Dissabte, en Ca Revolta, se celebra un acte que defineix molt bé l’actual esperit de l’Euskal Etxea de València: en l’escenari d’un dels espais socials per excel·lència de la ciutat, coincidiran el cantautor navarrès Petti, una de les veus significatives de l’actual cançó en basc, amb l’artista de l’Alcúdia Òscar Briz, un històric de la música del País Valencià. Un recital que simbolitza la projecció de la cultura i la llengua d’Euskal Herria en el rovell de l’ou del Cap i Casal i, alhora, la creació de llaços amb el territori valencià. I que tindrà continuïtat amb més música, entrepans i un pintxopote en l’actual seu de l’entitat en el carrer Peu de la Creu, a prop del Mercat Central, després d’haver passat per altres ubicacions en Patraix o el Carrer Túria.
Iñaki Mazkiaran, un tècnic de so nascut a Andoain (Guipúscoa) però amb vincles materns amb el País Valencià —la seua mare era de Torrent—, és un dels membres de la junta directiva de «l’única casa basc-navarresa que hi ha a tot l’Estat», puntualitza. L’Euskal Etxea compta actualment amb un centenar de socis i desenvolupa una tasca important en la difusió de l’eusquera, començant per les classes en què hi ha apuntats una setantena d’alumnes, «gent amant de les llengües rares, poliglotes o persones que estimen la cultura basca».
Un d’aquests individus seduïts per la cultura basca és el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló, qui va tindre els seus primers contactes amb l’eusquera fent el servei militar. Referents com Mikel Laboa acabaren solidificant aquesta influència. I amb el temps, la constància i les classes en l’Euskal Etxea i l’Escola Oficial d’Idiomes, el seu coneixement de la llengua li ha permès traduir al català l’escriptora basca Tere Irastortza en el llibre d’edició bilingüe Glosak Glossar el món (Ediciones Contrabando, 2025), en el qual es recullen 43 anys de trajectòria de l’escriptora de Zaldibia. Una qüestió gens anecdòtica: Rodríguez-Castelló es va adjudicar gràcies a aquesta traducció el premi Etxepare-Laboral Kutxa.
Mazkiaran ressalta aquesta circumstancia i el fet que des que l’actual govern valencià va decidir eliminar les classes presencials de l’Escola Oficial d’idiomes, aquest centre basc-navarrès és l’única opció d’assistir a sessions in situ. Una altra qüestió a destacar és que, com a part de l’activitat docent, els alumnes realitzen un pòdcast.
Per a l’Euskal Etxea també és molt important la celebració de la Korrika, una mena de Correllengua en què poden participar fins a 200 persones i que s’encapçala amb el lema «Valentzian ere euskararen alde», «a València també donem suport a l’eusquera». Tampoc no falta la celebració del Dia de l’Eusquera, entre altres efemèrides, o l’organització de presentacions de llibres o d’actuacions musicals diverses, des de grups de hardcore a una actuació del cor de la Policia Foral de Navarra, que es va celebrar el 15 de novembre passat en el marc de la commemoració del 75 aniversari de l’Euskal Etxea. El concert estava patrocinat pel govern foral de Navarra i, per aforament, es va celebrar en el Centre del Carme.
Un altra activitat important de la commemoració ha estat la Topaketa —trobada— d'estudiants d'eusquera tant de l'Euskal Etxea com de l'Escola Oficial d'Idiomes, en la qual participaren una trentena d'alumnes. Una jornada que deixa una petjada artística amb un bonic mural de l'artista Barbiturikills, Bárbara Sebastián, inspirat en la mitologia basca. L'obra, titulada Izena badu, bada (Si té nom, existeix), representa Mari, la deesa creadora, amb les seues filles Eguzki —el dia— e Ilargi —la nit—, Sugaar i les lamias, éssers mitològics que encarnen els elements.
Hi ha, a banda de tot això, un vessant lúdic; per descomptat, Laurak Bat funciona també com a societat gastronòmica. «Tenim una bona cuina i estem a prop del Mercat Central, hi ha molt bones condicions perquè els socis s’ajunten al voltant d’una taula. Hi ha una colla de gent gran, bascos residents ací, que tots els divendres fan un dinar», explica Mazkiaran. Alhora, l’Euskal Etxea fa de punt de trobada per veure els derbis de futbol o les finals importants de pilota. Fins i tot, hi ha la intenció per part d’alguns socis d’aprendre a tocar la txalaparta, el singular instrument de percussió amb troncs. A l’espera de poder reble classes presencials, els aspirants han trencat la mà amb un curs online impartit per bascos residents a Argentina.
Una llarga evolució
Aquesta no ha estat sempre l’orientació del centre. Quan Mazkiaran arriba a València a estudiar, en la dècada del 1990, es troba «un centre basc-navarrès on la gent es reunia per jugar al mus i celebrar les festes tradicionals», amb els retrats dels presidents d’Euskadi i Navarra d’aleshores, presidint el local. Una filosofia que s’havia perllongat des de dècades enrere, des dels orígens del centre.
En la història de l’Euskal Etxea de València hi ha no pocs buits, però la periodista alacantina Raquel Andrés, una enamorada de la cultura basca resident actualment a Euskadi, s’està encarregant de posar una mica de llum sobre la història de l’entitat, un treball encara en procés. La periodista compagina el periodisme amb un xicotet negoci de paelles en Euskadi «fetes amb productes d’allà, una aposta per la sobirania alimentària». A principis d’any, es va fer viral al País Valencià el vídeo de la seua participació en un programa de cuina de l’ETB fent tot just una paella i expressant-se amb fluïdesa en eusquera, idioma que va estudiar en l’Euskal Etxea i en l’Escola Oficial d’Idiomes.
Andrés confessa que estudiava eusquera per evadir-se de les angoixants jornades laborals del periodisme. «Ho estudiava per plaer, era una cosa que no m’esperava que em serviria en el meu dia a dia. I mira ara», relata amb un punt de satisfacció.
Malgrat la distància, Andrés continua vinculada a l'entitat i, com s'ha dit adés, tracta de reconstruir la història del centre. «Falta documentació i encara he de revisar unes quantes actes de les reunions, però en els orígens hi ha la constitució d’una penya basco-navarresa a finals de la dècada del 1940, una cosa molt de l’època, molt franquista», relata. «Encara hem d’omplir molts buits del trencaclosques, però fins la dècada del 1970 no deixa de ser una penya de col·legues», explica Andrés.
L’evolució va ser lenta. En la dècada posterior hi ha una certa articulació, però el centre està molt controlada per una família navarresa, amb una estima molt relativa amb l’eusquera, tot i que el patriarca el parlava. El centre funcionava aleshores «una mica com un cortijo, tots els membres de la família formaven part de la junta directiva». Cap als anys 2000 la junta es renova, però el funcionament no està exempt de tensions, com ara quan s’introdueix en el local la ikurriña, absent fins aquell moment perquè sols hi havia la bandera de Navara. En la dècada posterior continuen els canvis i picabaralles, fins el punt de produir-se una escissió i la creació d’una altra seu en la Plaça del Pilar. L’any 2015 «hi ha un gir definitiu amb la fusió de les dues seus. Des d’aleshores, l’Euskal Etxea s’ha obert molt», assenyala la periodista.
El paper de la dona
Andrés destaca la integració en la ciutat, la visibilització que donen activitats com la Korrika i els actes de germanor en el carrer. O iniciatives com una jornada dedicada a la pilota el 2022, en col·laboració amb la Colla de Dimonis Socarrats de Campanar. També cita els concerts en Ca Revolta i altres activitats lúdiques o relacionades amb la cultura. «Hi ha una sinergia total amb els col·lectius de la ciutat, fins i tot amb les falles», relata la periodista. En tot cas, també s’han fet activitats fora de la ciutat, com destaca Andrés, en referència a una barnategi (residència) l’any 2022 per aprendre eusquera en Sinarcas, una de les poques realitzades fora d’Euskal Herria.
El centre Laurak Bat de València, tanmateix, planeja més canvis importants, com ara una assemblea extraordinària per canviar els estatus i adaptar-los a l’Agenda 2030 pel que fa a aspectes com l’ecologia i el feminisme. També hi haurà modificacions en l’estructura de l’entitat perquè, per primera vegada, una dona, Maitane Mendizabal, agafarà les regnes de l’Euskal Etxea. Una transformació substancial pel que fa al paper d’unes dones que, fins els anys 80 i 90 «només existien com a cambreres i cuineres», recorda Andrés.
Evolució en positiu d’una entitat que projecta des del centre de valència una cultura mil·lenària. Amb unes bases sòlides que fan pensar que, d’ací un quart de segle, esdevindrà una institució centenària.
