A partir del 1939, les autoritats franquistes van fer diverses exposicions a Barcelona amb obres teòricament confiscades durant la República per la Generalitat o alguna institució estatal republicana. La propaganda deia que els legítims propietaris podien reclamar-les i el nou règim faria justícia i les hi tornaria. La veritat és que podien reclamar les obres d'art que els pertanyien, però «calia presentar una sol·licitud formal, acreditar la titularitat i demostrar adhesió al règim». Les dues primeres condicions eren lògiques; la tercera era dissuasiva. La prova és que, des del 1940, han anat a parar, només al MNAC, 135 obres que no ha reclamat ningú mai. Una bona mostra constitueix «Recuperado del enemigo. Els dipòsits franquistes al MNAC», que es podrà veure fins al 28 de juny a les sales 63 i 64 d'Art Modern.
L'exposició ha estat treballada «coralment» pel MNAC i l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC), dirigit per Gemma Domènech, una feina que ha encapçalat Eduard Caballé, membre de l'ICRPC. Aquest investigador explica que el «procés de retorn o devolució de les obres es va fer mitjançant un mecanisme, un procés burocràtic aparentment molt correcte, però en realitat molt restrictiu: els exiliats, presos i famílies d'afusellats no podien reclamar els béns».
Gemma Domènech ha explicat que l'exposició és arriscada perquè denuncia una veritat «incòmoda» i perquè exposa al MNAC una sèrie d'obres que no tenen la qualitat mínima normalment requerida, però era imprescindible per explicar la història d'aquestes obres.
La dispersió d'aquestes obres per part de la Generalitat republicana es va produir per la por que les revoltes immediates a l'esclat de la guerra —entre faccions de l'esquerra, l'anarquisme, etc.— o els bombardejos sobre Barcelona posessin en perill el patrimoni museístic català.
Per això es va decidir traslladar les obres al que s'anomenaren dipòsits de salvaguarda republicans, que es van situar a Olot, Agullana, Darnius, Bescanó, Girona, Vic i Viladrau. Un cop acabada la guerra, el mateix Agustí Duran i Sanpere, que, com a director del Servei de Protecció dels Arxius, s'havia encarregat de la coordinació d'aquests dipòsits, va enviar un esquema a les autoritats franquistes —es pot veure en aquesta exposició— perquè trobessin les obres d'art sanes i estàlvies en cadascun dels dipòsits esmentats.
Gemma Domènech ha explicat la fins ara desconeguda història del dipòsit de Bescanó, que va quedar sota vigilància de l'esposa de l'exdirector del Museu de Reus, des que el seu marit va sortir cap a l'exili fins que van arribar les tropes franquistes. Ella i les seves tres filles van esperar dos o tres dies a Bescanó per fer un traspàs civilitzat de les obres salvades a les noves autoritats.
Tot plegat desmenteix el relat de «recuperado del enemigo» que deia les etiquetes que els franquistes empegaven a les obres.
El departament franquista que va coordinar aquestes recuperacions i posteriors accions va ser el Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SPDAN), un departament que penjava del director general de Belles Arts, Eugeni d'Ors.
I aquelles obres recuperades dels dipòsits republicans són les que les tropes franquistes van traslladar a nous dipòsits de Barcelona per després publicitar el seu retorn als propietaris originals. Un dipòsit va ser el Palau Nacional, el mateix edifici que acull el MNAC i on ara podem veure l'exposició; un altre el monestir de Pedralbes, un altre el palau Solferino, un altre la Caixa de Pensions i un altre al carrer de la Palla. A mesura que aquests dipòsits es van anar quedant amb poques obres, les que no eren reclamades van ser enviades a diversos museus de Catalunya (els investigadors n'han comptabilitzat cinquanta) i també al Palau Nacional, que va anar recollint un total de 135, dels quals només s'han tornat, amb posterioritat al franquisme, dinou. Un vídeo al final de l'última sala recorda aquestes obres.
L'exposició explica tot això amb plafons, però també mostra diverses curiositats sobre la diversa sort que han sofert algunes de les obres. Perquè sigui possible, els comissaris han optat perquè es vegi el davant i el darrere de l'obra —on es poden veure les etiquetes de «Recuperado del enemigo», el número que li van assignar els republicans, el nou número que els van posar a l'SPDAN i altres cicatrius.
La més desafortunada és possiblement el Nu de Roberto Fernández Balbuena, que uns seminaristes van apunyalar en el sexe nu amb motiu d'un congrés eucarístic de trista memòria. El darrere del llenç deixa veure les cicatrius que una bona restauració no permet apreciar pel davant.
La més coneguda i exposada de les obres és probablement el Crist de Cascalls, un cap d'un Crist jacent atribuït, per algunes fonts, a l'escultor Jaume Cascalls, però sens dubte gòtic i obra d'un artista molt madur. El director del MNAC, Pepe Serra, insisteix de fa anys en el seu origen desconegut per si apareixen dades sobre l'antic propietari o informació sobre l'autor, però ha estat en va.
També hi ha una col·lecció d'unes dotze obres d'aire cubista i picassià, però, com afirma Gemma Domènech, «de mans molt diferents» que probablement van ser creades en un taller o escola on diversos artistes feien pràctiques al voltant de l'obra de Picasso. Tots són anònims i res ni ningú ha aportat informació sobre el seu origen fins ara.
Com va explicar Pepe Serra, aquesta mostra temporal podria esdevenir —ampliada, reformada i reestructurada— una de les noves sales del MNAC ampliat que s'està preparant per al 1929. «Aquests treballs temporals —va afirmar— trobaran una existència més rotunda en els nous espais previstos per al 1929».