«Quan ja sʼhan complert els objectius principals que ens havíem marcat per a aquesta legislatura, he decidit convocar eleccions generals per al pròxim 20 de novembre». La frase va pronunciar-la José Luis Rodríguez Zapatero després del Consell de Ministres celebrat el 29 de juliol de 2011. El president socialista va preferir posar el punt final al seu mandat en lloc de prolongar una situació agònica que es reflectia a les enquestes. Encara que havia estat capaç dʼaprovar els pressupostos dʼaquell exercici amb lʼajuda del PNB i de Coalició Canària, el desgast acumulat des de la crisi econòmica i financera iniciada en 2008 recomanava de no allargar més aquell patiment.
Tres mesos abans dʼaquell anunci, al mes dʼabril, Zapatero ja havia comunicat que no aspiraria a la reelecció. Això, però, no va evitar una desfeta electoral com no es recordava als comicis autonòmics i municipals del 22 de maig de 2011, una cita en què els socialistes van quedar-se sense les presidències dʼExtremadura, Castella-la Manxa i Astúries, tres feus que semblaven inexpugnables però que de sobte van estrenar com a presidents respectius José Antonio Monago, María Dolores de Cospedal i Francisco Álvarez Cascos. El PSOE va perdre aquell dia pràcticament tot el seu poder territorial, amb derrotes severes en llocs com les Balears o lʼAragó, on també governava. Les úniques excepcions van ser el País Basc i Andalusia. Gràcies al calendari propi, no van haver de votar en aquella jornada.
El 22 de maig de 2011 representava, fins ara, la data més negra per al PSOE, però el cicle electoral que ja sʼha iniciat a Extremadura pot provocar un balanç de danys encara més gran
El 22 de maig de 2011 representava, fins ara, la data més negra per al PSOE. Però, com que tot és susceptible dʼempitjorar, el cicle electoral que ja sʼha iniciat a Extremadura i que prosseguirà en els mesos vinents a lʼAragó, Castella i Lleó i Andalusia, amenaça de provocar un balanç de danys encara més gran. En dos dels casos, amb dues víctimes il·lustres: qui fins fa poc era ministra dʼEducació i Esport, lʼaragonesa Pilar Alegría, i qui continua pilotant la vicepresidència primera i el Ministeri dʼHisenda, lʼandalusa María Jesús Montero. Fins ara era impensable que el president del Govern espanyol prescindira de peces clau per a destinar-les a missions impossibles. Pedro Sánchez, en canvi, ha optat per una mesura salomònica que descapitalitza el seu gabinet sense aportar, segons sembla, grans rèdits a les urnes.
Entre les federacions socialistes comença a estendreʼs la por. El manxec Emiliano García-Page ja no és lʼúnic que tem per les conseqüències que pot tenir, en el seu territori, lʼerosió de les sigles socialistes per la continuïtat de Sánchez. De fet, ell sʼha encarregat de marcar-ne distàncies i tothom el considera, de fa temps, un cos estrany al si del PSOE. Ara impera la sensació dʼuna possible desfeta, homologable a la de 2011 i que pot deixar en una anècdota el també fatídic 2023, quan els socialistes van perdre les presidències del País Valencià, Balears, lʼAragó, Extremadura i La Rioja. En aquell cas encara van poder conservar Navarra, Astúries i Castella-la Manxa. Ara, per contra, no hi ha cap victòria segura.
Sánchez confia a superar el camp de mines que li ha preparat el PP: eleccions en Extremadura, eleccions a lʼAragó, eleccions en Castella i Lleó i eleccions a Andalusia. Si no en té prou, encara podrien prolongar el seu martiri en les autonòmiques i locals del 23 de maig de 2027. La determinació de Sánchez sembla inamovible: vol esgotar la legislatura, i això no passa fins al 23 de juliol de 2027. Gràcies als temps, podria ajornar la convocatòria electoral fins a les acaballes de setembre de lʼany vinent.
La qüestió és si el seu partit no es revoltarà abans. Comença a haver-hi mar de fons. La derrota a Extremadura ha estat estrepitosa. Els socialistes, amb un candidat investigat per la justícia que tenia el suport total de Sánchez, han passat de tenir 28 escons a tenir-ne 18. Sí, el PP no ha aconseguit la majoria absoluta que anhelava, però el panorama per a lʼesquerra és desolador: en un territori de predomini progressista, la correlació dʼescons és de 40 a 25 a favor de la dreta i lʼextrema dreta.
Correrà més sort Pilar Alegría en els comicis aragonesos del 8 de febrer? La seua campanya de proximitat, amb un carisma clarament superior al del seu company extremeny, poden fer pensar en un resultat més positiu, però cap estudi demoscòpic posa en dubte la victòria còmoda del popular Jorge Azcón, que està en disposició de sumar més escons que tota lʼesquerra junta. És a dir, com ha succeït a Extremadura, on la manca de majoria absoluta no impossibilita la governabilitat sempre que Vox no vote de la mà de les formacions dʼesquerres.
Si la clatellada extremenya ha estat dura, lʼaragonesa encara ho pot ser més. La cap de cartell no és una candidata semidesconeguda, sinó qui fins fa no res era la portaveu del Govern Sánchez. La seua portaveu. Si lʼaposta per ella havia de representar un plus, una derrota severa girarà les mirades cap al president espanyol. En alguns sectors de la federació aragonesa no obliden les crítiques a Sánchez de lʼanterior secretari general del PSA i president autonòmic, Javier Lambán.
Cinc setmanes després dels comicis aragonesos arribaran els de Castella i Lleó. En aquest cas, l’aposta per l’alcalde de Sòria, Carlos Martínez, tampoc no sembla guanyadora. Internament, ja ha patit alguna patinada important, sobretot en relació amb el partit a Lleó: el candidat socialista s’entesta a referir-se al territori com a Castella-Lleó, en lloc de Castella i Lleó, fent veure que no es tracta de dues regions en una, sinó d’una de sola. I encara que posteriorment s’ha esforçat per asserenar els ànims dels companys lleonesos amb l’entrada de la lleonesa Nuria Rubio com a número dos de la seua candidatura, el ben cert és que Martínez sembla que no sols no aprofitarà el desgast del president autonòmic, Alfonso Fernández Mañueco, sinó que perdrà representació respecte de Luis Tudanca, el candidat de quatre anys abans, apartat per Sánchez en benefici de Martínez.
El cas de Castella i Lleó resulta especialment greu. La pèssima gestió dels incendis beneficia Vox, una formació negacionista del canvi climàtic que ni tan sols ha necessitat elegir un candidat per a enlairar-se a les enquestes. La relació de parella amb els populars va acabar de manera sobtada, com a la resta de comunitats, després de l’ordre del president estatal del partit, Santiago Abascal. En aquest cas, Juan García-Gallardo, que havia arribat a ser vicepresident de Mañueco, va optar per abandonar la política.
La tercera estació de penitència de 2026 serà la d’Andalusia. Allà, Juan Manuel Moreno Bonilla ja sap que tornarà a ser president. Només resta per saber si tornarà a aconseguir la majoria absoluta, com ara fa quatre anys, o si haurà de requerir l’abstenció de Vox.
En qualsevol cas, com a Extremadura, Aragó i Castella i Lleó, el PP està en condicions d’obtenir més escons que l’esquerra en conjunt. I aquesta no és una dada menor, perquè això obligaria Vox a alinear-se del costat de l’esquerra si desitja blocar investidures o aprovacions de pressupostos. Una imatge que acabaria sent molt perjudicial per als d’Abascal de cara a les eleccions estatals.
El calvari, si Sánchez continua en el càrrec, no continuarà fins als comicis autonòmics i municipals de l’any següent. A alguns dirigents o aspirants a ser-ho ja els tremolen les cames pensant en un eventual superdiumenge electoral en què tots aquests comicis acaben coincidint amb els del Congrés i el Senat. Les esperances que hi tenen dipositades haurien de superar l’entrebanc d’una convocatòria unitària que distrauria els focus de la seua gestió i els concentraria tots en la de Sánchez. Perquè si la cita conjunta autonòmica i municipal ja té un component important de primera volta de les estatals, una cita unificada les convertiria, ras i curt, en una tercera i quarta urna de les estatals. És una coincidència que mai no s’ha donat però que Sánchez podria estrenar a la recerca d’un tot o res.
Esquivar el perill
Esquivar el perillós superdiumenge implica persuadir Sánchez de la necessitat de destriar els àmbits de decisió. El president del Govern ha perdut la majoria parlamentària, ni tan sols ha presentat una proposta de pressupostos des de 2022 i pateix una campanya d’assetjament important a l’esfera judicial que ja afecta la seua dona, Begoña Gómez, i el seu germà, David Sánchez.
I l’experiència dicta que, en situacions com aquesta, la millor manera de separar els àmbits de decisió implica la convocatòria anticipada de les eleccions estatals. Setmanes enrere, el portaveu d’Esquerra al Congrés, Gabriel Rufián, assenyalava que potser convenia anar a les urnes i que la ciutadania decidira abans que el desgast siga més gran i PP i Vox, en el cas probable de sumar majoria absoluta, ho facen de manera més folgada encara, cosa que complique el retorn al poder de les forces de progrés.
La tesi de Rufián troba suport empíric, justament, en la cita de 15 anys abans. Quan Zapatero va convocar els espanyols a les urnes, el president andalús del PSOE, José Antonio Griñán, a diferència del que havia succeït en 2008, va rebutjar de fer coincidir els seus comicis amb els de l’Estat. Va preferir esgotar el mandat i cridar els andalusos a les urnes en març de 2012.
Els primers tres mesos de govern del PP, amb Mariano Rajoy al capdavant, van causar un malestar evident entre les capes de la població que patien la crisi econòmica d’una manera més directa. Les receptes màgiques no arribaven i les mesures dràstiques de caràcter econòmic —com la reforma laboral anunciada— provocaven la primera vaga general quan no havia complert ni 100 dies a la Moncloa. També va anunciar una polèmica reforma de la llei de l’avortament.
Aquell desencís va impedir que el creixement del PP de Javier Arenas fora suficient per a aconseguir la majoria absoluta que necessitava per a governar. La suma de PSOE i Esquerra Unida va mantenir l’esquerra en la Junta andalusa, contra tot pronòstic. I el següent cicle electoral, el de 2015, va ser molt i molt positiu per a les forces progressistes en conjunt, amb canvis en llocs com el País Valencià, on feia 20 anys que manaven els populars.
Unes eleccions estatals a començament de 2026 haurien permès que els ciutadans avaluaren un any de previsible govern conjunt de PP i Vox. Sols això podria evitar un cicle infernal per a tots els dirigents autonòmics —i alguns de locals— del PSOE. Però res no s’hi val. Només importa la Moncloa. La Moncloa a canvi de tot.