mantega, la comprem a ulls clucs des de la segona escoltada. Flaires clàssiques que trobarem també en «Xavier, el tècnic de so», un tema dedicat a Xavier Miñarro, divertit i amb un punt bandarra, de fi de festa, amb vents i disbauxa, que té el mèrit de ser l’únic, que recordem, dedicat a l’equip tècnic d’una banda. Un reconeixement bonic que queda enregistrat, cosa que no passa amb les tradicionals peticions d’ovació dels concerts.
Amb tot, a la cançó final, «D’un concert de la Mushkaa», cal donar-la menjar a banda. De primeres, perquè parla del fet real de la troballa del Quim amb la música de la cantant, en un concert, la trobada de dos universos aparentment divergents de la música catalana que li va servir al compositor de La Ludwig per posar fi a un bloqueig. Amb aquests materials, es construeix un tema espectacular, un tribut emocionant i inesperat a la cantant amb acabats d’èpica pop, vents, solo de guitarra final i una interpretació sentida. La millor cançó del disc? Si no ho és, li faltarà poc.
Un tall que, en qualsevol cas, deixa un sabor de boca immillorable. La manera més estimulant de tancar un disc que mostra els empordanesos juganers i inconformistes, convertint els afalacs —justificats— en energia positiva per continuar creixent. Ho han tornat a fer. Però més i millor.
LA LUDWIG BAND
L’Animeta, 2026
Rock