—Era qüestió de temps que aparegueren casos de pesta porcina africana a casa nostra?
—Sí, era qüestió de temps, tothom sabia que passaria el que ha passat. La probabilitat era alta. Hem vist com la pesta porcina s'ha estès des de l'est cap a l'oest i, mentrestant, els països europeus ens hem anat preparant per a mitigar l'impacte. En tot cas, ens pensàvem que passaria més prompte del que ha acabat passant.
—Tot i que vostè ara treballa a Lleida, va treballar durant anys en la reducció d'animals a Collserola. Li ha estranyat que el primer punt detectat siga Collserola?
—No m'ha estranyat, la veritat. Podria haver sorgit en qualsevol altre punt que travessara l'AP-7 i on hi haguera alta densitat de població de porc senglar. Ara bé, a Collserola hi havia diversos factors que podien ser desencadenants. D'una banda, l'alta abundància de senglars. I això, per bé que ara es calcula un miler d'exemplars. Fa uns anys es comptabilitzaven al voltant de 1.500. Aquesta reducció, de fet, és conseqüència dels treballs tècnics i de gestió que s'han fet els darrers anys i que han donat els seus fruits. Alhora, tant per Collserola com pel voltant hi ha una alta presència humana. Els primes casos es van vincular al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona, on entren cada dia 40.000 persones, dels quals alguns són visitants i estudiants internacionals.
—Collserola és un espai on s'ha donat un fenomen d'habituació mútua: els veïns han normalitzat la seua presència i els senglars han acabat percebent a les persones no com a predadors sinó com a alimentadors. De fet, s'han hagut de fer campanyes per conscienciar els veïns que no se'ls ha d'alimentar. És erroni veure el porc senglar com una mascota?
La transformació i l'abandonament del món rural faciliten la seua propagació. La presència humana era, abans, un factor regulador.
—Un porc senglar no és una mascota; és un animal salvatge. Crec que hi ha persones que, de forma inconscient, faciliten que el senglar s'habituï a les persones i als entorns urbans, i això és perjudicial per als animals.
En primer lloc, perquè el converteixes, sense voler-ho, en un individu més conflictiu. En segon lloc, perquè està més exposats a amenaces, com ara els traumatismes per atropellament. En tercer lloc, perquè s'habituen a menjar en el fem, i això els exposa a tòxics, a plàstics... Tractar un senglar com una mascota no el beneficia, sinó que el perjudica.
—A principis del segle XX el porc senglar era un animal que pràcticament estava en perill d'extinció al Principat i la seua presència se circumscrivia a l'Alt Empordà i la Selva. Què ha passat perquè, a hores d'ara, hi haja sobrepoblació?
—Aquest no és un fenomen exclusiu de Catalunya, sinó que és un fenomen eurasiàtic que és conseqüència d'un conjunt de factors. D'una banda, hi ha la desaparició dels depredadors naturals del senglar.
D'una altra banda, la transformació i l'abandonament del món rural facilita la seua propagació. La presència humana era, abans, un factor regulador. També hi ha el factor clima: abans feia més fred i això provocava que no tots els exemplars sobrevisqueren a l'hivern. La desaparició de la ramaderia extensiva i l'augment de la cobertura vegetal li ha proporcionat tant refugi com aliment. A tot això encara cal sumar que l'agricultura intensiva ha estat una font de menjar.
Tot plegat, el que ha fet ha sigut augmentar la seua taxa de supervivència i fertilitat. Se sol dir, encertadament, que el senglar és un mamífer de mida gran o mitjana amb una estratègia reproductiva semblant a la dels rosegadors. En termes biològics es parla d'estratègies R.
—Què vol dir?
—L'estratègia típica del rosegador: tindre moltes cries i invertir pocs esforços en la seua supervivència. El contrari és l'estratègia K, com la dels éssers humans: tenir poques cries i destinar totes les energies a la seua supervivència.
—L'any 2022, la Direcció General d'Ecosistemes Forestals i Gestió del Medi Ambient de la Generalitat va presentar un pla de xoc per controlar la població de senglars. Preveia diverses línies de treballs: ajudes econòmiques per a caçadors; compra de trampes; facilitar els tràmits per fer caceres puntuals; explorar vies per facilitar la comercialització de carn de senglar; establir mètodes de dissuasió en punts crítics... Ha estat efectiu aquest pla?
—No vull opinar sobre això perquè no hi he estat implicat i, per tant, no tinc prou dades per tenir un judici de valor. Sí que puc parlar, en canvi, de Collserola, on la reducció ha estat molt notable els darrers anys. D'una banda, l'Ajuntament va treballar en els districtes i barris que limiten amb Collserola. Es va fer un procés participatiu per tenir en compte tots els punts de vista que hi havia al voltant del fenomen i es va treballar per concitar el màxim de consens possible.
D'una altra banda, intervingué l'activitat pròpiament cinegètica. Allà, a causa de la gran pressió humana que té l'espai, es van aplicar les esperes nocturnes perquè no es poden fer batudes. Tot plegat va donar bons resultats.
El que passa és que, arribat a la situació a què hem arribat, tot sembla poc. A mi em fa gràcia quan als mitjans de comunicació es diu que la població de porcs senglars està descontrolada perquè no s'ha fet res. Això no és veritat perquè fa temps que s'hi treballa. El que passa és que hi ha gent que voldria senglar zero. I l'aspiració tampoc no pot ser la de senglar zero, perquè, al capdavall, és una espècie autòctona. No hem d'erradicar el senglar; el que cal és un nivell de convivència sostenible, per minimitzar riscos.
—La Diputació de Barcelona va posar en marxa, fa un temps, un pla pilot per esterilitzar porcs senglars. És una solució?
Esterilitzar és una mesura efectiva a escala individual, però no a escala poblacional. És una mesura estètica per acontentar els animalistes
—Aquesta mesura, a hores d'ara, no té suport científic. És una vacuna eficient a escala d'individu perquè el deixa estèril durant alguns anys. Ara bé, quan s'aplica a gran escala poblacional, el model ens diu que és inviable.
Si s'han impulsat mesures d'aquest tipus és perquè a hores d'ara existeix molta pressió per part de determinats col·lectius, especialment en l'àmbit urbà, per avançar cap a alternatives de control no letals.
A nosaltres ens sembla bé que s'investiguin aquestes vies alternatives, però el seu finançament no hauria d'eixir de fons públics d'ajuntaments o diputacions, perquè ja s'ha demostrat que no són efectives a gran escala. No és una mesura de gestió contrastada. Més aviat podríem dir que és una mesura estètica per acontentar determinades sensibilitats.
—Per tant, hem d'assumir que l'única manera de gestionar la superpoblació actual de senglars és mitjançant l'eliminació d'exemplars, és a dir, matant-los?
—A curt termini, l'única solució és el control letal. A mitjà i llarg termini, el que podem fer és treballar per reduir l'oferta alimentària. Perquè si avui estem on estem és a conseqüència d'unes condicions molt favorables que han facilitat la seua expansió. I d'entre aquestes condicions, la més determinant és la sobreabundància d'aliments. Limitar aquesta disponibilitat permetria autoregular-ne la població.
Això també ens porta a la necessitat que l'administració estimule la cacera de senglars. El caçador té les seues pròpies motivacions: ho poden fer com un hobby, per tradició, per herència cultural... Ara bé, aquesta activitat té el valor de contribuir al control de la població, la qual cosa és positiva. Per això crec que han estat positives les mesures que des de l'Administració han facilitat aquesta activitat com ara ampliar la temporada de cacera o no fixar límits de captura.
Cal generar una indústria al voltant de la carn procedent de la cacera, com ja s'ha fet al sud d'Espanya
Paral·lelament a això, cal continuar treballant en l'aprofitament de la carn. Els caçadors fa temps que van superar la seua capacitat de consum. Per tant, cal generar una indústria al voltant d'aquest aliment. De fet, trobe que això és el més ètic, perquè no fer-ho és malbaratar aliments.
Fins ara, tota la indústria de carn de cacera es concentrava al sud d'Espanya i ací han sortit iniciatives petites. El problema és, però, que hi ha poca demanda. La societat no valora aquest producte, a pesar de tindre virtuts i de ser un producte de proximitat d'origen completament natural. Sincerament, crec que la carn de cacera és molt més respectuosa amb el benestar animal que la carn de granja. Perquè, si bé té una mort traumàtica, és un animal que ha viscut en llibertat, sense restriccions. A tot això cal afegir que comptem amb mecanismes per garantir la seguretat alimentària.
—Els grups animalistes diuen que s'està criminalitzant els porcs senglars. «És prou absurd pretendre criminalitzar a una espècie o un grup de fauna per una qüestió que és prou més complexa: les malalties sempre han existit i hem conviscut milers d'anys amb elles», diuen des d'Ecologistes en Acció. Les mesures de control de porc senglar, diuen, poden estar justificades en l'àrea on hi ha el focus, però no «com una estratègia generalitzada».
—Si agafo aquesta declaració, literalment, hi estaria d'acord. Realment, el senglar és una víctima, en tot açò. Vivim en una societat on els interessos humans i els interessos econòmics passen al davant. El virus, de fet, no l'ha portat un senglar, sinó un humà. Però hi ha una part majoritària de la societat, l'Administració, els gestors, els tècnics, que tenen la voluntat de protegir un sector —el porcí— que és molt potent.
—En tot cas, la impressió és que s'està produint una certa batalla cultural, en tot açò.
—Fa temps que em sento enmig d'aquesta batalla. Jo exposo els meus punts de vista, basats en l'anàlisi i el coneixement científics. Els animalistes consideren que jo estic més de la banda dels caçadors que de la seva banda. A mi em sap greu generalitzar sobre els animalistes, perquè n'hi ha que tenen sensibilitats diferents, però en alguns aspectes em sembla que han fet tant o més mal que els caçadors. Per exemple, el bisó americà, espècie invasora, està entre nosaltres perquè els animalistes els van alliberar de les granges.
Al remat, hi ha discursos extremistes, tant entre animalistes com entre caçadors, que no ens porten enlloc. Tant entre els uns com entre els altres, hi ha persones que basen les seues argumentacions en sentiments i des d'aquí és difícil avançar. Hi ha molta gent opinant des del desconeixement i això és perjudicial. Ens caldria un diàleg més assossegat i més empatia per entendre els arguments dels altres.
—A principis de setmana, el conseller d'Agricultura i Ramaderia confiava que el brot de Collserola es poguera contindre. En aquell moment, hi havia dos casos confirmats. Ahir n'eren nou i es comptabilitzaven un centenar d'exemplars morts, per bé que s'estava a l'espera del resultat. Quina és la perspectiva, a parer seu? Pot quedar reclòs el brot a Collserola? (Aquesta entrevista fou realitzada dijous. Ahir els positius detectats eren tretze)
—El grau d'incertesa és molt gran. Si encara no es vol parlar de cinquanta positius és perquè no es pot fer fins que hi hagi el resultat del laboratori. Però si s'han trobat morts, probablement, la majoria serà per pesta porcina. Els senglars poden morir-se per col·lisions, però una mortaldat tan gran sobtada ha de tindre una causa.
Segurament en surtin més, perquè a Collserola es comptabilitza una població d'entre nou-cents i mil individus. Encara que no s'expandeixi d'aquesta zona, el previsible és que es confirmen més casos. El que no sabem és quan es pararà i on. Hem de confiar que les mesures seran eficients. Però és fauna salvatge i és difícil controlar el moviment cent per cent.
Hi ha discursos extremistes, tant entre animalistes com entre caçadors, que no ens porten enlloc
—Amb tots aquells exemplars interceptats a Collserola, què s'hi farà? Se sacrificaran?
—Tot el que es puga capturar se sacrificarà. No se'n pot fer res més, si el que volem és controlar la malaltia. Estem parlant d'una espècie que es cataloga com a plaga, molt abundant, i que no podem canviar de lloc. No és una espècie que perilli. Entenc que algú puga percebre-ho com un holocaust del senglar a Collserola, però és l'únic que podem fer a curt termini.
No és que estiguem criminalitzant el senglar. És que estem prioritzant els interessos humans i econòmics. La població de Collserola es recuperarà, a pesar de la situació que vivim ara, perquè és una espècie amb sobreabundància d'exemplars. Potser a escala individual ens fa pena, però aquesta és la manera correcta de procedir.
—Criadors de Lleida han demanat que es sacrifiquen tots els porcs senglars que hi ha en el radi de 20 quilòmetres i també els porcs de granges dins aquest radi. És una mesura necessària?
—Aquesta petició, en sentit literal, el que demostra és molt de desconeixement sobre la fauna salvatge. Amb els mètodes tecnològics actuals, no podem tenir la certesa que s'han eliminat tots els senglars portadors de la malaltia. És raonable, per exemple, demanar que s'intente reduir el nombre d'exemplar salvatges al màxim, perquè, de fet, això és el que s'intentarà, però sacrificar-los tots és inviable. A vegades, per motius sanitaris, en les granges, es fan el que es coneix com buidatges sanitaris. Però això, en fauna salvatge és impossible. No estan ni localitzats, ni identificats, ni sabem quants són. Malauradament, durant aquests dies es diuen algunes coses que no tenen cap base científica o que, o bé, es malinterpreten.
—Les granges de porcs estan sotmeses a estrictes controls de bioseguretat. Són garantia que no s'haja produït contacte entre un porc de granja i un porc senglar?
—Si s'acaben detectant casos en granja serà per errors humans, per contaminació. Per exemple, per una sabata, un vehicle... Però això no hauria de passar, perquè els protocols de desinfecció en les granges són molt i molt estrictes. Fa molts anys que hi ha gent experta treballant-hi. La bioseguretat fa temps que és una prioritat en les granges porcines. Hi ha països com Alemanya on hi ha hagut brots, però només en senglars. I ells apliquen les mateixes mesures que nosaltres. Cal confiar en un escenari similar, en el nostre cas.