Presentar un llibre sobre Raimon a lʼedifici de La Nau de la Universitat de València, a recer de lʼestàtua protectora de Lluís Vives, és com presentar-ne un sobre Gabriel García Márquez en Macondo, si és que Macondo existira.
Les parets cinc vegades centenàries de lʼedifici vell de la universitat literària, però, sí que formen part de lʼunivers real. Per tant, que la figura del cantant de Xàtiva torne a passejar entre elles amb motiu del volum biogràfic que li dedica el periodista Miquel Alberola és una sort. Ni que siga a través dʼun vídeo enregistrat prèviament, perquè Raimon, afectat dʼun mal dʼesquena, no va poder desplaçar-se a la ciutat bruta i plana on estudià i fou feliç, on començà a cantar, on va fer molt bones amistats i alguna absurda desamistat.
Raimon, lʼestudiant de filosofia i lletres que somiava convertir-se en professor dʼhistòria, ara té vuitanta-cinc anys. En fa quinze del seu darrer àlbum, Rellotge dʼemocions, en què ja afirmava ser una persona «amb més records que projectes, amb més passat que futur, amb un present prim, com sempre, amb una vida que fuig». Per això mateix, vora una dècada després de la seua retirada dels escenaris, aquest llibre esdevé especialment necessari. Encara més si lʼautor és Alberola, a qui Raimon no dubta a incloure en el selecte grup dels «amics íntims».
Les tècniques del màrqueting tradicionals recomanarien qualificar-la com «la biografia definitiva» de Raimon. La seua vida en 300 pàgines. En realitat, és molt més que això. És una obra magníficament escrita, amb el segell inconfusible dʼAlberola, redactor dʼEL TEMPS de 1986 a 1995 i del diari El País des de la seua eixida del setmanari fins a lʼany 2022. Un llibre que explica un temps i un país. O molts temps i molts països, caldria precisar. Perquè, en efecte, parlem de vora un segle dʼhistòria. És un llibre que va bastant més enllà de la música.
Lʼacte de La Nau, la vesprada de dijous passat, constituïa el tancament del cercle. Després dʼhaver cantat tantes vegades que al seu país la pluja no sap ploure, el líquid element no va perdre lʼoportunitat per aparèixer en un dia tan assenyalat. Va fer-hi acte de presència i va empoderar-se, ressonant amb força a lʼinterior de lʼaula magna mentre Raimon —amb la seua fina ironia, marca de la casa— opinava sobre el llibre i alguns passatges de la seua vida en el vídeo introductori, que es tancava amb les darreres frases del pròleg, escrit per ell mateix: «He tingut sort en la vida i amb la gent del meu voltant. I un ofici que mʼha permès fer la música que he cregut, escriure i cantar els poemes que he sentit —en massa ocasions, havent de passar prèviament pel filtre de la censura— i també donar veu a alguns dels poetes que més mʼhan commogut. I, sobretot, estic molt orgullós dʼhaver-ho fet en la llengua de Xàtiva, tant a Tòquio com a Nova York o París».
Presentació a tres bandes
A lʼescenari, a més de lʼautor, el també periodista Paco Cerdà, Premi Nacional de Narrativa de 2025 per la seua obra Presentes. Un altre valor emergent de la Costera, com va ser-ho Raimon en els seixanta. El cantant, Alberola i ell van compartir institut: el Ribera de Xàtiva. I a la primera filera de la sala, orgullós per lʼacumulació extraordinària de talent sorgit de casa, lʼalcalde de la ciutat, Roger Cerdà.
La conversa amb l'autor, amena i didàctica, discorre per la senda vital del cantant, «mercaderia clandestina» fins i tot en temps de democràcia. Cerdà recorda que la primera vegada que va sentir-lo cantar tenia quinze anys. Fou en el 2000, una data epifànica. Com lʼadveniment dʼun món nou. Alberola no sap quan fou la primera vegada, però té clar que degué ser a través de les ones: o Ràdio Andorra o Ràdio París, les emissores que sintonitzaven els seus pares després de sopar. «Fou un xoc», confessa Alberola. «El valencià era la llengua de comunicació en el meu poble [Quatretonda], però a l'església o la ràdio no seʼn sentia mai, perquè totes les coses serioses eren en castellà». El periodista, ara jubilat, afirma que la música de Raimon li va proporcionar la consciència lingüística que no tenia. Amb un element afegit: la connotació rebel que hi comportava. «Era un licor subversiu», subratlla.
Cerdà explica que el llibre dʼAlberola és el millor que sʼha escrit sobre Raimon perquè és «el més ben contextualitzat». Hi anem descobrint no sols lʼevolució del cantant, sinó la del seu país. La Xàtiva derrotada que renaix de les cendres després de la guerra de Successió, quan passa de tenir 12.000 habitants a tenir-ne 400, i que es refà novament després del bombardeig de les tropes feixistes en 1939, quan les bombes caigudes sobre lʼestació provoquen un centenar de morts. «Raimon és fill dels perdedors de la guerra, té un pare de la CNT que ha estat empresonat i una mare de família socialista que ha vist com afusellaven un germà, tot això sedimenta la seua personalitat», detalla Alberola.
Lʼedifici del carrer de la Nau encarna el gir de la seua trajectòria vital. És allà on entra en contacte amb Joan Fuster i amb una colla dʼuniversitaris molt actius en la recuperació i dignificació de la llengua. Lʼacte dʼhomenatge a Ausiàs March amb motiu del 500è aniversari de la seua mort és el punt dʼinflexió definitiu. Aquell jove té traça, la seua dicció és magnífica i té fusta dʼartista.
Encara que de bon començament estava més entusiasmat amb el teatre —fruit del contacte amb José Sanchis Sinisterra, que esdevindrà un gran dramaturg—, el viatge en moto a Xàtiva acompanyat del seu company asturià Andrés Mori serà revelador. És de tornada cap a València, amb el vent de cara, quan li vindrà al cap la lletra dʼun tema que es convertirà en un himne: «Al vent». Un tema existencialista que les circumstàncies del moment disfressen de clam polític.
És en aquella època quan coneix Annalisa Corti, qui serà la seua parella, mànager i tantes coses més. Perquè no hi ha Raimon sense Annalisa. Conformen una sola cosa, com el puny que ha cantat tantes vegades i que tancava sempre la interpretació del tema homònim. És llavors quan comença a viatjar a Barcelona, de la mà de Fuster. És aleshores quan queda clar que lʼimpacte de Raimon és enorme. Fins i tot Els Setze Jutges queden impressionants pel seu talent innat.
Dʼallà cap a la fama, Raimon canta amb només vint-i-sis anys lʼOlympia de París, on és el primer intèrpret a cantar en català. És el temple de la chanson francesa, el lloc on actuen els Beatles i els Rolling quan visiten la capital parisenca. El Japó també es ret a la seua força, amb més de 10.000 discos venuts, 23 recitals, conferències... I aquella portada de disc dissenyada per Joan Miró, que al Japó causa un impacte reverencial.
«Malgrat no ser un cantant polític, la música de Raimon va molestar la dictadura i ha molestat en democràcia, va tenir problemes en la dictadura i va tenir-ne després en democràcia perquè la democràcia fou condescendent amb el llegat de la dictadura», sosté Alberola. Per això, a Portugal, «Grandola Vila Morena», de Zeca Alfonso, ha esdevingut tot un himne, mentre «Al vent» o «Diguem no» no van erigir-se en el tema estrella de la transició. En el cas espanyol, aquest mèrit recau en «Libertad sin ira», de Jarcha. Raimon era, com afirma Alberola, «un personatge incòmode», tan «indomable» com podia ser-ho Lluís Llach, «tot i que alguns volien donar-los la Creu de Sant Jordi i guardar-los en el Museu de la Resistència».
«Raimón és lʼexemple més sòlid de la nostra pervivència com a poble», assegura lʼautor. El músic Borja Penalba, amb dues versions de «Veles e vents» i «Diguem no», en pot donar fe. La seua música, com la seua petjada, és indeleble. El Raimon nascut a La Nau ja és etern.