L’any 1996 va ser de canvi per al PP balear. De canvi molt, molt profund. De fet, va mudar de tal manera que no tornà a ser el que havia estat. Enrere quedà el partit de Gabriel Cañellas, que ell forjà a la seva manera —igual que ho va fer Manuel Fraga a Galícia— i que funcionava gairebé de forma autònoma de l’espanyol. Ara fa trenta anys, però, va irrompre decisivament en la vida política balear Jaume Matas, fins aleshores un poc conegut conseller d’Economia que pareixia destinat a abandonar el Govern i que, no obstant això, enmig d’una profunda crisi interna del partit, es convertí en president del Govern el mes de juny i des del càrrec anul·la tot el llegat regionalista de Cañellas i acabà per convertir el PP balear en una mera delegació de l’espanyol.
El gener de 1996, però, no pareixia que el destí del partit conservador illenc fos el descrit. De fet, s’inicià l’any amb un president del Govern, Cristòfol Soler, que no només era regionalista sinó que demostrava tenir tics nacionalistes.
Soler havia estat elegit per Cañellas per substituir-lo l’estiu de 1995. El juliol el PP va assolir la majoria absoluta a les eleccions al Parlament. Tot era alegria, a la seu dretana. Tanmateix, ben aviat esclatà el cas Túnel de Sóller, que investigà les comissions il·legals que hauria rebut el partit a canvi de la concessió de les obres del túnel que uneix per carretera la vall de Sóller i el pla que condueix a Palma. L’escàndol va ser majúscul. Esquerra Unida portà Cañellas als jutjats. Felipe González, el líder del PSOE i president del Govern espanyol, assetjat per nombrosos casos de corrupció, va retreure al líder opositor José María Aznar, durant una sessió del Congrés, el cas balear per demostrar que també els conservadors patien corrupció.
La reacció del cap castellà de la formació dretana va ser immediata i contundent. Convocà Cañellas —investit dues setmanes abans novament com a president del Govern balear, per quarta vegada consecutiva— al seu despatx a la central del PP, a Madrid, i li va dir, amb la seva fredor característica: «Gabriel, no puedes ser una piedra en mi camino a la Moncloa».
A la seu conservadora de Palma tot van ser plors i dissorts. I invocacions a rebel·lar-se contra Madrid. El mateix president, posteriorment, confessaria que li va passar pel cap crear un partit regionalista balear i que sempre s’havia penedit de no haver fet la passa. Malgrat els plors, la ràbia i les peticions de resistir, finalment el líder dimití com a president del Govern, si bé mantenia la presidència orgànica.
S’acabava de complir la profecia que ell mateix havia fet any abans. Creà el partit de la mà de Manuel Fraga a partir de 1979, amb l’ajut d’Abel Matutes —que fou qui els presentà—, i el va fer a la seva imatge i semblança, fent tot el que volia, governant com volia i sense preocupar-li què deia o feia el PP espanyol.
D'ençà del 1983, quan es va convertir en primer president del Govern balear, havia anat creant una forma de fer política que acabà per ser coneguda com el «cañellisme». Una mescla de populisme, folklorisme, paternalisme, caciquisme i repartiment de favors. Conservadorisme tradicional a la balear, en fi. Recobert d’una ingent activitat i constants mostres d’immersió popular: no hi havia un sol cap de setmana de l’any que no visitàs un poble —com feia Jordi Pujol a Catalunya—, on dinava d’arròs brut i porcella, sopava —si calia— el mateix, berenava de pa amb oli o un entrepà de sobrassada, assistia a una ballada popular, a un acte amb els vells de la localitat, una missa... Sempre es referia «als nostres», és a dir els seus militants, simpatitzants i votants que formaven l’univers que ell definí com «lo nostro».
A aquesta forma de fer política se li sumava una absoluta desconfiança de tot el que arribava de la Península i més concretament del Madrid centralista. Se li adjudicà la frase «jo no tendré problemes fins que els meus governin» a Madrid.
És a dir, que mentrestant podria fer el que volgués. I així ho feia. Es deia que fins i tot el carnet del partit del PP a les Illes era diferent de l'espanyol.
El cert i segur és que aquella profecia es va complir. Perquè els seus (Aznar) en efecte el sacrificaren quan veren que estaven a punt d’arribar al Govern espanyol, cosa que passà l’any següent, el 1996.
Un cop sacrificat, Cañellas buscà un relleu de confiança, per força improvisat per mor de la necessitat de fer via. El procés, però, no va ser tan plàcid com ell pensava. Aleshores s’activaren per primer pic en el si del partit les diferents famílies amb interessos divergents, grups interns enfrontats per un motiu o un altre, ambicions personals que xocaren... Un panorama insòlit en una formació que havia funcionat fins aleshores sota una direcció ferma, unipersonal i indiscutida.
El president decidí que, per evitar mals majors domèstics, res millor que posar un perfil que era de la seva confiança personal i que no pareixia tenir ambicions de futur i que, per tant, no aixecava reticències en cap grup intern: Cristòfol Soler, que havia estat conseller d’Economia en el seu primer Govern (1983-1987) i president del Parlament (1991-1995).
Soler assumí la presidència del Govern l’agost de 1996 i, tot d’una, es va manifestar com un convençut autonomista, impulsor del català, favorable a un major control urbanístic i a governar amb la voluntat d’entendre’s amb el Govern català de Pujol. Tanta novetat va fer arrufar el nas a molts diputats del PP. Finalment, després de la primera cimera entre els governs del Principat i el balear, celebrada a Palma el mes de maig, Cañellas acceptà que el grup parlamentari es confabulàs per fer caure el president que s’estava demostrant massa autònom. Els diputats provocaren una votació contrària a Soler —que volia fer una crisi de Govern que no agradava al partit— i ell, gairebé tot sol, dimití el 18 de juny.
Novament, s’activà la guerra interna de la qual Matas, que havia de sortir del Govern de Soler, en resultà ser l'elegit —es va moure amb molta habilitat entre els diversos grups enfrontats— com a nou president, després que almenys una altra persona —Rosa Estaràs, avui eurodiputada— no s’atrevís a acceptar el càrrec.
Va ser president de rebot, per tant, és indiscutible, però al contrari que el seu fugaç antecessor, Matas no mostrà dubtes i imposà des de tot d’una un control orgànic creixent i un rumb al seu govern que era exactament el contrari del que havia intentat imposar Soler i també prou diferent del que havia caracteritzat els llargs anys de lideratge de Cañellas. Res de regionalisme, en fi. El nou PP mostrava cada cop més el seu arrenglerament amb la central espanyola.
Mentrestant, Matas estrenyia relacions amb el president valencià, Eduardo Zaplana, al qual havia conegut anteriorment perquè les esposes respectives eren cosines. La relació d'amistat es va estrènyer tant que Zaplana fou el que catapultà la carrera posterior a Madrid del balear, quan després de perdre les eleccions de 1999 es convertí en ministre de Medi Ambient.
Aquells tres anys (1996-1999) de la primera presidència de Matas —la segona fou entre 2003 i 2007— van ser un constant enfrontament entre ell i Cañellas. L’antic líder i encara president del partit segurament pensava que podia controlar la formació contra el president del Govern. Però s’equivocà. Els temps ja no eren els seus. El PP s’havia convertit en una mera delegació del poder madrileny. I a Palma el governava amb mà de ferro el jove Matas, res es movia contra la central de Madrid. I aquesta (Aznar) no volia saber res de l’expresident.
En el congrés del PP balear de 1999 Matas es convertí en el nou cap del partit. Se segellava així la mort definitiva del cañellisme que va començar durant el 1996, ara fa trenta anys. El partit que tant havia bravejat del seu regionalisme cañellista es convertí en una agrupació territorial més del PP espanyol.