La vida de Paco Sempere Gisbert sempre va estar lligada a lʼart. Per les seues venes corria la passió per lʼart. Nascut a Alcoi lʼany 1959, va morir massa dʼhora, en 2021, deixant com a llegat una obra important que encara havia dʼampliar-se més.
Coincidint amb el cinquè aniversari de la seua absència, el Centre Ovidi Montllor li ret un merescut homenatge amb una exposició retrospectiva que es pot contemplar fins el 30 de gener en horari de vesprada. Un dels principals focus dʼirradiació cultural de la ciutat ens convida a passejar pel llegat artístic de Sempere, que va tenir lʼescultura com a disciplina de referència, però amb incursions en el moment de la pintura i lʼart figuratiu.
Sempere va estudiar a lʼEscola dʼArts i Oficis de la capital de lʼAlcoià, on va cursar també lʼEnginyeria Tècnica Industrial. Més tard va estudiar a lʼEscola dʼArquitectura Superior de València i va llicenciar-se en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Va dedicar-se sobretot a la docència —era professor de dibuix a lʼEscola dʼArt i Superior de Disseny dʼAlcoi i professor de disseny de Producte, disseny dʼInteriors i disseny gràfic en diverses especialitats de grau—, va col·laborar amb empreses i instituts tecnològics de signe divers i va treballar en la investigació i lʼexperimentació artística, però conreant sempre, en paral·lel, el seu vessant de creador artístic. Res no lʼestimulava tant.
Des de lʼany 1983, quan en tenia 24, Sempere va protagonitzar exposicions individuals i col·lectives de manera recurrent, tant en lʼàmbit valencià com en lʼàmbit estatal. La seua obra, de fet, fou premiada repetidament en concursos estatals i internacionals. Diverses escultures seues formen part de col·leccions privades, institucions públiques i espais urbans.
«Inconformista, rebel, valent... Però també serè i calmat, amb la ment molt clara, com es pot apreciar en la seua obra», el defineixen aquells qui el van tractar. «Un apassionat dels materials nobles i de la seua evolució, canvi i degradació, amb força i sensibilitat a parts iguals», expliquen, «tot transmet, res no deixa indiferent, com era ell».
Poc abans de la seua mort, amb motiu dʼuna exposició a la Llotja de Sant Jordi de la ciutat dels ponts, Sempere reflexionava sobre la seua aspiració com a artista: «Espere poder mostrar que ni els espais ni els objectes necessiten estar completament executats per a ser bells, i apreciar el matís de les coses en estat de constant transformació». En aquella mostra es percebia la seua predilecció per les escultures de forma toroidal, manifestada en moltes escenes de la naturalesa. «La trobem, per exemple, en la magnetosfera de la terra, l’escut magnètic que ens protegeix de les partícules del sol», explicava.
En Diàleg amb la matèria, la mostra que ara acull el Centre Ovidi Montllor, lʼautor aprofundeix en aquesta relació tan especial amb els materials que conformen la peça artística. «Lʼobra no és necessàriament un material, lʼobra està basada en un pensament, una idea, i la idea necessita ser representada en suports diferents i materials diversos», afirmava Sempere. «La tècnica és important, és una experiència vital, encara que no és lʼobjectiu, quan el procés és elaborat pel mateix autor sʼestableix un diàleg amb la matèria; és el mitjà per a aconseguir una finalitat, aquest camí és molt enriquidor per a l’autor malgrat no aconseguir la fi», opinava ell. En aquest sentit, entenia el treball artístic com «un somni», raó per la qual calia «trobar el mitjà per a poder-lo expressar». No és una qüestió senzilla: «És la part intangible, la que sʼescapa, sembla que el treball creatiu intenta atrapar-la, la major part de les vegades amb molts diferents resultats dʼèxit». Per a ell, en tot cas, aquesta fase constituïa una part molt important dins del procés creatiu. Desitjava elaborar el conjunt de lʼobra amb les seues mans, «controlar de prop tot el procés». «Tots els sentits hi intervenen, quan perceps lʼaroma de la fusta acabada de tallar, la visualització de la forma que tens en la ment i el tacte de les superfícies generades».
La procedència dels materials també prioritzava el quilòmetre zero. «El material utilitzat és fusta de pi de les comarques més pròximes, el Pinus halepensis, anomenat popularment pi blanc; els troncs emprats són procedents de tales selectives, que per motius de seguretat es realitzen en la rodalia de les línies d’alta tensió de la línia elèctrica. El motiu de la utilització d’aquestes fustes és la demostració de la bondat dels productes de proximitat, com inclouen les premisses del llibre Cradle to Cradle», és a dir, 'del bressol al bressol'.
«El tallat de la fusta és únicament i exclusivament amb motoserra. D’aquesta manera, la generació volumètrica és més fresca, amb una lectura més clara, la petjada del procés es pot percebre nítidament, a la recerca de la poètica de la imprecisió... Cada peça té un tractament adequat a la seua composició», explicava Sempere. També feia servir una vella tècnica japonesa, consistent a cremar i carbonitzar la fusta, de manera que «la conserva i la fa resistent a la putrefacció, als insectes i al foc». «La capa de carbó negre vellutat de la fusta cremada adquireix una agradable pàtina, amb una lluentor lleugera», observava Sempere, «la força principal del foc roman visible en el color i en la textura de la fusta».
Tot això ho podem comprovar a Alcoi, la seua estimada Alcoi, a través de la mostra que acull el Centre Ovidi Montllor. Fins el 30 de gener.