L’empresari Joan March Ordinas (Santa Margalida, Mallorca, 1880 - Madrid, 1962) ja era a principis de la dècada de 1930 un dels homes més rics del món, a l’altura de Howard Hughes i Paul Getty, i, per descomptat, el més potentat de l’Estat espanyol, molt per sobre de qualsevol altre. El seu passat de contrabandista —entre d’altres activitats il·legals— ja quedava prou enrere. Era tractat amb màxima deferència per l’elit espanyola social, empresarial i política de dretes.
Quan s’instaura la Segona República, tot d’una el Govern republicà xocà amb March. Desconfiava del magnat i de les seves connexions amb els enemics del règim. I, de fet, ell no se n’amagava gaire: volia seguir fent el que havia fet sempre, a base de suborns i amb total impunitat. Els republicans pensaren a intervenir-li la majoria de les seves propietats, inclòs el banc que havia creat el 1926 amb el seu nom, la Banca March, ja que sospitaven que podria nodrir de diners els que confabulaven contra el govern constituït. El ministre d’Hisenda, Jaume Carner, advertí el 14 de juny de 1932 que «o la República acaba amb March o March acaba amb la República».
Fou empresonat el juny de 1933 acusat de negocis irregulars i de finançar els feixistes de Falange, però al cap de cinc mesos, el novembre, es fugà gràcies als funcionaris que subornà. Partí cap a l’exili, a Gibraltar inicialment i des d’allà a París. Des de la capital francesa es desplaçà en diverses ocasions a Biarritz per reunir-se amb els militars que s’estaven confabulant contra la República. Per animar la conspiració, el magnat mallorquí repartí ingents quantitats de diners entre els generals més proclius a la rebel·lió, obrí fons per assegurar que les seves famílies estarien ben ateses en cas que ells morissin o fossin encarcerats, destinà d’altres partides a comprar la intervenció feixista italiana a les Balears i en especial a la seva natal Mallorca, a llogar el famós avió Dragon Rapideque portaria Francisco Franco de Canàries a Tetuan, on es posà al capdavant de les tropes revoltades, una part de les quals passarien —com a tropa de xoc per assegurar el desembarcament per mar— a la Península a bord d’avions de transport nazis alemanys i feixistes italians també finançats per March... L’historiador mallorquí Honorat Bauçà, autor de dos llibres sobre el magnat, ha resumit així l’aportació del mallorquí: «sense March no hi hauria hagut el cop de Franco».
L’enorme quantitat de diners posats per March a favor dels feixistes no va ser a canvi de res. Se la cobrà amb interessos després de la Guerra Civil i la victòria dels franquistes. La seva fortuna no va fer més que augmentar. Però gairebé ningú sabia que fos tan potentat. Quan en ocasió de la seva mort el 1962 The New York Times titulà que desapareixia «un dels homes més rics» de tot el planeta, molta gent es va sorprendre. Sempre li agradà viure amb discreció.
En aquells moments, el seu banc era la maquinària fonamental per finançar les activitats de tot l’entramat empresarial que havia creat. Això sí, March el mantingué circumscrit al territori illenc, possiblement perquè així no aixecava interès fora de les Balears. I si alguna cosa estimava el magnat per sobre de tot era, com s’ha dit, la discreció.
La Banca March canvià durant el decenni de 1970 amb Carlos March —fill i hereu principal de Joan— al capdavant. Inicià una forta expansió cap a la Península i es diversificà prou la cartera d’inversions industrials. Quan la dictadura que tant ajudà a crear son pare estava a les darreres —amb Franco molt malalt—, Carlos va escriure un article al Diario de Mallorca —de la seva propietat— en el qual es mostrava a favor de la democratització per igualar el país a Europa. El temps havien canviat.
Durant la Transició i amb l'inici de les institucions autonòmiques baleàriques, la Banca March fou el poder fàctic més important de les Illes, el que més influència tenia en la política local. Expolítics de primer nivell, tant d’esquerra com de dreta, han confessat al llarg dels últims trenta anys a aquesta revista que «la planta noble» de la seu del banc ha «manat molt, moltíssim».
L’exemple més contundent d’aquesta influència es va esdevenir el 1983, just després de les primeres eleccions al Parlament, que havien donat un empat entre AP i PSOE. Els dos PSM (Mallorca i Menorca) donaven suport als socialistes. La incògnita era què faria Unió Mallorquina (UM). El seu líder, Jeroni Albertí, no volia pactar amb el cap conservador, Gabriel Cañellas. Aleshores Carlos March reuní al seu despatx a Madrid Albertí i Cañellas —entre d’altres persones— i pressionà el primer fins que acceptà fer president del Govern balear el líder dretà. Segons explicà el 1995 Albertí en una entrevista —publicada en el col·leccionable Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, 1975-1995—, «jo no era lliure econòmicament» per mor d’uns avals que tenia amb la Banca March i, en conseqüència, se sotmeté a la voluntat del banquer.
L’esquerra trigaria setze anys a arribar al poder. Va ser el 1999 i aleshores tant la Banca March, com Carlos, el seu cap, havien deixat d’influir tant com abans a la política balear, sobretot perquè tot canviava i els seus interessos cada cop més es concentraven en el Madrid del capitalisme de les grans corporacions empresarials i la influència sobre les elits polítiques de la capital espanyola.
Tot i això, la Banca March —que segueix essent un banc familiar— ha mantingut la seu central a Palma —a l’avinguda d'Alexandre Rosselló—, així com conserva -—al carrer de Sant Miquel— la històrica primera oficina que obrí Joan March Ordinas ara fa un segle.