CaixaForum Barcelona reivindica els «[REC]ords» de cinema domèstic

L’exposició«[REC]ords. La vida a través del cinema domèstic» pretén mostrar el valor intrínsec d’unes filmacions que molts guarden a casa, des de fa poc o molt temps, de vegades en condicions que no asseguren la seua conservació. Es tracta de reivindicar el valor d’unes gravacions que podem considerar tan privades i familiars que condemnem fatídicament a la seua degradació.

La mostra és el resultat del suport de CaixaForum al projecte d’investigació d’Efrén Cuevas, de la Universitat de Navarra, i Núria F. Rius, sobre el cinema domèstic, de la implicació de diverses filmoteques de l’Estat per tal de reflectir, segons la directora de CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, «la història del nostre país tal com l’han viscut les persones».

El líder del projecte que va fer néixer aquesta exposició, Efrén Cuevas, explica que vol reivindicar el cinema domèstic com a patrimoni audiovisual perquè molts poden pensar que «aquestes gravacions no són cine» i poden criticar la inutilitat de la seua conservació i exposició, però en realitat es tracta d’un cinema amateur familiar tan valuós com el cinema no professional militant o educatiu. Segons Cuevas, «constitueixen un testimoni —un registre— diferent, de vegades complementari, sempre interessant».

A més, es tracta d’un cinema amb diverses característiques: no tenen producció ni postproducció ni muntatge. Tot i això, assenyala Núria F. Rius, tenen «una estètica» pròpia derivada de la nostra cultura audiovisual: hi ha molts casos que els protagonistes miren a càmera, però també altres sorgits de la frase «actua com si jo no hi fos»; hi ha gent que juga davant la càmera i altres que fan veure que no existeix. «Hi ha el zoom del nen embogit que ha agafat la càmera i el plànol fix de la càmera que s’ha quedat oblidada en un racó», diu Rius, però també hi ha unes característiques específiques per una cultura audiovisual comuna: «Tots filmem més o menys de la mateixa manera». Si més no, en el temps de les súper-8 i les càmeres de vídeo VHS. En l’actualitat es troben diferències notables, però, «a pesar del nou paradigma, hi veiem coses del passat», diu Rius: «Les noves formes de cinema domèstic no són iguals, però tampoc són radicalment noves: acostumen a filmar el mateix, com reunions familiars i esdeveniments dels quals volem deixar testimoni, per exemple».

L’exposició està dividida en sis àmbits: una introducció feta amb fragments de gravacions muntades per Salvi Vivancos i després una introducció ràpida a les tecnologies que es van fer servir des dels anys vint del segle passat per fer cinema domèstic: la primera Pathè Baby de 1923 i una Kodak relativament petites, amb cintes «no inflamables», per exemple. I tota la publicitat generada perquè es compraren aquelles càmeres, anuncis plens de dones i nens —que situaven la càmera en l’àmbit domèstic, segons els investigadors—, sobretot fins als noranta.

El tercer àmbit és una gran pantalla que va abocant imatges de cine familiar fet als anys quaranta i cinquanta, després els seixanta i posteriorment els setanta i vuitanta i noranta del segle XX. Entre aquests fragments es poden veure els cinc grans temes que centraven l’interès d’aquestes filmacions: la llar; els casaments, bateigs i comunions; el joc amb la càmera (o davant la càmera); la filmació de la ciutat; els esdeveniments socials i les vacances i excursions. A Barcelona, els fragments de les ciutats, els esdeveniments socials i les festes són de Catalunya, de la mateixa manera que a Saragossa i València —on ja ha estat l’exposició— eren sobretot de l’Aragó i el País Valencià, respectivament.

El quart àmbit està dedicat a aquells programes televisius que s’han nodrit del cinema domèstic amb un interès documental o merament comercial. I aquí entren Betes i films de Gestmusic (TV3) —entre els comercials— o Material sensible, que també va projectar Televisió de Catalunya, amb un interès més documental i antropològic.

L'àmbit següent és un recull de mostres de cinema projectat en sales, poc comercial però amb interès d’exhibició pública, ambició artística i voluntat documental. S’hi mostren alguns curtmetratges, fragments de llargmetratges i s’identifiquen els més interessants, com Free Fall de Peter Forgács, Video Blues d’Emma Tusell o Agua de Marina González Fortuño. Aquí la mirada dels investigadors podria haver indagat en la influència estètica del cinema domèstic sobre el cinema professional, com El projecte de la Bruixa de Blair, però la mostra se circumscriu voluntàriament a l’amateur.

Els últims àmbits reflexionen sobre el present d’aquest cinema. Òbviament, els telèfons mòbils han substituït qualsevol altra forma d’enregistrar i d’aquí han sortit variants molt treballades per a xarxes socials (des de coreografies familiars per celebracions a peces editades), però també un tipus de vídeo familiar que es distribueix bàsicament per WhatsApp entre els familiars al costat d’un altre pensat per abocar a xarxes i impactar.

Finalment, l’exposició recorda que tots els formats de cine familiar són caducs i temporals. Les cintes més semblants a les cinematogràfiques es fan malbé amb el temps i convé cedir-les (amb tots els drets reservats) a filmoteques que les volen conservar; els vídeos VHS encara es malmeten abans i n’hi ha tants que les filmoteques només els accepten sota condicions particulars, i els formats digitals caduquen al cap d’un temps, són substituïts per uns altres, per la qual cosa és aconsellable duplicar-los periòdicament.