De Toni Pérez Gil (1940-2025), home de lleis i de llei, seʼn podria escriure molt. Tant del seu vessant professional, el de lletrat il·lustre que va arribar a ser el lletrat major de lʼAjuntament de València, com de la seua passió extrema per la llengua i el país, que ha conreat fins a lʼúltim dia de la seua vida. Perquè no hi havia una iniciativa en favor de la seua dignificació en què no estiguera involucrat. Assidu de tertúlies clandestines i no tan clandestines en lʼetapa predemocràtica, activista insubornable en temps de llibertat, va participar en tots els moviments cívics de connotació nacional que es recorden.
Pérez Gil, un patriota amb majúscules, era una persona de tracte humà meravellós. Un home que ho donava tot sense demanar res a canvi. Per bé que el seu carnet afirmava que era natural de Dénia, sempre feia constar que Beniarbeig era el seu lloc de naixement. Aquesta població, a la vora dʼOndara, en 1940 a penes tenia ni un miler dʼhabitants. En qualsevol cas, fou a València on va desenvolupar la seua carrera exitosa.
Persona culta, llicenciat en Dret amb molt bona nota, va assessorar des de bon començament els promotors de les primeres iniciatives de defensa de la llengua i la cultura pròpies sorgides al País Valencià. En especial, el Secretariat de lʼEnsenyament de lʼIdioma, germen de la futura Acció Cultural del País Valencià (ACPV), entitat de la qual sempre fou un destacat membre.
La seua participació en les iniciatives de caràcter cultural va ser permanent. Per això, lʼany 2003, quan ja acumulava més de quatre dècades de compromís nacional, la Fundació Carulla va atorgar-li un dels seus Premis dʼActuació Cívica. En concret, va distingir-lo amb el Premi a la promoció del patrimoni cultural «perquè ha posat generosament al servei del país la seva dedicació professional com a advocat, que el va portar a defensar patriotes valencians davant dels tribunals franquistes i, des de fa molts anys, a treballar des de l’ombra en tots els processos de dignificació nacional al País Valencià, amb una tasca continuada d'assessorament tan eficaç com discreta, i fins i tot anònima, a entitats com Acció Cultural del País Valencià, el Secretariat de lʼEnsenyament de lʼIdioma i les fundacions Ausiàs March i Josep Renau, entre dʼaltres, i per haver estat decisiu en qüestions com ara la defensa de la instal·lació de repetidors de TV3 o la conversió de lʼedifici dʼEl Siglo Valenciano en centre dʼirradiació cultural catalana al bell mig de la capital valenciana».
No fou lʼúnic guardó que va rebre en la seua trajectòria vital. La Fundació Jaume I, depenent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, també va concedir-li un dels seus premis en agraïment a la seua dedicació professional com a advocat, tant per la defensa dʼhomes plens de raó —que diria Raimon— en els temps de la dictadura com per la defensa, «sempre des de lʼombra», en els processos de dignificació nacional.
Dʼanècdotes del seu periple vital, nʼhi ha a cabassos. Eliseu Climent recorda, però, una de ben especial: «Era a començaments dels setanta i des de València organitzàvem expedicions a les comarques dʼAlacant a la recerca de gent que poguera estar conscienciada amb el país. A Toni i a mi ens va tocar anar a Elx: pel matí vam contactar amb un tal Pin, molt implicat en el Misteri dʼElx, i de vesprada vam mantenir una reunió amb una cinquantena de persones a la seu del Centre Excursionista... El Toni va explicar-los la importància de treballar conjuntament per a defensar el nostre poble».
El seu adeu, a lʼedat de 85 anys, posa fi a una vida intensa i desinteressada, en què va guiar-se per una màxima: la de preservar el llegat cultural heretat de tantes generacions.