Ramon Ramon, dietari resistencial en temps de pandèmia

Una qüestió prèvia que potser ve a tomb. O no. El cas és que per a aquells que no sols seguim la trajectòria literària de Ramon Ramon, sinó també els seus magnífics articles en l’edició valenciana d’Eldiario.es, la lectura del seu nou dietari, L’any dels cinquanta. Dietari 2020, es pot abordar de primeres amb un punt d’estranyesa. Veí de Catarroja, afectat doblement per la catastròfica dana d’octubre del 2024, en tant que habitant d’aquesta població de l’Horta Sud i treballador de l’editorial catarrogina Afers, l’escriptor i corrector va deixar una sèrie de brutals testimonis en primera persona d’aquella experiència, especialment un primer article, «L’Estat no ha existit. L’Estat existeix?», que era un clam sobre el paper de les institucions en la gestió del desastre.

Aquest període decisiu de la història recent del País Valencià tal vegada serà motiu d’un altre dietari de Ramon Ramon —o no; sembla que vol centrar-se en el seu vessant poètic—, però quan encara estem digerint tot el que va escriure sobre la catàstrofe i la tragèdia política i social posterior, ens enfrontem a un dietari que ens obliga —en el bon sentit— a fer un salt enrere per enfrontar-nos com a lectors a un altre any nefast, el de la pandèmia. D’ací l’estranyament, una certa incomoditat —digueu-li mandra, també— a tornar a un temps que volíem oblidar. La sensació dura molt poc. Poquíssim. Sols cal llegir la primera entrada, la del primer de gener del 2020, retrobar-nos amb la seua prosa incisiva i alhora esquitxada de lirisme, de capacitat evocativa i poètica, escriptura a l’abast d’uns pocs escollits. «M’empare en el sol que baixa, esfilagarsat, pels arbres de l’avinguda de prop de casa. Hi ha poca gent a les places. Als carrers sura un buit de catacumba. Les portes de les cases són com boques tancades, dolgudes, que amaguen dents podrides. Només tenen voluntat de viure els pocs passejants de l’avinguda. Els seus moviments lents, majestàtics, desperten suaument la realitat, com d’un somni ansiolític».

Les primeres entrades combinen aquest to amb les referències literàries —Riba, Guerau de Liost, Miquel Pairolí, George Steiner, Antoni Martí, Walter Benjamin...— i el dibuix sociològic d’un poble i una societat que va escorant-se —encara més— a la dreta, en paral·lel a una progressia i un valencianisme porucs, que comencen a ser devorats per una hidra que ja no pararà. Hi ha un punt de clarividència en aquestes mirades, un sentir-se ideològicament aïllat, desatès. I també hi ha lucidesa quan detecta entre certs intel·lectuals de l’independentisme català en l'òrbita d'Enric Vila un acostament a posicions filofeixistes. Molt abans que Aliança Catalana irrompera dràsticament en l’escenari.

Amb l’arribada del mes de març, el coronavirus comença a formar part del paisatge del dietari, Ramon Ramon va esquitxant-hi les pàgines de referències a la pandèmia, alhora que va xafant bassals culturals i periodístics amb la mateixa valentia i manca de prejudicis, com ara quan defensa l'historiador Vicent Baydal —figura procedent d'un valencianisme bastant allunyat de les posicions del nostre autor— dels atacs dels fonamentalistes catalans, o s'emprenya quan Joan Fuster és ubicat en el centre de tots els mals, fins i tot d'un suposat tarannà urbanita dels poetes valencians. Fragments molt nutritius, d'un escriptor insubornable en les seues opinions. El dietari, amb tot, s’enlaira —en interès matèric i literari— quan l’amenaça de la pandèmia esdevé una realitat. Quan l’angoixa per la possible malaltia es combina amb unes restriccions que l’escriptor afronta amb un escepticisme i un esperit de rebel·lia que tenen més a veure amb la desconfiança en l’autoritat i les seues intencions que en un negacionisme que no comparteix.

Llavors, encapsulades entre el seu insubornable esperit crític —com ara quan es pregunta per què una editorial no pot ser una activitat essencial— van sorgint illes, algunes més grans, altres de més petites, fragments de gran volada literària en què la pandèmia és el pretext per parlar de diferents personatges del seu poble, amb una precisió gairebé planiana, com si volguera confirmar la tesi que és al País Valencià, terra de grans dietaristes, on la petjada literària de Josep Pla recull més fruits literaris. Ramon Ramon reflexiona sobre els canvis socials que s’estan van produint, sovint amb punteria, de vegades fent apriorismes apressats: «La idea de festa absoluta s’ha acabat. S’ha acabat l’hedonisme sense l’ombra de la mort (...) I els polítics que viuen d’aquesta mentalitat festera —ara com ara tots— hauran de perdre les eleccions incansablement (...). El concepte de ‘plaer’ està en perill d’extinció; el de ‘felicitat’ fa temps que és paper mullat». No és una badada, és la fotografia del moment; encara no s’havia produït l’explosió hedonista de la «desescalada», via d’escapament d’unes restriccions, moltes sense massa sentit, que fregaven l’autoritarisme. Ramon traça en aquest sentit una analogia colpidora amb l’obra magna de Mercè Rodoreda: «Ens ofeguem dins el propi alè. No hi ha solidesa en els espais, no hi ha lògica espontània de la realitat. I també, com en La mort i la primavera, notem la pressió d’una ideologia brutal, la d’un Estat que saliva al darrere de qualsevol desig de llibertat, que ens marca les pautes de l’existir».

«Estem en coma social. Despertarem plens de ressentiment. La solidaritat d’aquests dies —en bona part banal— no podrà vèncer la desconfiança, que ve de lluny», escriu una mica abans. I no puc evitar pensar que seria una sentència aplicable a la dana; fenomen atmosfèric, per cert, que és visitat en una entrada pertorbadorament premonitòria, per expressar-ho amb una sintaxi atropellada que el corrector Ramon Ramon de segur que ens reprotxaria. Passa una mica el mateix quan llegim: «Jo ja no votaré ningú que no plante cara decididament a l’Estat».

I novament, entre tota aquella frustració política, un fragment literàriament excels, com el del 23 d’abril, un relat familiar preciós, una joia que convidem a descobrir a través de la lectura del llibre.

Olorar les persones

El dietari de Ramon Ramon va evolucionant des d’aquestes coordenades, mutant, visitant variacions sobre els mateixos temes, però en algun moment, gojosament, brolla l’escriptor desfermat, bròfec i desvergonyit de part de la seua poètica, com ara quan revela, un 11 de maig d’aquell 2020, la dèria d’olorar les persones no a la manera d’un personatge recol·lector d’olors de Patrick Süskind, sinó com a font d’informació. Una inclinació que poca gent seria capaç de reconèixer amb aquesta desimboltura: «El que més m’agrada olorar són les dones, els seus perfums o desodorants, o la manca d’aquests, o la seua tèbia olor de suor, o de sexe: a voltes puc saber si estan menstruant, si acaben de pixar, si s’han excitat o acalorat, i llavors intente saber-ne la raó». Informació sobre si mateix que no té cap inconvenient a compartir: «Faig olor de poca cosa, normalment; si no és que he abusat del putxero, del marisc barat, dels botifarrons, del vi». Amb la mateixa honestedat que, en altres moments, amb un altre to i registre, evidentment, narra els atacs d’ansietat que pateix algunes nits, quan el relaxament de les vacances fa que brollen totes les tensions.

Malauradament, i de manera absolutament comprensible, el Ramon Ramon expansiu, desfermat, apareix ben poc. La gravetat i la tristor del moment s’acaben imposant: «Perquè no tinc gens clar que aquesta pandèmia ens millorarà com a persones. Ara que el confinament comença a relaxar-se, per les ciutats corre de nou l’estupidesa, la insolidaritat o l’egoisme d’individus alienats (...) ja és un clamor, ja és una ganyota insultant, la voluntat d’oblidar per tornar a cagar-se sobre tots els morts del món», escriu al maig, amb una visió de la jugada absoluta. Ídem amb una sentència clarivident, encara del mes de juliol: «La tardor serà dura per a les sales de pediatria», escriu alertat pels problemes que detecta en el seu entorn immediat.

Quasi tot en el dietari és pertinent, és substancial. Fins i tot algunes parts autoreferencials, com l’al·lusió al seu merescut Premi Andròmina dels Octubre d’aquell any per un dels seus dietaris, l’excel·lent No sé què mor. Dietari 2017-2019. L’escriptor critica l’escàs ressò en els mitjans convencionals del premi, la relativa polèmica per haver guanyat un premi de narrativa, obsessivament novel·lístic, com tots, amb un dietari. Però descobreix alhora, amb certa estupefacció, que l’Andròmina fa que al seu poble es genere un corrent d’admiració entre persones en els antípodes ideològics, individus que mai no el llegiran. En acabant, l’afegit és nostre, la gent es deleix pels guanyadors. Del que siga.

Per aquesta via, Ramon Ramon, que en altres moments del llibre lamenta el seu aïllament ideològic, recull un cert reconeixement local atiat des de les xarxes socials de l’Ajuntament. La vida és un trànsit de paradoxa en paradoxa. I una inexplicable anomalia, absolutament paradoxal, del nostre sistema cultural —el de la llengua comuna, en perill com denuncia l’autor per la desídia d’uns i d’altres—, és que un escriptor de les dimensions del catarrogí no gaudisca encara del reconeixement i l’estatus que li pertoca.