En l’escenari, els personatges de Flor i Toni, interpretats per Rosa Barberà i Nando Pascual, es preparen per eixir a escena mentre esperen l’arribada de Joan, el tercer actor de la companyia. L’escenografia, obra també de Joan Miquel Reig, disposa amb una elegant simetria dos espais de maquillatge als extrems, per als protagonistes, i un tercer al fons, esperant el tercer actor. Una mena de vestidors amb colors pastel i unes caixes, perquè els actors juguen amb diferents elements, acaben de configurar l’espai escènic, juntament amb un desplegament de so i il·luminació de José Vera i Pablo Fernández, sàviament administrats pel director, fent-los tenir un paper decisiu en la narrativa de l’obra. Amb un efecte lumínic concret, unes llums vacil·lants, que juguen una funció subtil però clau en el desenllaç.
La funció pròpiament dita acaba de començar. La metafunció penja del fil d’un Joan que es fa esperar, com un Godot dels escenaris, un personatge absent que esdevé el centre dels primers diàlegs. Amb aquests elements, arrenca una comèdia amb picades d’ull a l’absurd, interpretada per Barberà i Pascual amb sentit del ritme i de les pauses, i que també responen quan l’obra exigeix desplegament físic, com ara en una sèrie de coreografies dissenyades per la ballarina i coreògrafa Alicia Herrero.
Amb una cadència i una organicitat impròpies d’un muntatge que comença a rodar, el text de Pere Molina (Xàtiva, 1970), harmonitzat i engreixat per la companyia i el director, articula una obra amb molts tocs de comicitat, incloent-hi unes quantes picades d’ull a la pràctica esportiva —és professor a la Facultat de Ciències de l’Educació Física i autor de nombrosos articles acadèmics i de divulgació periodística sobre l’esport—, com ara un delirant monòleg en què Flor articula paral·lelismes marcians entre futbol i teatre. O quan introdueix un segon personatge absent, Mutombo, nom que remet al mític pivot africà dels Atlanta Hawks. Un rol que li serveix a Molina per estructurar la millor escena còmica de La Funció, un seguit de converses telefòniques creuades, genialment traslladades a escena, que remeten, per esquizofrèniques i trepidants, al cinema de Billy Wilder.
De fet, amb la voluntat expressa de sostenir el ritme, de no decaure en una temàtica, Molina dispara en moltes direccions. I és capaç d’equilibrar comicitat i solemnitat; un dels meus moments preferits és una mena de pausa entre tant de frenesí en què Flor reflexiona sobre com la vida no entra en l’escena, es queda en el camerino, allà on els actors han de passar les hores i minuts de nervis i incertesa. Una vegada s’encenen els focus, deixen enrere la quotidianitat, els problemes, es transformen i entren en els seus personatges. Més tard, veurem com la vida sí que entra en l’escenari. Almenys, i fins ací podem llegir, en La funció.
En tot cas, en la sàvia alternança entre disbauxa i reflexió, en aquell disparar a tort i dret, hi ha fils que es deixen suggerits, que no s’acaben de desenvolupar, quan la durada de l’obra —una hora aproximadament— i el seu sentit del ritme, permetrien aprofundir més. És la sensació, sense avançar argument, en algunes qüestions biogràfiques i molt punyents que afecten el personatge de Toni. Potser també en el joc ambigu de la relació entre Flor i Toni, amb algun diàleg que ens deixa amb la mel en els llavis, tallat de manera escatològica. El pati de butaques riu. Alguns, tanmateix, ens quedem amb ganes de més.
En tot cas, si alguna qüestió capta bé el text de Molina és el signe de la creació artística d’aquestes alçades del segle XXI, l’esborrament deliberat de les fronteres genèriques, la creació d’artefactes que es pixen sobre etiquetes i compartiments. La funció crea un ambient de comèdia per introduir a l’espectador en un altre tipus de reflexions, per preparar-lo subtilment per a un gir narratiu arriscat i efectiu que redimensiona tot el que acabem de veure. Teatre que no acaba amb els aplaudiments finals. Que continua generant preguntes dies després del visionament. En un tram final on Rosa Barberà se n’ix literalment de l’escena, es pega amb Loctite a la pell del personatge, pateix i viu amb ell. No sempre és fàcil acabar una funció en alt. La funció ho aconsegueix.
Els miracles no existeixen
Ara s’entendran millor els homenatges al teatre de què parlàvem adés, la confluència de l’escena, de la vida, extraure matèria teatral del mateix teatre. Però encara hem d’explicar que la mateixa gènesi de La funció és una declaració d’amor al teatre. D’un professor universitari, amant del teatre i l’escriptura, que assisteix el 2022 a un taller de teatre impartit per l’actriu i dramaturga Paula Llorens, per curiositat i pel desig d’anar escrivint algunes peces. El que segurament supera les seues expectatives és que, pocs anys després, una obra escrita per ell acabaria representada als escenaris.
Conflueix en aquest alineament dels astres la relació familiar amb Rosa Barberà, una actriu amb projecció, des que va debutar sent bastant jove, que no ha tingut les oportunitats que segurament mereixia, però que ha pogut anar treballant en l’agraït però molt invisible món del teatre infantil. Barberà, en aliança amb Nando Pascual, company en el projecte «El antiguo Almacén de Dientes del Ratón Pérez», degué veure les possibilitats del text, l’oportunitat de tornar a fer un paper en una obra per a adults, després del seu recordat Dones d’aigua, homes de fang?, sobre relats de l’escriptor Toni Cucarella. I, amb bon criteri, buscaren en Joan Miquel Reig, director i escenògraf premiat i contrastat, la figura d’autoritat que podia modelar el text i buscar-li la corfa escènica adequada.
Els miracles, de fet, no existeixen; hi havia matèria sobre la qual treballar. Potser ens podem sorprendre de la qualitat del debut tardà de Molina —de vegades, debutar en la maduresa pot ser un avantatge— que esperem que tinga continuïtat, però amb La funció, la nova companyia Ful Art, en conjunt, demostren el poder del teatre, de la voluntat de pujar a l’escenari i crear malgrat que les condicions ambientals adverses. Amb una obra representada al Teatre Patraix de València i al Gran Teatre de Xàtiva que va tindre una acollida càlida per part del públic. De l’adult i també en una intensa sessió amb col·loqui amb alumnes dels dos instituts públics de Xàtiva.
Una Funció, ara amb majúscula, amb alguna data més compromesa, però que mereixeria un recorregut generós, en consonància amb l’esforç desplegat i, per sobre de tot, amb els engrescadors resultats obtinguts.