La Unió Europea va viure divendres un dia històric: la majoria dels països del club comunitari van ratificar l'acord comercial amb els països del Mercosur (Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai). En essència, la rúbrica del document suposa l'eliminació o reducció d'aranzels a les exportacions per valor de 4.000 milions d'euros. És un pas de gegant, també, en l'intens procés de globalització econòmica que experimenta el món des de l'últim quart del segle anterior: amb l'entesa, es crea un mercat conjunt de més de 700 milions de consumidors i prop del 25% del PIB global.
Ha estat, a més, un pacte comercial cuinat a foc lent. Molt lent. Vint-i-cinc anys han passat des que l'abril de 2000 s'iniciaren oficialment les converses per començar a concretar un acord entre tots dos gegants. Des d'aleshores, s'han succeït les rondes de negociació, els bescanvis i les anades i tornades. Cap negociació d'acord comercial a Europa no s'havia dilatat tant en el temps, per a desesperació dels països llatinoamericans involucrats en l'afer. Fins ara, el Mercosur era l'únic gran soci comercial d'Amèrica Llatina amb qui la UE no tenia un acord preferencial. La negativa de França a l'entesa (es tracta d'un país on el sector agrícola té un pes econòmic i social molt important) sempre hi ha actuat com a alentidor.
La signatura de l'acord de Mercosur no perjudica l'agricultura: perjudica el model d'agricultura familiar europeu.
Durant els últims mesos, però, tot s'ha precipitat. Donald Trump té part de responsabilitat. La seua embogida política de dinamitar l'entesa entre les potències occidentals i l'etzibada aranzelària iniciada la primavera passada, obliguen la Unió Europea a buscar i redefinir aliances, en un món que li resulta cada volta més hostil. Més encara després que la intervenció militar a Veneçuela haja evidenciat l'ànsia colonialista del magnat de la Casa Blanca. L'entesa comercial és, a ulls de Brussel·les, una manera de combatre el seu propi aïllament.
En tot cas, l'etzibada trumpista pot ser només un pretext. Els lobbies exportadors europeus fa anys que pressionen per substanciar l'entesa comercial. Menys traves comercials significa més flux de negoci. Els Vint-i-set exporten anualment al Mercosur 55.000 milions d'euros en béns i altres 29.000 milions d'euros en serveis. La UE representa quasi el 17% del comerç total del Mercosur.
L'entesa inclou l'eliminació progressiva dels aranzels en exportacions, en un període de quinze anys. Segons dades de la UE, l'eliminació aranzelària podria estalviar a les empreses europees prop de 4.000 milions d'euros cada any. Alemanya —interessada a donar eixida a la seua producció industrial, especialment l'automobilística— i Espanya —amb gran implantació empresarial a l'Amèrica Llatina— han estat els grans valedors de l'entesa comercial amb Mercosur.
La llum verda a l'acord, però, és l'enèsima puntada de peus de Brussel·les a l'agricultura europea. O més ben dit: als xicotets agricultors i ramaders. L'agroindústria europea fa dècades que experimenta un procés de concentració i financerització, amb l'entrada de grans fons d'inversió. Amb grans cadenes de producció i distribució a gran escala, a aquests ja els va bé el procés d'obertura de mercats que promou un tractat com el signat amb el Mercosur.
Però no als xicotets agricultors i ramaders europeus, que experimenten de fa dècades un procés d'aprimament que amenaça de liquidar el model europeu d'agricultura familiar vigent fins a la dècada dels setanta. La burocratització, les exigències mediambientals i de benestar animal, així com les limitacions imposades des de la Unió Europea en l'ús de determinats productes que s'han utilitzat tradicionalment a dojo al camp, són percebuts pels xicotets agricultors i ramaders com un entrebanc a la seua feina.
La decisió de deixar entrar els productes agroalimentaris procedents del Mercosur els espanta. A casa nostra, l'arròs, els cítrics, els fruits secs i, sobretot, el sector ramader —especialment el vaquí—, podrien ser especialment perjudicats. Ni les clàusules espill ni les salvaguardes per evitar distorsions dels mercats que apareixen en la lletra menuda de l'acord, no els convencen. Ja figuren en altres acords comercials i són, diuen, paper mullat.
En bona part per això, han tallat aquests darrers dies carreteres i vies de comunicació per tota Europa. Està en joc, avisen, la sobirania alimentària de la Unió Europa. Cada volta són menys i el malestar és més patent. La signatura de l'acord amb Mercosur és un motiu més per a la indignació. I per a la incomprensió. I en aquest embolica que fa fort, l'extrema dreta empesca adhesions.