Sis quilòmetres i tres-cents metres és la distància que hi ha entre el Palau de la Generalitat, en el bell mig de la ciutat de València, i la seu central d'À Punt, ja en terme municipal de Burjassot. Google Maps diu que per anar a peu d'un punt a l'altre caldria invertir una mica menys d'una hora i mitja. Només divuit minuts si el desplaçament es fa en automòbil.
Segons la teoria de la relativitat d'Einstein, però, la distància és, en última instància, relativa. Hi ha qui trauria el fetge per desplaçar-se del Palau de la Generalitat a À Punt i hi ha qui, en canvi, només necessita certificar que el seu nom apareix en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana per tal d'engrossir l'ampla nòmina de treballadors de la seu del Consell. Mentre el Partit Popular ha governat el País Valencià, el transvasament de responsables d'una banda a l'altra ha estat la tònica habitual. Com si d'un punt a l'altre hi haguera un túnel soterrani amb connexió directa, com aquells que unien el Berlín Est amb el Berlín Oest.
L'últim a superar el trajecte ha estat Vicente Ordaz. Dimecres, el seu nom va aparèixer en la llista de novetats de Juanfran Pérez Llorca: el nou president de la Generalitat el vol al seu costat com a secretari autonòmic de Comunicació. Deixa, doncs, la presidència de la Corporació Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACVSA), càrrec per al qual havia estat nomenat fa només onze mesos. De ser el màxim responsable d'À Punt a dissenyar els designis comunicatius del govern de Pérez Llorca. D'À Punt a Presidència, un trajecte —el de la televisió pública a la Generalitat— que ha estat una constant quan els conservadors han tingut les regnes de la Generalitat.
Abans que Ordaz, Jesús Sánchez Carrascosa, Genoveva Reig, Pedro García, Núria Romeral o Lola Johnson van fer un trajecte similar o a la inversa a Canal 9, tot evidenciant que les portes giratòries han funcionat com un mecanisme perfectament engreixat. Una mobilitat directa que, d'altra banda, qüestiona la teòrica imparcialitat i independència que se li suposa al màxim responsable d'uns ens públic que té, entre els seus objectius, informar d'allò que succeeix al País Valencià.
Aquests són alguns dels casos de vasos comunicants entre la radiotelevisió pública i el Palau de la Generalitat:
Nuria Romeral, Pedro García i Genoveva Reig.
JESÚS SÁNCHEZ CARRASCOSA
Amic d'infantesa d'Eduardo Zaplana, periodista a Las Provincias —va ser marit de María Consuelo Reina—, Sánchez Carrascosa va coordinar la campanya electoral del PP l'any 1995, aquella que va servir per desterrar Joan Lerma de la presidència del Consell. Abans, havia coordinat la campanya electoral del blaver Vicente González Lizondo.
Zaplana el premià, tot convertint-lo en secretari general de la Presidència de la Generalitat. Durà poc de temps, però. L'abril de 1996, fou nomenat director general de Canal 9, on va estar-se fins a novembre de 1997. D'aquesta etapa eixiren programes com Tómbola, Canta, canta, Parle vostè, calle vostè o el controvertit seguiment del procés per l'assassinat de les xiquetes d'Alcàsser. Amb ell s'inicià la «desvalencianització de continguts» i l'entrada de treballadors afectes. A la seua eixida, fundà la televisió local privada Valencia Te Ve.
GENOVEVA REIG
Cap de Premsa d'Eduardo Zaplana a l'Ajuntament de Benidorm, va ser elegida diputada del PP a les Corts en les eleccions de 1995. Va renunciar, però, al seu escó per convertir-se, primer, en subdirectora del Gabinet de Presidència de la Generalitat i, després, directora general de Mitjans de Comunicació de Zaplana. El setembre de 1998 fou nomenada directora de Canal 9, on va romandre fins al setembre de 2004. Mentre va estar al capdavant de la tele fou la corretja de transmissió dels designis dictats des del Palau de la Generalitat.
Va dimitir per la disputa interna generada per l'estira-i-arronsa que es donà entre zaplanistes i campistes quan aquests darrers van prendre el control de la Generalitat. Després de dedicar-se temporalment al món audiovisual, el 2010 fou contractada per la Diputació d'Alacant, comandada pel també popular José Joaquín Ripoll.
PEDRO GARCÍA
Si Genoveva Reig va dimitir com a directora de Canal 9 va ser, precisament, per la irrupció de Pedro García. Periodista de formació, va ser secretari autonòmic de Comunicació quan Francisco Camps aterrà a la Presidència de la Generalitat, l'any 2003. Només un any després va ser nomenat per Camps director general de Radiotelevisió Valenciana. Com a tal, engegà una reestructuració que desembocà en la dimissió de Genoveva Reig.
Íntim amic del gerent d'Orange Market, Álvaro Pérez —més conegut com El Bigotes—, fou condemnat a onze anys de presó per la trama d'enriquiment al voltant de la visita del papa Benet XVI, l'any 2009. Mentre va ser director, va continuar la castellanització de continguts, la contractació de productores amigues i l'arraconament dels professionals que van plantar-li cara.
NURIA ROMERAL
Quan Francisco Camps va arribar a la Presidència de la Generalitat, l'any 2003, nomenà Nuria Romeral cap de Premsa del nou govern. La seua fidelitat li va valdre un ascens: el juliol de 2007 va ser nomenada secretària autonòmica de Comunicació, just el mes en què es produí l'accident de metro que va posar fi a la vida de 43 persones i que el Partit Popular va tractar d'invisibilitzar. Seua fou també la responsabilitat de gestionar la comunicació quan esclatà el cas Gürtel, que va acabar precipitant la dimissió de Francisco Camps, el juliol de 2011.
Passat l'estiu, va ser nomenada directora de Ràdio 9. Va romandre en el càrrec un any i sis mesos. En l'actualitat és responsable de comunicació de Global Omnium, l'antiga i totpoderosa Aguas de Valencia.
MAITE FERNÁNDEZ
Maite Fernández va fer el viatge invers a la resta. En el seu cas, fou directora d'Informatius no diaris a Canal 9 quan succeí l'accident de metro de València. A pesar de la magnitud de la tragèdia, la cadena pública valenciana, immersa en els preparatius per la visita del Papa, i en línia amb les directrius marcades per la Generalitat, va minimitzar la tragèdia. A més, en els mesos posteriors va evitar donar veu a l'associació de víctimes del metro.
El desembre de 2013, Alberto Fabra —que va substituir en el càrrec a Francisco Camps després de la seua dimissió— la va nomenar directora general de Relacions Institucionals. Dues setmanes abans, Fabra havia decretat el tancament de Canal 9.
LOLA JOHNSON
Llicenciada en Dret, Lola Johnson va entrar en contacte de ben jove amb el món audiovisual. L'any 2003 va ingressar a RTVV com a subdirectora. D'allí passà a directora de Punt 2. L'any 2007, amb Pedro García al capdavant de la radiotelevisió pública, va ascendir a directora d'uns informatius que, a aquelles altures, ja havien esdevingut un exemple de manipulació a tot l'Estat.
El juny de 2011, poc abans de la seua dimissió, Francisco Camps la incorporà al Consell com a consellera de Turisme, Cultura i Esports, a més de portaveu del Consell. Mantingué tots dos càrrecs una volta Fabra substituí Camps. El desembre de 2013 fou nomenada secretària autonòmica de Comunicació.
VICENTE SANZ, L'AMIC DE ZAPLANA QUE ASSETJAVA TREBALLADORES
Que Canal 9 va esdevenir una corretja de transmissió dels designis del Palau de la Generalitat és una afirmació a hores d'ara inqüestionable. La canibalització del mitjà públic s'inicià en l'època d'Eduardo Zaplana i es perfeccionà després, amb Paco Camps. Les concomitàncies, de fet, s'estenien molt més enllà de les direccions de la radiotelevisió pública valenciana. Persones amb una vinculació pública i notòria amb el Partit Popular acabaren ocupant càrrecs de responsabilitat dins la cadena.
José Vicente Villaescusa va ser l'home fort del zaplanisme en la casa. Exercí el càrrec de director general de Radiotelevisió Valenciana entre setembre de 1995 i setembre de 2004, nou anys al llarg dels quals va posar els fonaments per a la degradació del servei públic. Abans d'ocupar aquesta responsabilitat, havia estat director de Comunicació del Partit Popular i havia estat elegit diputat en les eleccions de 1995.
Abans que ell, la direcció general de la radiotelevisió pública havia estat recaigut en mans de Juan José Bayona. Tot i estar-se només un any, la seua dedicació fou recompensada. Va anar en la llista del Partit Popular al Parlament Europeu en les eleccions de l'any 2000 i va accedir a l'hemicicle de Brussel·les dos anys després.
El cas més mediàtic —i polèmic— de transvasament fou, en tot cas, el de Vicente Sanz. Seua és la famosa frase —habitualment atribuïda a Eduardo Zaplana— «estic en política per a forrar-me», que va quedar enregistrada en les gravacions del cas Naseiro. Sanz era aleshores secretari general del PP de València. Diputat a les Corts en la legislatura 1991-1995, el de Benidorm l'acomodà com a cap de personal de RTVV l'any 1995. Quatre anys després, a aquesta responsabilitat se li sumà la de secretari general de l'ens.
L'any 2015 fou condemnat per sis delictes sexuals (tres d'abús i tres d'assetjament) comesos contra treballadores de Canal 9 i Ràdio 9 en el període de temps comprés entre 2007 i 2010.