Una de les novetats de l’edició de tots els contes de Pere Calders en dos volums feta per Rosa dels Vents el 2018 —Contes (1936-1968) i Contes (1978-1992)— era la inclusió d’una dotzena de contes que no s’havien publicat en cap llibre de Calders. Entre aquestes joies recuperades hi havia «Les mines de Terol», la narració d’un viatge que un grup de soldats fa per unes «mines» subterrànies de Terol que els porten de la plaça del Torico —melic de la ciutat— fins a l’estació de tren: un trajecte improbable tot i que no impossible, tenint en compte que els passadissos subterranis no eren mines sinó conduccions d’aigua i aljubs medievals que recorrien el centre de Terol, però difícilment baixarien l’aigua al nivell de l’estació —molt més baix.
El conte «Les mines de Terol» va ser publicat inicialment a la revista Amic, que estava pensada per als soldats i publicada pels Serveis de Cultura al Front del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya entre gener i setembre del 1938. Ho explicava el mateix Calders en una carta que ha quedat recollida a Estimat amic (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009), un recull de correspondència entre Calders i Joan Triadú: «En [Josep] Janès, que tenia a càrrec seu una publicació destinada als combatents, organitzà un concurs de contes de guerra, i em fou concedit a mi per "Les mines de Terol"».
Com que el primer llibre de Calders, El primer arlequí, ja s’havia publicat el 1936 i el segon, Cròniques de la veritat oculta (1955), tenia un marcat estil màgic que no lliga amb l’estil més realista de «Les mines de Terol», és normal que Calders posposara aquesta publicació. Ho hauria pogut incloure en Unitats de xoc més endavant (1983), però tampoc ho va fer, potser perquè s’havia reeditat a Contes de guerra i revolució (1936-1939), una compilació a cura de Maria Campillo publicada per Laia un any abans, el 1982.
Al conte, Calders explica com un grup de soldats decideix baixar a «les mines» per buscar menjar o accés a llocs on n’hi hagi:
«—Em vaig quedar sense. Però, de menjar, n’hi ha d’haver. Si examinàvem bé les galeries subterrànies, trobaríem moltes coses importants.
Es refereix a uns passatges que minen tots els indrets de Terol. Per sota terra pots anar d’una casa a una altra, enllaçar carrers separats exteriorment, unir barris allunyats. Aquestes galeries han tingut un paper important en la batalla de Terol i comencen a tenir llegenda».
Calders decideix aprofundir una mica més en la llegenda. La realitat és que es tractava d’una xarxa de conduccions subterrànies d’aigua que menaven a aljubs, una obra de caràcter medieval que va ordenar construir Pere el Cerimoniós el 1374: tres aljubs públics per recollir aigua de pluja que estarien construïts sota la plaça del Torico (antiga plaça del mercat). Les conduccions vindrien principalment de la part més alta de la mola sobre la qual està construïda Terol, però difícilment portarien aigua a la part més baixa de la ciutat (on ara hi ha l’estació).
Les obres van començar el 1373 i van ser més complicades del previst perquè fins i tot es va produir un esfondrament que va matar 23 obrers que estaven dins l’aljub.
Els aljubs, que són avui visitables, es van convertir en un celler associat a l’anomenada Taberna Vieja a partir del segle XVII, perquè una altra obra havia portat aigua i el 1558 s’havia obert la font de la plaça Major. Durant molts anys es va conèixer com «el bodegón» i, durant la Guerra Civil, efectivament va ser utilitzat com a refugi antiaeri.
Ara es pot visitar per una entrada pròxima a la mateixa plaça del Torico, però els soldats del conte de Calders van entrar per l’accés que té una casa particular: «El guia s’ajup i alça una tapa de fusta, que deixa al descobert una escala. Descendeix en un pendent molt ràpid, terra avall».
Després avancen «per una galeria oberta a cops de picot. Hi circula un aire càlid, que ve de lluny i enllaça amb altres mines; a vegades en una recolzada de corrent, l’aire aquest ens pren els cabells i els fa moure d’una manera blana, com si ens acaronessin el cap uns dits de gelatina. Cada vegada que ens passa això, una esgarrifança se’ns clava al clatell i ressegueix l’esquena».
com escrivia Calders. // Àlex Milian
I «la galeria s’allarga, es bifurca, talla altres circuits i forma encreuaments; a trossos, construccions rudimentàries de fusta i obra reforcen el sostre, i el canvi d’estructura ens fa botar el cor».
Sembla que l’escriptor eixampla la xarxa de mines més del que realment abastaven i, en canvi, no parla dels dos aljubs, que són d’unes dimensions enormes al costat de la mida de les canonades. Però és que el conte té una altra intenció diferent de descriure amb detall les conduccions. És un conte de guerra.