El CCCB s’endinsa en la radicalitat literària de Mercè Rodoreda

A l’assaig sobre Mercè Rodoreda Fam als ulls, ciment a la boca (Tres i Quatre, 2024), Neus Penalba —la comissària de «Rodoreda, un bosc»—, ja dividia «L’extremada complexitat» de la «poètica de la mirada» de Rodoreda en tres conceptes: «innocència, abjecció i desig».

En aquesta exposició que ara inaugura el CCCB, aquests tres conceptes han acabat sent sis, perquè el suport de l’art contemporani ha obert nous camins a Penalba: «Innocents», «Desig», «Quanta guerra!», «Cases i carrers», «Metamorfosis» i «Ànima». L’abjecció de l’assaig queda parcialment representada dins de «Quanta guerra!» perquè el text d’aquest àmbit alerta que Rodoreda «mai no ens estalvia la visió de la sang, dels cadàvers, dels cavalls esbadellats. Els horrors que veié en la seva fugida a peu d’un París ocupat pels nazis reapareixen destil·lats, convertits en literatura, en la gran quantitat de cossos que es floreixen a les seves pàgines».

Neus Penalba i el CCCB no han volgut fer una exposició biogràfica (tot i que hi ha dades biogràfiques de Rodoreda) sinó una immersió en la seua literatura i acompanyar-la d’obres d’art que majoritàriament l’autora no va conèixer ni va inspirar. La gràcia és haver fet una lectura a fons de Rodoreda —cosa que Neus Penalba ha fet des d’universitats catalanes, angleses, canadenques i dels EUA—; haver destriat aquests grans temes que van apareixent en les seues novel·les constantment, i haver trobat obres d’art accessibles o no tant (del CCCB, del MNAC, del MACBA, de la Biblioteca de Catalunya, de l’IEC, però també del Musée d'Art Moderne de París, el Prado i el Reina Sofia) que reflecteixin els temes recurrents, els leitmotivs més utilitzats, les metàfores úniques...

Això pot semblar fàcil quan es tracta d’àmbits com «Ànima», on hi ha racons sobre els somnis i els malsons que pots il·lustrar amb artistes del surrealisme o avantguardes germanes, però són moltes les obres exposades (unes 400) i estan molt ben triats els fragments de l’obra de Rodoreda que dialoguen amb elles.

L’objectiu de Penalba és incidir en l’obra i despullar de clixés la ment del visitant. Per si de cas, al primer àmbit es pot llegir un dels articles més durs amb Rodoreda, «M. Rodoreda, finament honrada» publicat en aquesta revista el març de 1986 (EL TEMPS, 90) per Ramon Barnils, que inclou alguns dels insults que han perdurat injustament sobre l’escriptora: com els de bleda, pedant, mala mare, etc.

El primer dels clixés és el de bleda o cursi, una maledicció que, segons Penalba, li pot vindre de la versió cinematogràfica «ensucrada» que es va fer de La plaça del Diamant el 1982 i pel personatge que va anar cultivant Rodoreda d’una escriptora sempre al jardí, envoltada de flors. Això i la inclusió d’algunes de les seues obres com lectura obligatòria en el batxillerat han creat certs prejudicis al voltant de l’escriptora i, per extensió, de tota la seua obra.

Un altre clixé que Penalba rebutja és el que assenyala que hi ha una Rodoreda realista a les primeres obres i una Rodoreda fantàstica al final de la seva vida, arran de La mort i la primavera. Penalba recorda que La mort i la primavera la comença a escriure paral·lelament a La plaça del Diamant —per tant, no hi ha una separació per èpoques— i també La plaça del Diamant o Mirall trencat tenen detalls fantàstics. No hi ha una Rodoreda fantàstica i una realista, com tampoc no hi ha una Rodoreda fosca i una altra lluminosa. A Penalba li basta recordar que hi ha suïcidis o intents de suïcidi a La plaça del Diamant, a Mirall trencat, a «Divendres 8 de juny»i a El carrer de les camèlies. La foscor hi era.

Es recorda al primer àmbit de l’exposició, titulat «Innocents», on també es recorda que la innocència, en l’obra de Rodoreda, no està identificada amb els infants; que els jardins de les seues novel·les no són idíl·lics i que «els protagonistes de Rodoreda són innocents i rebels alhora».

Penalba destaca que «l’ambigüitat» dels personatges de l’autora és el que els dona més complexitat i més universalitat.

El segon àmbit, «Desig», descobreix que, «lúcida», es va avançar «dècades a descobrir la mentida de l’amor romàntic» i el desig és la «força secreta que imanta els cossos».

Penalba destaca que no es pot dir que Rodoreda fos feminista, perquè ella mateixa ho havia negat, tot i que a les seves novel·les els personatges femenins no «són maniqueismes simplistes»: «No només s’inventa sàdics, marits maltractadors, voyeurs i violadors, sinó també homes ingenus, romàntics empedreïts, bons pares o eunucs protectors. Hi ha noies innocents, n’hi ha de frívoles i d’harpies, mares infanticides i velles aliades del patriarcat».

Aquí trobem obres d’Abram Krol, Ramon Casas, Feliu Elias Bracons, etc.

El tercer àmbit, «Quanta guerra!» recorda que Rodoreda mai explica les guerres que ella va viure en les seues ficcions —sí que podem llegir alguna carta seva a Anna Murià d’un detall escabrós—, però sí que hi ha víctimes de la guerra: soldats, supervivents a la postguerra, víctimes d’una dictadura a La mort i la primavera.

Aquí podem veure Goya, pintor que li agradava tant que tenia un autoretrat seu al seu despatx, però també una col·lecció única i apassionant d’esbossos —molt detallats— de localitzacions i vestuaris per a una possible adaptació de La mort i la primavera al cinema per part d’Agustí Villaronga. Són magnífics dibuixos de David Fernández.

També es pot veure una de les cinc obres que s’han fet expressament per a aquesta exposició: és L’ànima de l’escriptura, de Mar Arza, que juga amb el ciment i la poesia com a La mort i la primavera (on un cadàver s’omple de ciment per la boca).

Al llarg de la mostra també trobem I feien fum blau, d’Oriol Vilapuig; Suffering is permeanent, obscure and dark, and shares the nature of infinityd’Èlia Llach; El temps dintre mi, de Carlota Subirós i El poble de les dotze senyoretes, de Cabosanroque.

L’àmbit «Cases i carrers» aprofita les tres novel·les més urbanes de Rodoreda (La plaça del Diamant; El carrer de les Camèlies i Mirall trencat) i parla dels exilis interiors, la Barcelona bastarda i una casa encantada. Penalba recorda que, paradoxalment, perquè ella era a l’exili, Rodoreda és l’autora que més parla del barraquisme a Barcelona, en novel·les i contes. Apareix la Barcelona de la prostitució retratada per Dora Maar, la dels cafès (Ballarinade Francesc Domingo) o les fotos de cases abandonades de la Barcelona més burgesa, de Jordi Barón Rubí.

Les «Metamorfosis» dels personatges de Rodoreda donen molt de joc amb les obres de Modest Cuixart, Suzanne Van Damme, Fina Miralles, Joan Brotat o Joan Ponç. Penalba defensa que la fusió amb la natura —i una mena de posthumanisme— és present en Rodoreda, per la bruixa/amfibi de «La salamandra» o el mariner/Jonàs i la balena de «La meva Cristina».

L’exposició s’acaba en l’àmbit «Ànima», perquè Neus Penalba afirma que «els ressons metafísics recorren la producció de l’autora: presències angelicals, ànimes com bombolles de sabó». No és una religiositat convencional però hi ha sincretisme espiritual, amb «referències platòniques al riu Leteu o al mite del carro alat» i «el traspàs de l’ànima segons les creences del folklore català —esdevenir abella, ocell, alè, papallona...». Aquí trobem pintures de la mateixa Rodoreda —molt poc conegudes fins a la seva mort—, de Tura Sanglas, de Modest Cuixart o de Josefa Tolrà.

El final, senzillament poètic, de l’exposició reconstrueix un toll a terra, com els que reflecteixen el cel a La plaça del Diamant i apareixen al final d’aquella novel·la.