La reinvenció catalana de Sidonie: políticament arriscada, musicalment victoriosa

El nou àlbum dels Sidonie Catalan Graffiti conté una triple picada d’ull en el títol i la coberta a la pel·lícula de Georges Lucas American Graffiti, a l’albergínia de La Trinca de Trempera matinera —un símbol explícit de catalanitat— i al plàtan de la mitològica coberta creada per Andy Warhol per al disc de debut de The Velvet Underground. Hi ha fins i tot qui estén el tribut al logotip lingual dels Rolling Stones, la qual cosa tindria tot el sentit del món. En els temps que corren, tanmateix, que un grup que porta un quart de segle publicant cançons en anglès, primer, i des del 2005 en castellà, incloga el terme catalan en el títol, per acompanyar una col·lecció de cançons en la llengua materna dels membres del grup, té un punt d’atreviment, per emprar un eufemisme qualsevol.

Podien no haver fet aquest disc en català. Podien haver considerat que amb «Portlligat», el seu primer tema en aquesta llengua, publicat fa cinc anys dins l’àlbum El regreso de Abba, es complia l’expedient amb els orígens juntament amb les col·laboracions en aquesta llengua amb grups com Els Amics de les Arts («Jean-Luc») o Sopa de Cabra («Hyde Park»). De fet, en una entrevista per a Enderrock, Marc Ros, Axel Pi i Jesús Senra reconeixien que quan en els concerts s’interpretava «Portlligat», o ara amb el nou cançoner en català, sovint hi havia persones entre el públic que se sentien ofeses. Fins i tot tenen notícia de fans que han anunciat que passaran paraula i s’esperaran a l'àlbum vinent publicat en la llengua de l’imperi. Alhora, en una altra entrevista, en aquest cas per a Vilaweb, sentien que «Portlligat» havia normalitzat la presència del català en els seus concerts.

Aquella cançó, en qualsevol cas, obria una escletxa de la mida d’una portalada de catedral, difuminava les pors i enfortia el desig dels membres de Sidonie de fer un disc català, de donar resposta a una «necessitat», sent conscients de l’exposició a prejudicis «tant a fora de Catalunya com a dins». «Som conscients que rebrem aquests prejudicis i també cert rebuig, que això ja ens ha arribat. Però la manera de respondre-hi és dient la veritat, que ho fem perquè ho sentim i ens emociona», confessaven al mestre Jordi Bianciotto. Tot i que en algun altre moment asseguren que el bon moment de l’escena en català també els hi ha animat. En acabant, no deixa de ser una anomalia romandre al marge d’alguna cosa important que està passant a la teua casa, davant dels teus nassos.

Com a part de la mutació, a més, Sidonie deixen la multinacional Sony, amb la qual portaven més de dues dècades, per anar al segell madrileny Sonido Muchacho, l’escuderia que formacions clau de l’indie estatal com Carolina Durante, Los Punsetes, els gallecs Triángulo de Amor Bizarro —que també tenen alguna incursió en llengua pròpia— o Depresión Sonora. Per a resumir-ho, un àlbum íntegrament en català en un dels segells que estan marcant tendència en l’indie espanyol; la qual cosa, ben mirat, també té la seua gràcia.

Sonant a Sidonie

En aquest cas, les qüestions prèvies eren necessàries, però faltaria per determinar si el trànsit li ha estat musicalment per a bé. A banda del fet obvi que, tot i tenir una bona dicció en castellà, escoltar Marc Cros en català aporta un punt saludable de naturalitat, i més enllà que el canvi de llengua haja afectat com diuen al tempo i el to de les cançons, el fet inqüestionable és que Catalan Grafitti és la seua millor col·lecció de cançons en molt de temps, un àlbum equilibrat i gojós que mira als ulls —o des de dalt— el millor de la seua discografia.

Per a començar, la bateria de singles, ubicats al principi del disc, és imponent. «Et puc odiar molt més» i les seues guitarres i teclats en l’ona dels The Cure més pop i una tornada adhesiva i amb una frase contundent, la del títol, és una carta de presentació fantàstica. Amb una lletra que és tot un manifest: «El temps passa lent per vosaltres, / per nosaltres va corrent. / La pregunta és si ho tornaria a fer, / clar que ho tornaria a fer». Mentrestant, «Cançons que maten», sobre els temes que ens agraden i ens fan posar tristos, és un festival de melodies i guitarres boniques, un tall inserit en la llarga tradició anglosaxona jangle pop, però que per la via de l’idioma s’emparenta amb el cançoner d’Els Pets.

Coronant aquest tram difícilment superable hi ha «Sé», en unes coordenades semblants però amb un punt més d’energia. Un cert tribut melòdic a The Beatles que es fa explícit en fons i forma més tard amb «Els Beatles», la història d’una incompatibilitat amorosa per la insuperable barrera de no compartir l’estima pels de Liverpool. Tancada amb un pertinent yeah, yeah, yeah. Més molla té l’homenatge a Itàlia i algunes de les seues icones —de Mina a Sophia Loren— de «Ets italià», un tema amb una secció rítmica molt The Smiths i uns acabats fantàstics d’indie contemporani.

Sortosament, hi ha més teca. «Sismologia» és un tema amb pinzellades postpunk dels vuitanta que no crida tant l’atenció, però té una lletra molt aparent sobre un terratrèmol i una sèrie d’imatges surrealistes que remeten a un quadre de Magritte. «Entre tu i jo hi ha una esquerda, en forma de llamp que ens separa. / Tot cau per dins, aquelles flors i peixos que vas regalar-me. / És tan bonic, ara les vies del tren són una obra abstracta. / I quina pau, veure les grues bolcades enmig de la plaça», canta Marc mentre «tot s’enfonsa». També té molla «OVNI84», un irreprotxable tall de pop-rock atemporal amb unes guitarres esmolades que és un retorn ple d’humor i tendresa a l’edat tendra: «He fet tretze anys, / la noia que m’agrada em treu més de dos pams / i no em fa cap cas». Estireu el fil del relat perquè hi ha sorpresa.

En contrast, «El cap ple d’ocells» no diu gran cosa, sense ser un mal tema, però llavors apareix «Boda», una deliciosa balada a l’estil gomós dels cinquanta que ens embolica en un relat irònic sobre un casament amb un gir final, com si del tancament d’un conte es tractara. Un jugar amb les paraules i els conceptes que trobarem també en «Mentida», una cançó curta i esvalotada que fa de bon complement en el tram final a un tall amb més grapa, «Aquesta nit és la nit», molt en l’ona de l’indie mainstream de darrera generació que es beneficia d’un riff contagiós i la interpretació musculosa de Marc.

L’agitada i festivalera «Baby, baby», amb jocs vocals finals amb flaires The Beach Boys, posa el fermall d’un molt bon disc de pop-rock a l’estil de la casa que vas escoltant amb una estranya sensació de familiaritat, com si el català sempre haguera estat present en els discos de Sidonie. I és cert que els fans que no són catalanoparlants no poden fer exactament el mateix viatge, no tenen el mateix tipus de proximitat emotiva. Però tant de bo tinguen la intel·ligència i falta de prejudicis d’apreciar la naturalitat del viratge, el que té per al grup de necessitat íntima i emocional de connexió emocional amb l’entorn més proper sense trair l’essència musical de Sidonie.