Des de l’estrena, l’any 2016, l’impacte de Stranger Things va ser gairebé immediat, una sèrie que va començar a ocupar la conversa pública i a omplir espais en unes xarxes socials que ja tenien un enorme poder d’influència. Ambientada als inicis de la dècada dels vuitanta, en un poble prototípic de l’estat d’Indiana, Hawkings, Matt i Ross Duffer plantejaven una història terrorífica amb influències creuades de Stephen King i Steven Spielberg, que arrencava amb la desaparició d’un xiquet raptat per un pertorbador ens maligne. I que acabava portant a un univers de fenòmens paranormals, experiments terrorífics de l’exèrcit i una dimensió paral·lela de Hawkins, la inquietant Upside down.
El món creat pels germans Duffer contenia, a més, una aposta arriscada: tot i que el protagonisme es feia recaure en una colla de xiquets, amb els quals es podia identificar la xicalla de 2016, tot l’àmbit referencial de la sèrie era una picada d’ull permanent als pares, a aquells que havien passat per la infantesa en les dècades del 1980 i 1990: els jocs de taula, les sales de recreatius, l’ambientació, el vestuari. Amb el gest gens innocent de la recuperació d’una icona generacional (dels pares), Winona Ryder, ara, lògicament, en el paper de mare.
Tot això i, per sobre de tot, segurament, la música: aquella primera temporada es vehicula a partir d’un clàssic de The Clash, «Should I stay or should I go», que les noves generacions van fer seu. Una connexió intergeneracional que no era nova, que li deu segurament la vida al Super 8 (2011) de Steven Spielberg. Els Duffer, amb tot, reblaven el clau, des del minut zero, amb un opening que planteja un grafisme i una música deliberadament vintage. Història ja de la televisió. Aquella primera temporada és, en termes artístics, la millor herència de la sèrie. La més sorprenent, la més ben armada. La més terrorífica. I el naixement d’un personatge per a la història, Eleven, la nena amb poders sobrenaturals, i el naixement d’una estrella, Millie Bobby Brown.
Seria injust afirmar que, a partir d’això, la sèrie va anar pel pedregar. En termes d’èxit i convocatòria, va ser el contrari, però el procediment va ser anar afegint capes i més capes referencials, com ara la Guerra Freda amb la Unió Soviètica. Més pirotècnia, més efectes especials, més posar a prova la capacitat de resistència dels amics a les forces del mal, amb el suport dels adults —la matriarca Rider i el policia amargat interpretat per David Harbour—, i de joves una mica més grans, per tindre tots els trams coberts. Més trames adolescents, sobretot les amoroses; una de les grans paradoxes és que, en fer-se grans els personatges, la sèrie es feia menys adulta, menys equilibrada i, en un cert sentit, menys terrorífica. S’havia perdut pistonada, encara que no ho semblara. A això també contribuïa una trampa narrativa per no traumatitzar els espectadors, sobretot els més joves: la incorporació cada temporada de personatges secundaris que podien ser sacrificats per guanyar en dramatisme sense amenaçar —del tot— la vida dels intocables protagonistes.
Més espectacularitat, més trames, més cançons emblemàtiques a dojo —un gran mèrit dels Duffer, haver expandit la cultura musical dels més joves—, amb el «Running up that hill» de la gran Kate Bush com a icona del tram final de la sèrie, més girs, més efectisme. Si s’ha de reconèixer una cosa de Stranger Things és que, tot i els abundants segments per omplir, cada temporada ha tractat de superar-se pel que fa al vessant espectacular, a la capacitat de mantenir el seu públic —tot i les desercions entre els adults— pegat a la cadira, sospirant per les estrenes de cada nova temporada que es feien esperar per la complexitat de la producció. Fins al punt que, a partir de la tercera temporada, els actors i actrius ja no tenien l’edat dels seus personatges. Sense arribar a l’absurd de Grease però amb contrasentits com veure una Millie Bobbie Brown amb (poc afortunats) retocs estètics. El desenllaç ja no es podia ajornar molt més.
Tancar bé una sèrie emblemàtica
I és així com arriben a una cinquena i darrera temporada que, en termes generals, tenint en compte les bases del que s’havia construït, és un tancament satisfactori. Tot i l’ambigüitat calculada —la capacitat de càlcul, de no malmetre els sentiments i expectatives del públic més jove, tot i el cost de sacrificar la coherència interna— del final del personatge central de la sèrie, Eleven. L’esperat cinquè capítol, estrenat estratègicament el primer dia del 2026, arreplega els fils deixats per l’anterior, el millor de la temporada, aporta un desenllaç entre tolerable i desitjable per al públic. Amb l’enèsima picada d’ull, uns títols de crèdit especials, en format còmic, amb el «Heroes» de David Bowie. Després d’un cant molt sentimental —Spielberg, de nou— a l’amistat i a la diferència. Amb una reflexió molt ben portada sobre el trànsit de la infantesa a l’adolescència i, més tard, a l’edat adulta. Les capes, l’algoritme. No hi insistirem més.
Les noves generacions ja tenen el seu E.T., el seu Poltergeist, el seu Els Goonies, i el seu Carrie. Tot d’una. I l’han vist en companyia dels seus germans grans i, més important, dels seus pares. Mentre creixien al mateix temps que uns personatges que adoren, que s’han convertit en referents. Amb un sentiment de comunitat i pertinença que converteix en irrellevant el dictamen artístic de la crítica —podeu incloure-hi aquest text— i, per descomptat, dels haters. Perquè als fans els importa un rave. Han assistit a la sèrie de les seues vides. Alguns, tal vegada, aniran amb el temps descobrint produccions fantàstiques amb més densitat i consistència argumental, la magistral The Leftovers, les recents i molt magnètiques Severance o Pluribus. O no. El que és segur és que tardaran molt de temps a baixar del carro. Si ho fan algun dia.
Convé no jutjar amb severitat certes coses, més encara si fins i tot aquells que li hem vist el llautó també hem gaudit de la dècada Stranger Things. Amb tot, quedaria una reflexió final sobre els valors que projecta la sèrie. Els discutibles, com ara l’estètica paramilitar, amb efluvis de Rambo, poc comentats, que van adoptant els protagonistes en la seua lluita contra el mal. La caricaturització de la Guerra Freda. La casposa escena final —d’amor romàntic— dels protagonistes adults. El nul qüestionament del monstre capitalista que comença a obrir les goles en els vuitanta. Entre més.
Al costat d’això, hi ha la reflexió sobre el mal paral·lel als monstres paranormals, l’actitud sàdica dels militars i les forces governamentals, capaces de torturar dones i xiquets per tal d’aconseguir l’arma definitiva. En aquest punt, la cinquena temporada és categòrica, fins i tot una mica de pinzell gros, sense matisos en el seu dibuix de la maldat dels militars, especialment de la general interpretada per Linda Hamilton (Terminator), una feminització del costat fosc dels militars que també té el seu aquell. Però també hi ha el cant a la diferència, simbolitzat per un Will que no es troba a si mateix fins que assumeix i comprèn la seua homosexualitat. O per un Dustin que aprofita la graduació per pixar-se en un sistema educatiu quadriculat i que no protegeix els que se senten diferents. Per no oblidar que una de les relacions més commovedores de la sèrie, la de Lucas i Max, és interracial.
Posicionaments valuosos, en plena guerra cultural, projectats des de l’epicentre del conflicte. Incorporats a una sèrie mainstream que han vist xicalla i adolescents de tot el planeta. Aquest també és el llegat de Stranger Things.
Stranger Things
Creadors: Matt i Ross Duffer
Repartiment: Winona Ryder, David Harbour, Millie Bobby Brown, Noah Schnapp
Temporades: 5
Plataforma: Netflix