—L’any 2022 es va llançar a editar Solstici, una revista cultural feta a les Terres de l’Ebre que l’any passat va rebre el premi Millor Publicació Revista. Quan vas començar a rumiar la idea tenies 22 anys i la llançares amb 23. Com va nàixer la idea?
—Històricament, les Terres de l’Ebre han tingut una tradició molt assentada de revistes literàries, però d’un temps ençà, hi havia un buit en aquest sentit. Solstici naix amb l’objectiu d’omplir-lo, però també amb la perspectiva que és un producte que pot consumir qualsevol arreu dels territoris de parla catalana.
Solstici naix, sobretot, amb la vocació de convertir-se en un aparador per als creadors joves; en primer lloc, els de les comarques de l'Ebre i dels Ports i, després, els de tots els Països Catalans. Teníem la impressió que hi ha gent molt bona escrivint sobre temes diversos vinculats a la cultura, però que les seues aportacions quedaven disperses en l’espai digital. Gerard Vergés deia que internet no navegava, sinó que naufragava. Hi havia peces boníssimes que es perdien en l’scroll infinit i amb Solstici intentem posar-hi remei.
—I per això feu l’aposta pel paper. Gent de menys de 25 anys fent revistes en paper. Sembla contraintuïtiu...
—Potser sí, però pensem que una bona edició en paper permet que totes aquestes aportacions no s’acaben perdent en l’oceà que és Internet. Solstici vol donar cobertura i cabuda a la gent i ajudar a fer que la seua faena sobrevisque al pas del temps. La voluntat és que faça goig col·leccionar-la, guardar-la i revisitar-la, com qui guarda un llibre. I que quan d'ací a deu anys vagis a la prestatgeria i agafis un número de Solstici diguis: «Ara aquesta és directora o escriptora».
«Volem trencar amb la idea del centralisme cultural. Cal desvincular-lo del sentit de capitalitat»
Amb tot, a Solstici no volem descobrir ni projectar ningú, en un sentit paternalista. Tenim creadors magnífics per se, però volem proporcionar-los un espai on fer-se present. A Solstici no apadrinem, sinó que acompanyem. I ho fem sempre remunerant les col·laboracions, perquè mos sembla que això és indispensable per dignificar la feina dels sectors culturals.
A banda de tot això, pensem que el fet de publicar en paper ja et predisposa a parar atenció, a seure a la butaca i gaudir dels continguts.
—Quina importància té que Solstici s’edite des de les Terres de l’Ebre?
—Crec que és molt important trencar amb la idea del centralisme cultural. Un bon producte generalista pot fer-se des de qualsevol lloc. Cal desvincular-nos del sentit de capitalitat. Volem reivindicar que una revista feta a Tortosa pot interessar a Girona o a Lleida i també a Barcelona.
Hi ha, igualment, la voluntat de democratitzar els espais de pensament: la reflexió d’una persona d’un poble té el mateix valor que la reflexió d’una persona que resideix a València o a Barcelona.
Crec que a Solstici hi ha una reivindicació implícita del territori. Hem de normalitzar aquesta diversitat de procedència perquè és sana i enriquidora. Solstici és una revista que naix a les Terres de l’Ebre, però no és local, ni regional, sinó que és tan general com una publicació editada a Barcelona. Mos cal tenir aquesta ambició.
—El novembre passat Soltici va rebre al premi Millor Publicació Revista 2025 que atorga l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC). Què ha significat el premi per a vosaltres?
—Va ser una gran sorpresa. Nosaltres mos hi havíem presentat, però per a res no aspiràvem a guanyar-lo. Rebre aquest premi ha estat una alegria immensa, perquè és una manera de reconèixer que estem fent una feina valuosa. Competíem amb altres revistes molt bones, així que ha estat un goig.
També perquè significa donar suport a un projecte impulsat per joves que ara volen professionalitzar-se. En aquest sentit, crec que hem aconseguit escapar-nos dels pecats de les publicacions joves. També és un esperó per tirar endavant i generar una estructura més gran i fer una proposta més ambiciosa.
—En quin sentit?
—Estem prop de complir cinc anys i crec que això és un cicle. La meua obsessió, com a director de Solstici és que, quan algú em prenga el relleu, l’estructura estigue completament assentada i que no genere patiments com els que hem tingut en aquesta primera etapa.
Quan es funda una cosa —i, en això, Solstici no és molt diferent— tens molta energia, i això et proporciona impuls i espenta. Però això mateix no es pot exigir de les persones que vindran a prendre el relleu. Per això, crec, cal que dixem la casa ordenada.
—Això significa, doncs, que vols deixar la direcció de Solstici?
—Estem transformant Plater Edicions —que és el segell des del qual editem la revista i hem publicat un parell de llibres de Gerard Vergés— en una productora cultural més transversal. Allà hem produït un projecte musical a partir de poemes d’Estellés i Salvat-Papasseit, i tenim alguna proposta més al forn. Tot això demana temps, i no pot dependre d’una sola persona.
—Per què t’obsessiona tant fer aquest traspàs de manera correcta?
—No m’agradaria que a Solstici li passés com a altres projectes que posem en marxa la gent jove i que acaben diluint-se al cap d’uns pocs anys. Som una generació molt preparada, creativa i amb talent, però que, sovint, no tenim prou present com és d'important estructurar i professionalitzar els projectes que creem. Mos cal planificar i no funcionar a rampells, perquè, altrament, una volta mos passa l’embranzida, els projectes es consumeixen i mos consumeixen. Mos cal que els projectes que posem en marxa siguin viables en el mitjà i llarg termini. I també mos cal fer xarxa i crear aliances entre nosaltres.
—Solstici o Plater Edicions seria possible sense suport públic?
«Som una generació amb talent, però ens cal planificar i no funcionar a rampells»
—El suport públic és fonamental per sostenir aquest tipus de projectes. Ara bé, crec que en relació amb això mos cal ampliar la mirada. Sense suport públic, tindríem dues pel·lícules en català i dos en castellà. Rep ajuts Romería, però rep ajut Súper López. Rep ajuts Solstici, però també l’empresa que fa rutes de transport públic no rendibles.
El que vull dir és que crec el sector cultural hem de deixar de disculpar-nos per rebre ajuts públics. Si jo rebo ajuts públics és perquè això em permet pagar per les col·laboracions i, per tant, millorar les condicions de vida de la gent que treballa amb nosaltres. Estic segur que hi ha diners públics més mal invertits.
—Parlem una mica del futur de la llengua. La darrera enquesta d’usos lingüístics indica que el català perd terreny com a llengua inicial, habitual i d’identificació. Com veus el futur de la llengua?
—Si ho mirem des d’un prisma netament científic, és evident que hi ha una tendència a què el que és petit acabi sent devorat pel gran. Això passa en l’àmbit lingüístic i en tot. No hem de ser catastrofistes, però aquesta és una realitat. Si mires les dades, la baixada percentual a les Terres de l’Ebre és de les més altes. Hi ha, per tant, un toc d’atenció que no podem ignorar.
Crec que un dels grans reptes és aconseguir que el català esdevinga llengua d’acollida dels nouvinguts.
—Com creus que es miren les Terres de l’Ebre des de Barcelona?
—Fa uns mesos, vam fer una trobada de joves a Horta de Sant Joan i vam concloure que Barcelona tenia la culpa de tot [riu]. D’una banda, la gent principatina, rebíem comentaris negatius des del País Valencià i les Illes. Però és que jo que soc de les Terres de l’Ebre tenia la mateixa queixa respecte de Barcelona.
Barcelona és la capital simbòlica de la catalanitat i és normal que, fins a cert punt, s’hi faigue una aposta forta. A la vegada, però, tenim polítiques barcelonocèntriques i moltes voltes s’acaba barrejant el que és municipal amb el que és nacional. Si és una institució de Catalunya, per què només actua a Barcelona? Per què no té més seus? Això passa amb uns quants equipaments culturals nacionals. Més val no pensar-hi molt i fer les paus amb Barcelona, perquè necessitem una capital forta.
En tot cas, responent a la pregunta, a les Terres de l’Ebre, mos miren molt, darrerament, però mantenint un cert exotisme i una mirada ruralitzant que a voltes és molt estereotipada.
FILL DE L’EQUINOCCI
Quim Melchor Lleixà va nàixer a Tortosa un 20 de març de 1999, «com la cançó de Serrat i com a la "Ràdio d’Alger" de Palmero». Era l’últim dia d’hivern i, per tant, l’equinocci. Fill d’una mare professora universitària en l’àmbit de les ciències de la salut i d’un pare electricista, recorda una infància envoltada de llibres, però també de pel·lícules, majoritàriament comercials. «A casa sempre hi ha hagut llibres i això em va fer molt lector», rememora.
A l’institut, va tindre clar que la seua vocació estava en la ciència i la tecnologia. Tenia, també, inquietud cinematogràfica i això el va dur a acabar apostant per fer el grau en Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra, que va complementar amb un postgrau de guió a l’ECIB. Encara, mentre fundava Solstici i treballava, va tindre temps de fer un màster en Humanitats per la UOC. Videògraf i muntador, autor de diversos treballs audiovisuals, a més d’ànima de 'Solstici' i de Plater Edicions, en l’actualitat viu a cavall entre Barcelona i Tortosa. O, cosa que és el mateix, fa vida en el tren i l’autobús.