Jordi Valls: «Trobo a faltar lleugeresa en la literatura catalana, tot és massa pesant»

—D’alguna manera, L’aspersor de Feynman no sorprèn perquè en la teua obra poètica tens una tirada cap a la poesia en prosa. El que sí que sorprèn és, com has dit en algun moment, que portaves treballant el llibre des del 2006.

—Exacte, sí. Tenia un problema de trobar el to del llibre. El llibre el tenia molt clar, havia llegit algunes propostes experimentals que m’interessaven molt, per exemple l’obra poètica de John Ashbery, amb el seu alè anglosaxó i una lírica fora del conducte del vers. Volia fer i explicar alguna cosa diferent. I en acabant no acabo d’explicar res, i acabo explicant-ho tot. Una cosa que m’esparvera una mica és el tema de l’argument. Per què una novel·la ha de tenir un argument? Per què la literatura ha d’estar conduïda a un relat condicionat per unes limitacions? M’interessava experimentar dues coses: com podem relatar a partir d’un discurs assagístic, diguem-ne, però un assaig molt personal, molt íntim. I al mateix temps, fer un llibre diferent i que fos un mirall de mi mateix.

—No sols fuges de les línies argumentals sinó també poses en tensió el tema dels gèneres. El llibre es publica en una col·lecció poètica («Debiaix»), té alè líric, però és més aviat assagístic. La corda la deixes molt tibada.

—Sí. He arribat a la conclusió que els gèneres literaris tampoc no existeixen, són codis que ens hem imposat entre nosaltres, entre la gent de la literatura, arrelats a aquesta missió classificadora. Realment, però, quin és el límit entre un llibre de poesia i una novel·la? En l’Ulisses de Joyce la frontera està traspassada totalment. Per això és difícil trobar el to quan tens un pensament enfocat cap a allò que s’entén com a poesia. O cap a allò que s’entén com a assaig. Perquè vull fer això però no és ben bé això, vull que respongui al meu propi to.

—Ricard Mirabete, molt bon coneixedor de la teua obra, i un poeta i crític amb mirada de gran angular, feia un símil que em va agradar molt, molt aclaridor, quan deia que el llibre és com una peça jazzística, sense trama ni argument però amb improvisació i ritme. «És com una peça de Charlie Parker: no saps quan comença ni quan acaba, però tot flueix amb sentit», deia.

—N’estic completament d’acord. És una mica el que buscava. I una mica el que trobo a faltar en la literatura catalana, aquesta lleugeresa. Ara és tot massa pesant, trobo. És la meva opinió. De vegades, potser per ser una llengua minoritzada i una cultura atacada busquem en la literatura una missió. Jo volia anar una miqueta més enllà, volia que aquesta literatura nostra pogués confluir amb altres literatures del món, amb unes altres maneres. Per aquí va una mica L’aspersor de Feynman. L’experiment de [Richard] Feynman, veure cap on aniran les aspes de l’aspersor, és l’excusa. Cap on enfocaran la seva direcció, cap a les agulles del rellotge o es quedaran quietes? L’atzar ho acaba decidint, perquè va repetir l’experiment moltes vegades i cada vegada hi havia una casuística diferent, passaven coses diferents. I això em feia pensar en coses diferents. Hi ha un personatge bastant clau, Michael, un goril·la que pintava. Havia anat diverses vegades al zoològic de Barcelona amb el meu fill i hi havia un reportatge sobre aquest goril·la pintor que em va cridar l’atenció. Això em va fer entrar en crisi; la pregunta era què diferenciava Michael de Kandinski...

—Sí, aquest és un dels fragments en què jugues a desconcertar el lector.

—Sí, perquè el primer desconcertat soc jo. Com ara quan vaig a una exposició i em trobo un quadre de Francis Picabia que posa: «La poesia no existeix». I surto d’allà i em faig aquesta pregunta mil vegades. En què consisteix la poesia? És una fe? Com el cristianisme? I si és així o tens fe o no tens fe. On s’amaga la poesia? El llibre és també una poètica on vaig filosofant sobre quines són les línies que emmarcarien una mirada poètica més enllà del gènere, què és la poesia en la vida. D’això també parla L’aspersor de Feynman.

«El que busco és dessacralitzar la ciència, la filosofia, el pensament, i portar-lo a un àmbit domèstic, de la nostra comprensió»

—En algun moment dius prendre consciència dels teus límits: «(...) escric sobre allò que em preocupa i obsessiona, escric sobre les arenes del desert».

—Sí. De les preguntes primeres que em faig, en van sorgint unes altres, coses, situacions, vivències. També hi ha un altre tema que m’interessa molt: com funciona la ment humana. Pots argumentar a través dels mètodes que t’han ensenyat, però cal aprofundir una mica més per establir quins són els pensaments que descartem i quins són els pensaments que decidim que acaben fluint per fer un relat, una narració. I com aquesta aleatorietat del pensament va configurant els canvis del mateix relat. Deia Carles Hac Mor sobre un llibre anterior meu, La mà de batre, que una cosa que li agradava de llegir-me és que pots entrar per la pàgina que vulguis i pots anar enrere o endavant, no necessites haver-lo de començar. És un enfocament.

—En el llibre abordes qüestions filosòfiques amb cert distanciament i, per moments, una certa sornegueria. Em recorda a llibres anteriors teus com Pla 10 de l’espai exterior o Tractatus de la mort de la poesia catalana. De fet, en un cert moment dius que les teues reflexions haurien d’estar sota sospita, que hi ha una alta dosi d’impostura en l’erudició. T’estàs autoboicotejant.

—Sí, sí. Totalment. Es tracta de subvertir l’ordre jeràrquic del coneixement. El coneixement és seriós, l’has de tractar amb respecte. Si agafem Wittgenstein, segons com, pot semblar una blasfèmia. O la mateixa obra de Feynman...

—Perquè implica la presumpció que els has entès.

—Sí. En un altre àmbit, és com escriure de Paul Celan. Ostres, no ho facis perquè et crucificaran. Tu qui t’has pensat que ets per parlar de Celan? Home, no. Celan era un senyor que pixava i cagava com jo, eh? El que busco és dessacralitzar la ciència, la filosofia, el pensament, i portar-lo a un àmbit domèstic, de la nostra comprensió. No podem parlar d’allò que no entenem, ja estic d’acord amb Wittgenstein, però podem fer literatura de tot. I ho hem de fer sense por, sense aquells deutes amb segons quins principis intocables. No; es pot parlar de tot, fer-ho servir per a les teves necessitats com a autor.

—No podem oblidar que estem parlant d’un artefacte literari, no d'un assaig filosòfic. Amb més vocació literària que filosòfica.

—Sí, sí, entenc que és literatura. És com en els clubs de lectura, quan algú s’emprenya molt amb algun personatge per ser molt malparit. Escolti, que és una obra de ficció, no jutgi més enllà. De vegades la gent confon la ficció amb la realitat, no té aquest distanciament. La literatura, per mi, és una altra cosa, no cal buscar una cosa tan fidedigna i tan exacta. Costa molt explicar-ho.

—Hem parlat de distanciament i sornegueria, però tampoc no m’agradaria fer la sensació que és un llibre ple de lleugeresa, perquè també hi ha càrregues de profunditat.

—Hi ha bastant crítica, reflexions dures sobre la realitat. Parlo del masclisme, de com ens han educat i com ho acabem interpretant, des d’un viatge que hem hagut de fer perquè ningú no ens ha portat. Intentes marcar la teva manera de fer i de ser, omplint el relat d’humor i d’ironia, però buscant sempre la reflexió final. Què m’ha dit el Jordi? Per què m’ho ha dit? Si això ho provoca el llibre, ja em dono per satisfet.

—Reflexions en algun cas amb neguit existencial. A mi m’ha colpit una frase en concret: «Els fills mostren el mapa dels nostres desordres interns, potser per això ens desassossega el futur». M’hi he sentit molt identificat.

—Clar. És això. També hi ha moltes lectures, si fas una llista de llibres que hi apareixen són bastants. Condensar tot això m’ha resultat difícil. I també que tingui un ritme, aquell jazz de què parlàvem. Crec que el llibre té aquesta musicalitat, un ritme que no baixa en cap moment. He buscat que l’artefacte funcioni també com a forma. Potser és el que més m’ha costat, perquè eren fragments que no acabaven d’encaixar. O ho feien de manera estranya. Era una tasca difícil.

—No m’estranya, perquè saltes d’una cosa a una altra amb molta facilitat.

—Sí, és el jazz [Riures].

—Perquè com en una peça de jazz, de vegades recuperes un tema, o un fraseig que havia aparegut abans, com ara quan tornes a la figura de Feynman quan ja ens havíem oblidat. Quan el presentes com un membre molt particular del Projecte Manhattan, un paio extravertit.

—Sí, és això, era un científic que tocava els bongos. Però quan llegeixes els seus llibres et fan entendre la física d’una manera molt clara, sabia interpretar molt bé la ciència, algú amb una intel·ligència brutal. No ho sé, per mi l’elaboració d’aquest llibre ha estat lenta, de vegades fràgil, per moments havia perdut la fe, però alguna cosa em feia tornar-hi. Potser és per la meva incapacitat d’escriure un dietari. Tinc una vida bastant normal i tot el que va passant i fluint com a notícies o lectures ja les van comentant unes altres persones molt millor que jo. Llavors, potser hi ha una mica aquesta impotència. Que m’ha portat a aquesta sortida, a aquest Aspersor de Feynman.