Explica Joan Anton Maragall, propietari de la Sala Parés, que, als anys vint, el seu pare li va proposar a la pintora Montserrat Casanova que treballés per la seua galeria, però ella volia anar a París i aprendre entre els grans. No sabia Casanova, i moltes vegades s'oblida, que París era el melic del món de l'art però també un cau de masclistes. Montserrat Casanova va ser menyspreada i expulsada abans de poder entrar en els cercles artístics. Després de viatjar a Itàlia, va tornar a Catalunya, va fer una feina que no la satisfeia i es va fer monja.
Maragall ho explica davant del retrat d'un nen, Figura (1929), que ocupa un lloc especial a l'exposició de la Sala Parés, al costat d'un gran paisatge de Caldes de Montbui de Joaquim Mir.
Les llums de París van enlluernar les generacions de pintors que van viure aquella època d'entreguerres i uns hi van anar i van trobar-hi el seu racó temporalment (Manolo Hugué, per exemple, que també és en aquesta exposició amb escultures de format petit) i d'altres, com la Casanova, no.
A la Sala Parés hi van exposar tots o gairebé tots. No amb les obres que ara molts col·leccionistes han cedit a la Parés —que estan en venda— però sí amb altres quadres o escultures.
La virtut de l'exposició de la Parés és que està muntada per apreciar l'evolució de les figuracions en aquells trenta anys convulsos però més que fructífers en la història de l'art. Molts ismes van nàixer i van morir i van evolucionar i es van fondre en un període excepcionalment pacífic entre els dos (tres amb la Guerra Civil) conflictes bèl·lics traumàtics.
Sergi Fuentes Milà, comissari de l'exposició, explica que, al començament de l'exposició han titulat «Mediterrani(s)» perquè es parteix d'una estètica relacionada amb el noucentisme. Peces de Josep Obiols i Darius Vilàs. Es passa a Joaquim Sunyer que, segons el poeta Joan Maragall, era «la quintaessencia de la catalanitat feta pintura» i s'acaba amb Ricard Canals, tornat de París, fent paisatges de Piera.
D'aquí passem a l'Escola de Ceret que va impulsar Manolo Hugué amb Frank Burty Haviland. N'hi ha obres de tots dos i és de celebrar, perquè el segon va tindre un paper molt reivindicable i va ser cofundador del Museu de Ceret.
A prop hi ha les escultures de dansa de Josep Clarà, obsessionat a immortalitzar la bellesa d'aquest art, i autor d'una obra importantíssima perquè immortalitza Ira Rubinstein fent de Sant Sebastià, la qual cosa va escandalitzar fins i tot París: ella, que era jueva i bisexual, interpretant un home sant —potser comença aquí la reivindicació d'aquest sant per la comunitat homosexual com una icona del moviment.
Aquí començarien a evolucionar les figuracions, influïdes pel cubisme, d'una banda, per Modigliani de l'altra. Hi ha exemples espectaculars de retrats d'Olga Sacharoff, Josep de Togores i Pere Pruna.
Després arriba la Nova Objectivitat alemanya i influeix sobretot en Mariano Andreu, del qual hi ha l'impressionant Le travesti et le miroir.
Una sala contigua de la planta baixa de la Sala Parés se centra en l'evolució de la figuració en els ambients urbans i aquí pren importància Joaquín Torres-García, amb diverses obres que freguen l'abstracte. També Emili Bosh Roger i Rafael Barradas hi troben un racó.
Dalí no hi és, però sí el seu amic Àngel Planells amb dues obres magnífiques que el recorden. Segons Sergi Fuentes, Planells és «el generador d'algunes imatges que després Dalí explota internacionalment». Aquí (obrint aquesta notícia) es poden veure dos esquelets ballant en unes ruïnes, amb un violoncel tan poc sòlid com els rellotges de Dalí.
Al mateix temps, les figures de Juan Gris es deshumanitzen i, fins i tot, Josep Llorenç Artigas fa un quadre cubista molt encertat —possiblement de la seva dona.
La Guerra Civil, òbviament, va acabar amb bona part d'aquesta evolució i la Segona Guerra Mundial va marcar el punt final. La meca de l'art es desplaçaria a Nova York després del 1945.
Mentrestant, podem gaudir de les planxes en fusta que Helios Gómez va fer sobre la Revolució d'Astúries del 1934 (Viva Octubre. Dessins sur la Révolution Espagnole) i els aiguaforts de l'única exposició que es va permetre —o es va obligar a fer— a la Sala Parés entre el 1936 i 1939, la dels gravats de l'argentí Gustavo Cochet, que donen una imatge tòpica de Catalunya i el seu món obrer amb alguna sorpresa com Piratas modernos, un aiguafort de la sèrie Caprichos, més influït per Goya.
Un Vanitas, una natura morta amb calavera, d'Àngel Planells i un retrat de la fam tanquen magníficament l'exposició.