Primera aparició pública de László Krasznahorkai després de rebre el Nobel. Estava convidat pel CCCB a unes jornades de Kosmopolis a l'octubre i pocs dies abans es va fer públic que era el guardonat amb el Nobel de Literatura. «Sense dubte ha triat Barcelona per la llarga relació amb Acantilado, l'editorial barcelonina que fa vint-i-cinc anys que publica les seves obres en castellà», diu la directora del CCCB, Judit Carrera. Quaderns Crema, el segell germà (gran) en català, ha deixat tota l'obra de Krasznahorkai al castellà d'Acantilado. En català ha estat la jove Edicions del Cràter la que l'any passat va decidir publicar en català Tango satànic traduït per Carles Dachs. «I aviat arribarà Melancolia de la resistència», anuncia l'editora de Cràter Mariona Bosch.
Al seu discurs de recepció del Premi Nobel de Literatura, Krasznahorkai va parlar de «nous àngels sense ales i àngels sense missatge, i sabent sempre que hi ha guerra, guerra i només guerra, guerra a la natura, guerra a la societat i aquesta guerra no es lliura només amb armes, no només amb tortura, no només amb destrucció (...) estan indefensos davant la vilesa, davant la cínica crueltat contra la seva innocuïtat».
L'escriptor no va voler parlar més sobre aquests àngels, però sí sobre els que apareixen a les seues novel·les: «Als meus llibres apareixen sempre àngels, és veritat. Són diferents personatges amb diferents destins. I hi ha una similitud entre ells perquè tots acaben caient. Els àngels sempre estan completament desemparats. A Tango Satànic és una nena; a Melancolia... és un carter; a Guerra i guerra és un arxivista; a El Baron Wenckheim vuelve a casa és un baró vingut a menys que torna de l'Argentina a Hongria. Sempre paguen les culpes dels altres».
L'escriptora Susan Sontag va qualificar Krasznahorkai com «el mestre de l'apocalipsi». «Ella deia que soc el mestre de l'apocalipsi i la gent se'n reia. Però amb l'apocalipsi no s'acaba el món. L'apocalipsi és una cosa contínua: caure i aixecar-se, caure i aixecar-se. No és que arribi; és que està passant ara mateix».
Sobre el cineasta Béla Tarr, que va portar a la pantalla moltes de les seves obres i va morir el 6 de gener passat, Krasznahorkai va confessar que va ser un dels primers que van confiar en Tango Satànic. La va llegir en versió manuscrita i «un dia em va despertar a la matinada, quan dormia la mona de la nit abans, va començar a fotre cops a la porta i no hi havia manera que s'aturés fins que em vaig aixecar i li vaig llegir el manuscrit jo mateix».
Afirma que aquella nit va «guanyar un amic que ha intentat consolar fins al final dels seus dies acaronant-li el front», tot i que «era difícil compartir el seu camí i col·laborar amb ell». Segons Krasznahorkai, Béla Tarr ocultava un problema de columna «que li provocava un dolor físic continu». «Béla era molt cruel amb si mateix. I jo no era tan actiu com ell, però aquell dolor seu m'implicava en les seues pel·lícules». «Béla deia: "Hem de dir a la gent que això no pot ser i que s'han de rebel·lar". Sempre volia conèixer els meus pensaments, li agradava la meva cosmovisió».
Krasznahorkai té fama d'escriure d'una manera difícil —potser perquè li agrada incloure frases subordinades, no fer punts i a banda, utilitzar moltes cometes, parèntesis i guions («Penso que llegir els meus llibres és un esforç diferent. En el seu moment era un esforç llegir Beckett»)—, però és sintàcticament exemplar.
L'editora d'Acantilado, Sandra Ollo, va insistir que cal acabar ja amb la teoria de «la dificultat» i «ajudar que la gent llegeixi la seva obra», una «literatura plena de pensament i humor», «un món imaginari ens està parlant a cadascú de nosaltres directament. No hi ha cap lector que pugui sortir indeleble a la literatura de Krasznahorkai».
Krasznahorkai lamenta la situació d'Hongria i del món. I reprèn les lliçons sobre l'apocalipsi: «Miro la meva pàtria i veig que és horrible. Ja no sé si puc pronunciar aquesta paraula. La paraula pàtria s'ha erosionat. Abans pensava que podia despullar la paraula pàtria de sentiment i pronunciar-la, però ara és com un objecte enganxifós i horrible que ningú vol tocar».
L'escriptor lamenta la situació política d'Hongria i espera que a les pròximes eleccions de l'abril hi hagi un canvi. «Si no hi ha cap canvi, els diria a tots els hongaresos, fugiu, si us plau».
Sobre la inestabilitat al món, l'escriptor recorda que «sempre han existit persones dolentes, malvades, com Vladímir Putin». «No sabem quines coses han passat a l'interior del Kremlin. No ho hem sabut mai. Hi van construir una maquinària, la Kremlinologia, que emet informació falsa sobre el que passa a dins». I continua recordant que el cas de Putin no és únic: «Molta gent va intentar cremar l'antiga Roma. Neró no va ser l'únic. Hitler no era un solitari. I Mao Zedong... Sabeu quants Maos hi ha hagut en la història de la Xina?».
I Krasznahorkai remunta la història de l'apocalipsi —però també de l'art i les històries —al principi de la humanitat: «Les coses no van bé. Mai han anat bé. Crec que ni quan érem a les cavernes anaven bé, però sempre va passar alguna cosa. Per exemple: de sobte apareixia un home amb un pal amb foc a un extrem i tots començaven a inventar històries sobre qui li va donar el foc». Hi hauria «mil exemples que es podrien esmentar», diu el Premi Nobel. «Ara m'he fet gran i soc més ambivalent. Penso que la raça humana està malament, però que això també ha passat abans. I tot seguit passa una cosa que ho canvia tot».