Jordi Colonques: «No tinc imaginació, tot és observació i combinatòria»

—Sempre t’has mogut en la literatura de gènere, tocant diversos pals. El que no és habitual és adjudicar-te un premi important amb una d’aquestes obres.

—Podria ser en principi un símptoma de certa normalitat, això estaria molt bé. Al remat, ser capaços de valorar la diversitat que hi ha en producció literària valenciana i de fer valdre la literatura de gènere és molt important. No sé si és una passa endavant cap a la normalitat, perquè ara ve la segona part: arribar a la gent o no. A mi m’ha sorprès en el meu entorn de treball que la gent no coneixia l’existència del premi. Fins i tot moltes persones era la primera novel·la en valencià que llegien. Això passa sovint. No hem arribat a la normalitat.

—Després, hi ha l’atenció mediàtica, en aquest premi molt centrada en els mitjans d’Alacant.

—Sí. El premi té el seu espai informatiu reservat, com de manera rutinària. Posteriorment, hi ha la gent interessada en la informació cultural, com vosaltres, que us interesseu per la novel·la, no tant per la notícia, per qui ha estat l’últim premiat.

—Exacte. Ens interessen les novel·les, perquè premis n'hi ha molts.

—Tal com està la cosa ara, la possibilitat de guanyar un premi et dona la il·lusió de la professionalització, la sensació que pots rebre una compensació econòmica pel teu treball. Si la situació fora normal, la gent no hauria de preocupar-se per això i, senzillament, es limitaria produir i tindre interacció amb el públic. Les editorials haurien de preocupar-se de vendre llibres i els autors a escriure. Això és la normalitat. I que la gent coneguera les novetats a través dels mitjans de comunicació i que consumira producció local. Seria ideal.

—Sempre has estat en l’entorn del thriller, amb diverses variables, i ara apareixes amb el que podríem denominar com un thriller biològic, pandèmic. Una temàtica que no és habitual en la nostra literatura i que, pels teus coneixements, abordes amb una precisió que no seria fàcil per a qualsevol altre escriptor.

—Crec que és un pas endavant en la idea de fer literatura popular, de gènere; aprofundir més en la qüestió procedimental i ser coherent amb allò que cadascú sap. De la mateixa manera que hi ha autors que es dediquen al thriller judicial perquè tenen aquell bagatge, o qui dins de la medicina forense crea un personatge que es dedique a resoldre casos...

—O com ara les novel·les fetes per mossos d’esquadra.

—Exacte. El necessari per poder escriure de manera versemblant són tots els procediments, tots els processos. I diguem que és el nínxol on em trobe còmode. No sé si tiraré per allà, però és la meua idea.

—Carnívora parla d’una pandèmia transmesa per un tipus determinat de mosca. De seguida penses en la covid, però en alguna entrevista has dit que també és filla de la crisi de la dana, pel tema de la gestió política.

—La novel·la tracta sobre una amenaça biològica fruit de la situació climàtica, del desori pel canvi climàtic. I tracta de la resposta que té la ciutat i els seus dirigents a l’amenaça. Per una banda, hi havia el tema de la covid, que tampoc no va modificar la conducta de la gent, ni va operar sobre l’excés de turisme. D’una altra banda, quant a la dana, la resposta política a la catàstrofe. Per dir-ho senzill, em plantejava fer com un Tiburón a la valenciana; de la mateixa manera que en la pel·lícula hi havia un tauró que amenaçava una ciutat costanera i l’alcalde no volia tancar la platja perquè hi havia moltes turistes, ací passa el mateix: hi ha una alcaldessa que no fa cas als advertiments dels científics.

—De fet, continuen arribant creuers a la ciutat quan la situació pandèmica que descrius en la novel·la és molt greu.

—Això és.

—Per cert, descrius l’amenaça biològica de manera molt explícita, hi ha descripcions molt impactants.

—Hi ha un punt hiperbòlic. La meua espècie de mosca està basada en un parell d’espècies que són reals; recentment s’han reportat a Mèxic casos de miasi [malaltia produïda per les larves de la mosca] en humans. Però la meua mosca té un cicle de vida molt més curt, les larves són més grans i els efectes més devastadors. Però les descripcions estan basades en la literatura científica al voltant d’aquest tipus de mosques.

—L’epidèmia a Cuba que se cita en la novel·la com a precedent és real?

—No ben bé, però sí que és certa l’existència d’una granja d’estudi com la que descric en la història. I també és cert el que es conta del que va passar en el «Període especial» [la crisi econòmica cubana després de la caiguda de la Unió Soviètica], això de la gent criant porcs en els pisos. La meitat de la meua família és cubana i he tingut molta informació de la vida allí. I això va passar als noranta. El que passa és que, recentment, quan es donaren casos de desabastiment als mercats, la gent va començar una altra vegada a criar porcs a casa. Podia fer que la meua mosca fora d’aquestes que fa el salt del porc a l’humà.

—Tornant al tema de la gestió política, en la novel·la la trama pel que fa a l’Ajuntament de València està molt ben reflectida, i també apareix l’Administració central a través de la Unitat Militar d’Emergències (UME), però no acaba de saber-se ben bé què passa amb l’Administració autonòmica. És deliberat? Es tractava de simplificar la trama?

—La història és ficció. I la ciutat de València de les meues novel·les és com si fora un ens autònom. Com és la meua la tracte com una ciutat políticament autònoma. A més a més, en qüestió de salut pública la gestió és molt municipal.

—Perdona la insistència, però no vas tenir la temptació d’introduir un president de la Generalitat kamikaze que contribueix a amplificar el desastre?

—Això haguera augmentat la complexitat de la novel·la; la veritat és que sí, donaria per a una obra més extensa. Saps què passa? Per la meua manera d’entendre la literatura de ficció, necessitaria haver viscut els interiors de la política valenciana presidencial i autonòmica. Fixa’t que en les meues novel·les sempre escric sobre allò que he viscut, de l’àmbit en què he treballat o sobre el que he pogut reunir informació. No m’atrevisc a clavar-me en espais que no controle molt. M’agradaria estar de becari una temporada a les Corts i veure què es cou allí.

«La gent que fem ficció tenim la responsabilitat també de ser cronistes, de fer crònica social. I aprofitar la ficció per denunciar les situacions que ens afecten»

—Un encert de Carnívora és parlar dels perdedors, dels personatges vulnerables, una constant en la teua producció. La unitat familiar de la xica que treballa en precari en un bar, el seu fill, un niño rata, i el pare, és una troballa.

—En aquest cas, no m’hi he esforçat molt, només he d’observar gent del meu entorn. Si vius en un barri i observes la seua gent, descobreixes la presència de personatges molt rics. La gent que fem ficció tenim la responsabilitat també de ser cronistes, de fer crònica social. I aprofitar la ficció per denunciar les situacions que ens afecten. Per això parle dels migrants que són obligats a marxar per les circumstàncies, en contraposició a aquells que viatgen per plaer o els nòmades digitals, de la precarietat immobiliària en barris com Benimaclet... Sempre hi ha la intenció que la novel·la tinga una funció social, de crítica i denúncia.

—El canvi climàtic és una d’aquestes qüestions. Sembla que la novel·la estiga ambientada d’ací a deu anys, però potser no és tant.

—No, la novel·la està ambientada en 2024, és actual. Allò que al maig tinguem la primera onada de calor de l’any no és estrany, ja està passant. I que tinguem espècies que ací no teníem i que apareixen perquè les circumstàncies són les propícies, passa cada vegada més. El que passa és que jo ho exagere molt per crear una crisi molt acotada. Imaginació no en tinc, són amenaces molt plausibles.

—I a això afegeixes una vaga de recollidors de fem que ho agreuja tot. La lectura que en faig és que simbolitza la incapacitat de qualsevol administració a fer front al que està venint.

—Aquesta és una lectura. A banda, si entenem la novel·la com una història de terror, o horror, tenim una por molt contemporània a la malaltia, al dolor, al patiment, a la mort. I a allò que du a la malaltia, la brutícia i la putrefacció. Vivim en un entorn molt net, tot és molt asèptic, però no ens adonem que aquesta pulcritud dels nostres carrers està agafada amb pinces, en molt poc de temps, per exemple amb una vaga de fematers, la cosa se'n pot anar de mare. Era una cosa que coneixia, però en el treball de documentació vaig trobar casos en la Corunya, Madrid o Sevilla que, quan hi ha una vaga de fematers, al segon dia les piles de fem al carrer són impressionants. L'equilibri és molt precari.

—L’altra lectura és sobre la globalització, com d’interconnectats estem, perquè Carnívora no sols passa a València, hi ha uns altres escenaris en altres països.

—Sí. A més, la ciutat ha canviat molt en els últims anys. Tu vas pel centre i escoltes la gent i veus la quantitat d’expats que hi ha. A Benimaclet també passa. Això facilita que en la ficció puguen passar coses grosses en un període de temps molt breu. Ara les alertes i les crisis són immediates, molt ràpides.

—Dius que has hiperbolitzat una mica. Però el que sembla hiperbòlica és la realitat, més que la ficció.

—Sí. Hi ha gent que escriu i que té un món de fantasia al seu cap, és capaç de crear mons alternatius. Després hi ha gent que el que fem és observar les coses que passen i combinar els elements, crear coses a partir del que hi ha. Per això dic que no tinc imaginació, tot és observació i combinatòria.

—Per concloure, podem dir que aquesta és la novel·la més Jordi Colonques, la que arreplega el fil del teu debut amb Món animal, passant per Napalm i tota la resta. És com el punt d’arribada d’una manera d’escriure.

—Sí. Des del punt de vista de la planificació, de l’estructura i la resolució de la novel·la, és la més rodona perquè he trobat finalment el meu nínxol, el meu espai, i l’he pogut desenvolupar de manera conscient. També ha estat la novel·la que m’he pres més seriosament, amb un treball continuat, rutinari, posant-me el vestit d’escriptor. I cenyint-me també a les qüestions formals de la narració de ficció.