Fins fa un any, Rosa María Álvarez, Mariló Gradolí i Christian Lasaec eren tres persones anònimes. Dues veïnes de Catarroja i un veí dʼAlfafar com tants més. La terrible dana del 29 dʼoctubre de 2024, però, va capgirar-ho tot. La pèrdua dʼun familiar o la condició de damnificat va situar-los en el centre de totes les mirades. Són les presidentes i el fins ara president de les tres associacions de víctimes principals, una posició des de la qual han liderat la resposta social a la pèssima gestió de la catàstrofe per part de la Generalitat Valenciana.
A diferència de lʼAssociació de Víctimes del Metro, que no van sentir-se acompanyades fins que Jordi Évole —amb lʼajuda de Barret Films— va enregistrar el seu guardonat Salvados, les de la dana sí que han rebut el caliu ciutadà des del minut zero. Lʼonada de solidaritat ha sigut permanent, no ha faltat a la cita puntual de cada mes. Aquesta tenacitat ha sigut un dels factors que ha propiciat la materialització de la seua gran demanda: la dimissió de Carlos Mazón com a cap del Consell.
Desposseït de la presidència i arraconat a lʼúltima filera de lʼhemicicle, lʼeixida de Mazón no és prou per a dues de les tres associacions: les que lideren Álvarez i Gradolí. La mà estesa del nou president no ha trobat la resposta que ell esperava. El cap de setmana passat, en un comunicat, les dues portaveus es negaven a «valorar» una «hipotètica reunió» amb Juanfran Pérez Llorca fins que no expulse Mazón del grup parlamentari popular i destituesca la vicepresidenta primera, Susana Camarero, i el nou conseller dʼHisenda, José Antonio Rovira, per la gestió deficient de la tragèdia en els serveis socials i lʼeducació, respectivament.
A més, continuen convocant les protestes mensuals amb un lema reformulat —el «Mazón dimissió» ha donat pas al «Mazón a la presó»— que ja ha comportat una pèrdua significativa de manifestants. En la primera dʼelles, celebrada el 29 de novembre passat, la Delegació del Govern espanyol va xifrar lʼafluència en 2.000 persones, molt lluny dels més de 50.000 participants que van prendre part en la marxa del primer aniversari, segons la mateixa font.
És innegable que lʼadeu de Mazón ha rebaixat la tensió ambiental a la política valenciana. El seu successor no lʼha anomenat en cap de les seues intervencions públiques. La intenció de girar full és evident. La màxima castellana de «a rey muerto, rey puesto» està tan interioritzada com la diglòssia des de 1707. Ni tan sols el portaveu de Vox a les Corts, José María Llanos, no va referir-se a Mazón pel seu nom en el debat dʼinvestidura, i això que es tracta del seu principal fan. Lʼexconsellera Salomé Pradas, en un altre Salvados per al record, va anar un pas més enllà i va referir-se repetidament a ell com «el senyor Mazón».
En les concentracions als carrers, el ninot amb les mans tacades de sang elaborat pel sindicat CGT que abans duia la cara de Mazón ara llueix la de Pérez Llorca. És notori que algunes associacions de víctimes el consideren hereu i encobridor, però no està tan clar que la ciutadania tinga aquesta percepció. Hi ha elements que no hi juguen a favor.
Que les primeres paraules com a cap del Consell foren per a demanar perdó als familiars de les víctimes en nom de la Generalitat ja deixava entreveure el nou to. Que Pérez Llorca tinga previst reunir-se abans que acabe l’any amb Pedro Sánchez per a abordar la reconstrucció és una altra variable en relació amb lʼetapa anterior, en què imperava la incomunicació. Que haja creat una direcció general centrada exclusivament en la salut mental dels afectats de la dana és un gest a tenir en compte. I que puga passejar per Picanya o per Paiporta —com ja ho ha fet— sense ser increpat pels veïns és la demostració definitiva que alguna cosa està canviant. «Les meues portes estan obertes», deia Llorca aquest dimarts a Paiporta en referència a les associacions de víctimes, expressant que la societat, «cansada de confrontació i de discussions», ara sobretot exigeix «col·laboració».
Els més de cinc milions de valencians —les enquestes dels últims dotze mesos nʼeren la prova— concentraven en la figura de Mazón totes les responsabilitats. La seua absència en la sala de màquines entre les 17 h i les 20 h va ser determinant. Si haguera acudit al seu dinar amb la periodista Maribel Vilaplana però lʼhaguera abandonat a una hora prudencial per a estar present al Centre de Coordinació dʼEmergències de lʼEliana en iniciar-se la reunió del Cecopi, no és descartable que haguera pogut sobreviure políticament a la gestió negligent del Consell. Ara bé, arribar-hi tres hores i mitja més tard, i haver-ho fet per culpa dʼuna sobretaula tan llarga, era una llosa massa pesant.
Sense Mazón en lʼequació, tot canvia. La seua eixida permet que molts electors del PPCV que havien assistit impàvids a lʼevolució dels esdeveniments, a poc a poc es reconcilien amb la marca. Que Mazón ja no presidisca la Generalitat desactiva la indignació dels electors progressistes més fàcilment desmobilitzables. Lʼaccés de Pérez Llorca al Palau, amb la pretensió conciliadora que ha exhibit des del primer moment, també redueix, i molt, els decibels dels mitjans de comunicació.
A qui més costarà assumir el nou escenari és a lʼoposició, i molt especialment, al PSPV, que havia convertit lʼofensiva contra Mazón en el seu únic leitmotiv. Però les associacions de víctimes capitanejades per Rosa Álvarez i Mariló Gradolí tampoc no queden en una situació senzilla. Negar qualsevol mena dʼinterlocució amb Pérez Llorca pot conduir-les a un carreró sense eixida.
Negar la interlocució amb Pérez Llorca pot conduir les associacions de víctimes a un carreró sense eixida
Totes dues han comptat sempre amb la referència de lʼAssociació de Víctimes del Metro. De fet, Beatriz Garrote, la portaveu dʼaquell col·lectiu, ha comparegut al costat seu en diverses ocasions i ha subratllat els paral·lelismes entre el menysteniment de la Generalitat Valenciana de fa dues dècades i la dʼara. Amb tot, el modus operandi dels uns i dels altres no ha sigut el mateix davant unes circumstàncies anàlogues: un canvi a la presidència en què el dimissionari manté l’escó de diputat.
A diferència del que passa ara, Garrote i els seus sí que van accedir a reunir-se amb Alberto Fabra quan va substituir Francisco Camps en 2011, cinc anys després de lʼaccident que va costar la vida de 43 persones i va provocar 47 ferits. La trobada al Palau va allargar-se tres hores. «Hem trobat una postura molt dialogant», va afirmar Garrote a lʼeixida de l’encontre, tot advertint que lʼAssociació no deixaria de concentrar-se el dia 3 de cada mes a la plaça de la Mare de Déu de València, com havien fet des de 2006, fins a «lʼobtenció de respostes».
Álvarez i Gradolí ni tan sols volen fer aquest pas. Tenen clar que no ho faran si el nou cap del Consell no accepta els seus requeriments. La seua posició taxativa contrasta amb la de Christian Lasaec, que presidia la tercera associació en discòrdia i ja sʼha desmarcat clarament dʼelles. Les ha acusades de «polititzar» les associacions. Aquest dimarts, en un esmorzar informatiu de la cadena SER, Pérez Llorca destacava que no és tan important reunir-se o no amb les associacions de les víctimes com «haver-les demanat perdó per les coses que van fer-se malament durant la dana». El nou president no pensa abandonar aquest tarannà dialogant, una pràctica que hauria de compaginar, tanmateix, amb l’autocrítica en nom del partit que prompte passarà a encapçalar.
Les associacions que rebutgen ocupar les dues cadires que els ofereix corren el risc de perdre força i repercussió en el nou context. El procediment judicial que sʼinstrueix a Catarroja està acotant les responsabilitats a lʼexconsellera de Justícia i Interior, Salomé Pradas, i lʼexsecretari autonòmic de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso. És probable que dʼací a uns mesos amplie el perímetre al ja expresident Mazón, elevant la causa al Tribunal Superior de Justícia (TSJCV).
Mentrestant, Pérez Llorca continuarà exercint el càrrec, amb la tranquil·litat que la causa en qüestió no lʼafectarà i explotant el perfil moderat que ja ha començat a remarcar. Un repte considerable, perquè haurà de compatibilitzar aquesta voluntat amb els acords amb Vox. Des de la perspectiva de les associacions de víctimes, però, negar la legitimitat al nou president de la Generalitat pot acabar produint un efecte rebot.
Ocupar les dues cadires que deixen buides, per contra, els proporcionaria un altaveu extraordinari: reclamar en veu alta la renúncia a lʼescó de Mazón des del mateix Palau que fins fa poc ocupava i al qual no va arribar, després del seu famós dinar, fins vora les vuit de la vesprada.