Des de la publicació de Casa (2021), l’àlbum fins ara més redó de Júlia —redonesa que tenia a veure amb la residència artística d’Estela Tormo en l’IVAM-CADA i un procés més reposat de maduració—, un treball que suposava una certa travessia cap a la lluminositat, però sense perdre el segell, gairebé no havíem tingut notícies del projecte, més enllà d’un grapat de remixos publicats el 2022.
Fins aquest 2026, en què van aparèixer un parell de sucosos avançaments («Rafa avis» i «Animal) que proporcionaven pistes —sobretot el primer— d’una evident evolució sonora, una mutació que, d’una altra banda, ha estat una constant en la trajectòria d’Estela Tormo. La nova etapa, en tot cas, ve acompanyada de canvis. En el nou treball, la instrumentista Lídia Vila ja no apareix acreditada ni està amb Tormo en les imatges promocionals, com en discos anteriors. I en directe, el format duo passarà a ser el de la cantant acompanyada d’una banda.
No és un canvi menor, però Oscil·lobatent és, en el fons, un treball lampedusià; hi ha una evolució sonora evident, però la producció continua compartida entre Tormo i Javier Vicente aka Carasueño. A més, la veu i la visió musical i conceptual de la cantant i compositora continua marcant molt la proposta, per a bé. Les finestres que s’obrin són oscil·lobatents, es van balancejant sense definir una posició concreta, metàfora d’una música oberta a les tensions. Tot plegat, tanmateix, s’entén molt millor parlant de les cançons, escoltant-les.
Perquè fins arribar a Casa, les composicions eren més de textures i conceptes, triaven l’oient amb un èmfasi potser excessiu. Perquè ara, sense fer cap renúncia estètica, les cançons salten a l’oïda, es fan de voler amb relativa immediatesa
El baix musculós d’«Animal», tribut explícit a Joy Division, fa que entrem de seguida en el tall, enriquit per guitarres que ens ubiquen en una transició sònica del postpunk al dream-pop. Amb un text que fa referència a un animal perillós, que fa mal; al·lusions que, en aquest món tan hostil, amb tantes amenaces, podria ser una metàfora de qualsevol cosa. Si fem abstracció, el tall és mogut, agradós. Molt Júlia, en el bon sentit, però amb l’habilitat incorporada de fer cançons més directes. Perquè fins a arribar a Casa, les composicions eren més de textures i conceptes, triaven l’oient amb un èmfasi potser excessiu. Perquè ara, sense fer cap renúncia estètica, les cançons salten a l’oïda, es fan de voler amb relativa immediatesa.
«Rara avis», en tot cas, fa saltar de la cadira, un tema accelerat, amb guitarres distorsionades gairebé inèdites en la trajectòria de Tormo. Una cançó esquemàtica amb un text críptic molt aparent: «Un Horror Vacui a un sol hidràulic... / Una persona passa de moda... / Una expectativa, una ximpleria, és igual, excepte ella».
En «Ante Meridiem», un tema alhora lluminós i obscur, apareix la primera referència a una artista gal·lesa tan desconeguda com estimulant («intrigant, sofisticat, com un disc de Cate Le Bon», escoltem), a qui Tormo dedica un tema a l’altura del referent: intrigant i sofisticat, per descomptat, adornat amb capes electròniques molt contemporànies.
Júlia
Hidden Track Records, 2026
Pop
«Baix», mentrestant, és segurament la cançó més disruptiva, un tall impensable en les primeres etapes de Júlia, bonic i juganer, en termes musicals, amb unes guitarres i percussions delicioses, amb multitud de detalls sonors que acompanyen una melodia càlida i agradosa com un passeig primaveral. El text, però, és trist; un joc de contrastos absolutament deliberat.
Per compensar, «Dalt» manté el mateix esperit pop, amb unes guitarres i una secció rítmica que remetem als primers The Smiths —no és la primera vegada que els de Manchester inspiren Tormo—, però amb una lletra una mica menys aspra. En el tram final, els teclats matisen la proposta, la traslladen a un altre àmbit sònic, en el qual s’esbrina també un procés conscient, de recerca i de fer-li voltes a les cançons.
«Oh Am Gariad», versió d’un esplèndid tema de Cate Le Bon, traduït del gal·lès al català, és un altre moment àlgid, amb una revisió que respecta la molt aparent simplicitat d’algunes de les cançons d’aquesta artista. En la veu d’Estela Tormo, i amb l’ajut d’uns arranjaments subtils però efectius i d’uns cors molt ben paridets, la cançó esdevé un xicotet present, una caixeta de bombons en un dia gris.
En el tram final, «Senyal» connecta pel fraseig i la corfa musical amb cançons més antigues de Júlia, però amb el so actualitzat; com bé diu la cançó «alguna cosa està canviant per a no tornar mai. / Alguna cosa ha canviat per a no tornar mai». «Totes santes», un títol indicatiu, tanca un disc amb les cançons justes, que estalvia material complementari, d’acompanyament.
Un tall enigmàtic, amb uns teclats que muten en la cançó dels Radiohead de Kid A a un d’aquells riffs tan rotunds i bonics marca Beach House, base per a un crescendo magnífic. Vestit d’una de les millors lletres de l’àlbum: «Mirar com ho fan els vampirs als ciris. / Espantar amb disfressa de Charlie Brown, / col·lapsada per un atac de felicitat. // Badallar a la cara d’eixa barba que no calla. / Tindre una catana per tallar els serrells més perfectes de la història. // Ballar fortament tecno tota la nit. / No parar d’escoltar tecno tota la nit. / Atrevir-se a fer tecno tota la nit».
La cirereta del pastís.