—Ara sembla una broma, però quan es va publicar La Hintel·ligència Militar, en plena dictadura de Pinochet, li hauria pogut donar problemes? Vostè era a Xile, en aquell moment?
—Sí, estava a Santiago i treballava com a metge en la Vicaría de la Solidaridad, atenent gent que estava patint a conseqüència de la dictadura i, a més, feia treballs polítics de resistència, imprimint pamflets, llibres il·legals, etc. I allà va sortir la idea de La Hintel·ligència... La dictadura s’acaba el 1990 i allò era el 1986, al desembre. Va ser una pensada que va prendre cos.
—Què era la Vicaría de la Solidaritat?
—Era un organisme lligat a l’Església catòlica, que després del cop d’estat va crear organismes civils lligats als arquebisbats per defensar els drets humans i assistència de salut. Allà treballàvem metges i molta altra gent.
-Per tant, l’Església xilena no es va comportar davant del dictador com aquí?
—Aquí estava en línia amb la dictadura.
—Per això ho dic.
—No, allà l’Església, des del començament, mitjançant el Comitè Pro-Pau, primer, i després per la Vicaría, va defensar els drets humans i va donar suport a les víctimes de la persecució política. També hi va haver bisbes i autoritats religioses que donaven ple suport a la dictadura.
—I paral·lelament vostè imprimia llibres polítics?
—Sí, teníem una impremta que s’anomenava Minga (minga, a Chiloé, és un treball fet entre molts en benefici d’un altre) i que era clandestina...
-Per tant, li dèieu Minga perquè era com una cooperativa?
—Sí, però només érem dos.
—Ah!
—Jo i Robinson Trafilaf, d’origen mapudungu, maputxe. Teníem una òfset de sobretaula que vam comprar amb els diners d’un altre amic i imprimíem llibres, pamflets, cartells, etc. I allà va nàixer La Hintel·ligència... Vaig anar a fer una prova d’impremta a un negoci proper que ens feia les maquetes i vaig tornar amb un llibre amb portades i els fulls en blanc. Mentre tornava, em vaig mirar el llibre i em va semblar interessant. Un llibre en blanc? Sobre què podria ser? I allà va sortir la idea: en aquell context de la dictadura, era clar que els militars existien però la seva intel·ligència, no.
—I veig que a la primera edició hi van posar «Ediciones Oxymoron».
—Sí, amb el meu company vam discutir molt sobre la lletra hac al títol. Jo li ho vaig proposar i ell em deia que no, que semblaria clarament una broma. Llavors vaig recordar una frase de R. L. Stevenson que diu: «La primera obligació de l’autor és capturar el lector». Si deixàvem simplement La intel·ligència militar, molts anaven a creure que era simplement un assaig d’un tema que no els interessava. Però si veien la falta d’ortografia...
—Era una pista.
—Et captura. El logo d’Oxymoron també era una mà amb un índex que assenyala cap amunt. I després vam cavil·lar si havíem de posar-li autor o no. Vam decidir que no, però a la solapa sí que vam fer una biografia d’un presumpte autor. La foto la vam traure d’un llibre oficial de cònsols de països de l’Amèrica Llatina. Ara sabem que es diu Juan Cuesta i havia estat del Cos Diplomàtic de l’Uruguai. Em va agradar la foto i la vam utilitzar. A l’altra solapa hi ha les presumptes crítiques en mitjans internacionals sobre el llibre.
—Ah, sí: «Gora ETA askatasuna». El Correo Vasco
—Sí, hi ha de tot. També hi ha una de l’ABC.
—Sí: «Pocas veces tan pocas palabras han bastado para decir tantas cosas de manera tan perfecta».
—Aquell any La Hintel·ligència... va ser un objecte de regal molt preuat entre la gent combatent i després ja vam fer posteriors edicions.
—Vau guanyar diners?
—No, es venia a un preu que només pagava les despeses de la impremta Terranova, però no va ser font d’ingressos...
—Hauria estat malament, captar diners per la causa?
—No, però no ho vam fer. Va funcionar com una proposta diferent dels pamflets, als textos de denúncia, etc.
—Quina ha estat la reacció més estranya que ha provocat La Hintel·ligència militar?
—N'hi ha alguns que l'obren, el miren, i no entenen res. Uns altres, l'obren, tornen al títol i riuen. «Que bona, aquesta!». Però la que més recordo és la del funcionari a qui li vaig demanar un número d'ISBN per registrar-lo. Les primeres edicions no les vam fer amb ISBN, però la quarta vaig decidir portar-lo i que em fessin ISBN. On s'havia de portar? A una oficina del ministeri corresponent. Era l'època de Pinochet encara. Seria el 1987 o 1988. El funcionari que se n'encarregava duia unes mànigues d'aquelles postisses, negres, fins al colze...
—Sí, sí...
—Era un home massís, amb un gran llibre on prenia nota de tot. Li passo el llibre, llegeix el títol, l'apunta sense ni despentinar-se, i acte segui el fulleja. “«Ah, no! Porti-me'l quan l'hagi acabat!». És la millor reacció que he vist. I vaig haver d'estar deu minuts per convèncer-lo que era així.
—Era un funcionari autòmat. Paral·lelament, vostè va escriure altres coses serioses, com Tortura y psiquatría: (i)rresponsabilidades?
—Sí, és un text que analitza la responsabilitat dels metges que treballen sota una dictadura i com tracten el pacient que ha patit tortures.
—Però la dictadura no us va censurar o perseguir?
—La impremta Terranova, que era combativa i publicava llibres d’oposició a la dictadura, va ser forçada per la policia més d’un cop i ens van requisar molt material, inclosos molts exemplars de La Hintel·ligència... que deuen estar llegint els militars encara avui. Però van cremar molts llibres i, en canvi, La Hintel·ligència..., no.
—Per què?
—Suposo que van pensar que cremar-la o prohibir-la era difondre-la. Em van dir que Pinochet la va veure en una Fira del Llibre. Va anar a inaugurar-la, tot envoltat de gent i diuen que es va aturar en una parada, va veure el llibre, el va fullejar i el va llançar mentre pronunciava un «Bah!» de menyspreu. Jo no ho vaig veure. No va entendre res, crec jo. Després de la dictadura van arribar altres edicions. I ara estem aquí, a Catalunya.
—Sí, amb una traducció impol·luta d’Adrià Pujol Cruells.
—Sí, i la primera versió amb pàgines numerades, la qual cosa ajuda molt a la lectura.
—177...
—També hem tingut edicions en tapa dura; una amb tiratge de deu incunables numerats de l’1 al 10. La primera edició era verda perquè és el color dels carabiners de Xile; després en gris, el color de les forces militars; després, en blau... I ara en roig. Aquesta coberta té també una figura, que és molt coherent amb el títol.
—Com ha anat la traducció al català de Comanegra?
—Perquè hi havia un nexe. Hauràs llegit la nota sobre la traducció que ha fet Adrià Pujol.
—I tant. Molt divertida.
—Doncs, tal com explica ell, jo vaig ser metge a Begur. Coneixes Begur?
—Sí.
—Ah, quina meravella. Vaig ser metge a Begur, a Palafrugell, a la Bisbal. Feia reforços d’estiu. I he estat en molts pobles d’aquelles comarques. Doncs a Begur vaig fer molta amistat amb un personatge, Víctor Sàez Casabó, que per desgràcia ens va deixar. El seu fillastre és Adrià Pujol Cruells i, després d’uns anys sense notícies d’ell, em va contactar per fer una traducció de La Hintel·ligència... al català.
—És vostè de Punta Arenas?
—Sí, nascut a Punta Arenas, a la Patagònia.
—Com Gabriel Boric, l’actual president de Xile.
—Sabia que anava per aquí la pregunta... El vaig conèixer en el vaixell, quan va ser elegit diputat...
—En quin vaixell?
—Jo he estat metge de bord moltes temporades i a Boric el vaig conèixer concretament en un creuer. El van convidar, com a altres diputats electes, a fer el creuer i allà hi vaig poder parlar una mica amb ell però no de política, perquè no podem.
—Per què?
—Abans, quan un era metge de bord, se li feia signar un paper comprometent-se a no parlar de política ni de religió.
—...
—I en els vaixells argentins s’afegeix: política, religió i futbol. Perquè si no es maten entre els de Boca i River...
—Ha, ha, ha...
—El que vull dir és que a bord del vaixell no s’han de tocar temes delicats. Saps que els japonesos posen a tots els vaixells el sufix -maru? Aricamaru, Yakiramaru... És un concepte que vol dir que el vaixell és un espai del món fora del món. Ara això ja no passa perquè la gent només pujar al vaixell et demana pel wifi i es posa a mirar el mòbil. Abans es desconnectava.
—Vol dir que no van parlar de política amb Boric?
—No gaire. No tenim amistat ni el conec molt. Vam parlar de les famílies. Ell és Boric, jo Pesutic...
—Això és perquè a Punta Arenas hi havia una important colònia dels Balcans.
—Croata. Els meus avis van sortir el 1910 a buscar una vida nova. Van arribar a Buenos Aires, s’hi van estar un any, prou temps per veure que l'Argentina no valia la pena...
—Això és un acudit contra els argentins?
—Sí [Riu]
—Típic dels xilens.
—I després van anar a Punta Arenas, on sabien que hi havia una tremenda colònia de croats.
—No li va costar no parlar de política.
—En el vaixell, no. Jo vaig ser d’una cèl·lula socialista durant la dictadura, quan estava a la Universitat. De fet, el cop d’estat es va produir quan estava fent pràctiques a l’hospital. Amb altres companys, vam agafar una ambulància, la vam carregar amb ajuda de primers auxilis i diners que vam recol·lectar entre els estudiants. Els vam amagar sota el matalàs del llit i vam sortir a auxiliar gent que estava patint més els efectes del cop. Llavors ens van detindre a 100 km de Santiago, ens van portar al polvorí Batuco i allà van passar dues coses meravelloses...
—Què va passar?
—Una confirma tot el que diu La Hintel·ligència militar: ens van fer baixar a tots, van registrar l’ambulància i l’únic que no van aixecar va ser el matalàs del llit. Si ens hagueren trobat diners, ho hauríem passat malament. L’altra, que un company portava un paper amb un poema eixelebrat que deia «Si eres un fill de puta seràs militar». Una parida així que ens hauria pogut costar cara, però el militar que li va trobar li va dir: «Més val que trenqui aquest paper perquè li pot portar problemes». Seria un militar d’esquerres. I vam poder tornar amb tots els diners a l’hospital.
—Per això ha pogut omplir les pàgines de La Hintel·ligència militar de tanta saviesa.
—És clar.