«Estiu del 37. Julia i Arturo viuen l'amor a Xiva (València), on es refugien dels horrors de la guerra. Ho faran acompanyats d'una càmera de fotos amb què immortalitzaran l'últim estiu en el qual van ser feliços. N'hi haurà xicotets rajos, com el naixement de la seua filla, però les seues vides es fondran en el negre dels camps de concentració i els penals... Fins a l'assassinat d'Arturo, afusellat hores després de casar-se. Huitanta-cinc anys després, la maleta que va acompanyar Julia i la seua filla ―Julia també― pel món, amb escales al Brasil i Suïssa, s'ha obert. A dins, tretze carrets amb vora 700 fotografies inèdites de la rereguarda republicana i un crit d'amor pòstum». Així comença Estiu del 37, una càpsula del temps amb forma de llibre que ens transporta a la rereguarda republicana on Arturo Lodeiro, dʼorigen gallec i provinent de Valladolid, va viure un amor apassionat amb Julia Muñoz, una andalusa establerta a Madrid des de ben menuda.
La primera trobada, com tantes altres, fou casual i epifànica. Ell, Arturo, un anarquista dʼulls clars que acabava dʼeixir de la presó, entra a lʼhotel Continental, en plena Gran Via de Madrid, sense sospitar que aquella visita li canviarà la vida. Quan Valentín Montoya, el fill del propietari, li presenta Julia a la cafeteria de lʼestabliment, Arturo queda trasbalsat. Un amor a primera vista. Hi ha, això sí, un petit problema: Julia, que treballa com a modista en la sastreria familiar, és la promesa de Valentín.
Encara que lʼamor acaba triomfant, perquè lʼamor sempre acostuma a guanyar, el context històric que travessa la parella és dʼallò més convuls. Primer, per la defensa de Madrid, un combat en què Arturo no dubtarà a prestar ajuda a diverses persones afectes al bàndol feixista, a les quals acull al pis que ocupa en el barri de Mostenses. Entre elles hi ha Valentín, lʼexparella de Julia. Més tard, Arturo i Julia sʼestableixen a Xiva, a poc més de trenta quilòmetres de València.
És en aquesta població on la parella es farà més fotos. Unes imatges del romanç que, amb forma de negatius, es conservaran per a la posteritat a lʼinterior dʼuna maleta. Són fotos de joia, de felicitat, malgrat la tensió de lʼèpoca. En alguns casos són instantànies bucòliques, captades en els paratges naturals de la població. Són testimoni, en definitiva, dels últims temps dʼuna relativa calma abans que lʼavanç de la guerra els enxampara de nou. La família dʼell, malauradament, mai no va veure amb bons ulls aquella relació.
Uns mesos després, viatgen a Cartagena i a Catalunya per veure els seus familiars. En el segon cas, habitaran en un pis de Barcelona i en la fonda Europa, de Granollers. Allà, al Vallès, havia estat destinat Manolo, germà dʼArturo. I allà són testimonis del bombardeig del matí del 31 de maig de 1938, en què l’aviació italiana assassina més de 200 civils, la majoria dels quals xiquets i dones. «La modista no va poder esborrar mai el moment en què va haver de travessar, amb sabates de taló, una plaça del Mercat plena de cadàvers per a posar-se’n a recer», explica el llibre.
A penes una setmana abans dʼaquella massacre, els germans Lodeiro havien posat feliços davant de la Leica IIIA amb el campanar de l’església al seu darrere i envoltats dʼhortes, naus i el pont de ferro que creuava el Congost. «Eixe dia es va fer l’última fotografia en què l’anarquista va somriure», relata el professor José López Camarillas, el director de lʼeditorial Llibres de lʼEncobert i alma mater del projecte.
La derrota
Quan lʼexèrcit republicat cau a mans de les tropes franquistes, Arturo li proposa a Julia dʼemigrar a França, però ella no ho troba convenient. Dʼuna banda, perquè no seʼn sent culpable, i dʼaltra banda, perquè no vol allunyar-se de la família. No obstant això, ell, que sí que és consicent del perill que corre, prova de fugir a través dʼAlacant, però és detingut al port dʼaquella ciutat i el destinen a un camp de concentració de la zona.
Del camp en qüestió aconseguirà fugir «gràcies al seu enginy i a la col·laboració de les xarxes anarquistes de falsificació, les quals li facilitaren el material per a fabricar-se un full de llibertat provisional». Es tractava dʼun document tipus, amb la ploma i el segell del 1r Batallón de Infantería San Quintín núm. 25.
Pocs mesos més endavant aconseguirà retrobar-se a Julia. Serà de nou a Madrid, on concebran la seua única filla, que rebrà el mateix nom que la mare. Però, com ell sabia i ella devia ignorar, Arturo continuava corrent perill: «El 14 de juny de 1939, mentre esperava la seua parella en una cafeteria, va ser detingut per espies del Servei d’Informació i Policia Militar (SIPM) i empresonat a Comendadoras. La seua signatura com a assistent a la dissolució del CPIP [Comitè Provincial d’Investigació Pública] el 14 de maig de 1937, en substitució del seu company Soria, l’incriminava com un dels responsables del que els franquistes van batejar —de manera interessada— com la txeca de Bellas Artes i Fomento».
Arturo Lodeiro fou condemnat pel mateix president de tribuanl que va ordenar la mort de Miguel Hernández
«El 14 de juny de 1939, mentre esperava la seua parella en una cafeteria, va ser detingut per espies del Servei d’Informació i Policia Militar (SIPM) i empresonat a Comendadoras. La seua signatura com a assistent a la dissolució del CPIP el 14 de maig de 1937, en substitució del seu company Soria, l’incriminava com un dels responsables del que els franquistes van batejar —de manera interessada— com la txeca de Bellas Artes i Fomento», relata Camarillas al llibre. Torturat, sotmès a pressions per a autoinculpar-se i arribant a signar forçadament aquesta autoinculpació, Arturo sap que té els dies comptats.
«Tot i que el 27 de juny explica al jutge Julio Atienza que mai havia format part dels Tribunals Populars i que no reconeixia la declaració anterior, la seua sort ja estava decidida», llegim al llibre. «El consell de guerra del sumaríssim 48310, presidit per Pablo Alfaro (el mateix comandant que va encapçalar el judici a Miguel Hernández), el va condemnar a mort el 8 d’abril de 1940». De res no van servir els testimonis exculpatoris que va presentar.
L’adeu
«En la nombrosa correspondència que Arturo manté des del presidi amb la seua nóvia, percebem l’evolució del seu estat d’ànim: des de l’esperança d’eixir prompte amb els avals dels dretans als quals va protegir fins a la resignació i la preocupació pel futur de les que deixava, passant per la desesperació en no obtindre notícies dels seus», es pot llegir al llibre. I és que, en efecte, la separació forçada de la seua estimada Julia no serà temporal.
Finalment, però, rebrà algunes de les fotos que van fer-se en aquell apassionat estiu del 37 a Xiva. A la part de darrere hi ha paraules plenes d’estima que li dedica la seua promesa.
El 25 de febrer de 1940, quan naix Julina, la filla de la parella, Arturo ja sap que li queda poc temps de vida. La sentència de mort és ferma i només demana un últim desig: casar-se amb la seua estimada, ni que siga per poders. Ho fa just abans de ser assassinat al penal de Porlier, la matinada del 26 al 27 d’abril de 1940.
Hores abans de la mort, l’anarquista d’ulls clars escriu les cartes de comiat i accepta confessar-se perquè aquesta era la voluntat dels seus pares. A la seua ja esposa li diu que ha «complit» amb ella «com Déu mana» i li fa un prec: que siga feliç, que tinga una bona relació amb la família Lodeiro i que eduque sense rancúnia la seua filla. «Cuando hables a nuestra Julina de mí, le digas que su papaíto la quería mucho por ser hija tuya y por quererte como jamás quise; dila que te quiera tanto como yo y que sea muy buena contigo y con todos», li escriu en el seu adeu definitiu.
Tant el material fotogràfic com la documentació aportada per la família ens permeten capbussar-nos en la cruesa del moment. Una història que, gairebé un segle després, ens commou de valent. Les instantànies dels Lodeiro, una joia amagada durant molt de temps en una maleta, funcionen com una càpsula del temps. Una càpsula del temps que ens transporta a la rereguarda republicana valenciana —i també catalana— que Arturo i Julia van viure en primera persona.