—Acaben de recollir el premi de l'APPEC a la millor portada, per una portada dedicada a Algemesí. Com senta el premi?
—Rebre aquest premi a la millor portada d'una revista de tots els Països Catalans és una satisfacció. A més, ens dona energia per continuar endavant. I no només és una gran notícia per a Saó, sinó per al nostre dissenyador, Daniel Olmo, un professional fantàstic. Anar a Barcelona, rebre el premi i reunir-nos amb la resta de col·legues va ser molt bonic.
—El premi és un aperitiu d'allò que està per vindre l'any vinent: mig segle de vida de la revista Saó. Teniu previst algun tipus de celebració?
—Com diria Emili Marín, que en pau descanse, si Déu vol, el novembre de l'any vinent anirem a arreplegar el premi per aquests cinquanta anys. A El Temps, com a Saó, sabem que cinquanta anys de vida d'una revista valenciana i en valencià és un miracle. Nosaltres som la revista degana en valencià, però sempre dic que tant de bo no ho fórem, que existiren revistes més antigues que nosaltres. Això significaria que som un país mitjanament normalitzat.
«La nostra situació és precària. Fem cinquanta anys el 2026 i estem en una economia de guerra des de fa quaranta-nou anys»
Per descomptat que, més enllà del reconeixement de l'APPEC, ens agradaria celebrar-ho d'alguna manera especial. Ara bé, la nostra situació és precària. Nosaltres estem en una economia de guerra des de fa quaranta-nou anys. La nostra aspiració sempre ha estat arribar amb vida al 31 de desembre de cada any. El nostre objectiu és la subsistència.
El número 500 el vam celebrar fent valdre el miler de persones que al llarg de tot aquell temps ens havien donat suport aportant els seus articles. Crec que aquest valor coral s'havia de recalcar, perquè sense les aportacions de totes aquestes persones, la continuïtat de Saó no hauria estat possible. I crec que, passades aquestes quasi cinc dècades de vida, es pot dir que per les pàgines de Saó han passat pesos pesants del món cultural i polític.
—Una publicació eclèctica, en la mesura que, d'una banda, naixia inspirada pels aires aperturistes del Concili Vaticà II i, d'una altra banda, era manifestament pròxima als postulats ideològics de Joan Fuster i del seu Nosaltres, els valencians. Què queda d'allò?
—Joan Fuster sempre deia que ell no creia en rectors, però que si havia de creure en algun, fora un de Saó. De fet, jo he estat el primer director que no és, alhora, rector. Abans, vam tindre Josep Antonio Comes, Emili Marín i Vicent Cardona.
No es pot perdre de vista que Saó va nàixer quan el cos de Franco encara estava calent. Des d'aleshores, com és natural, ha anat evolucionant. Això explica, per exemple, que un dels nostres «Quaderns» l'hàgem dedicat a l'avortament. Alhora, mantenim dues pàgines escrites per rectors. Una del monjo Bauset, que és un honor tenir-la; l'altra del Joan Almela, que escriu La plaça de l'església.
Siga com siga, en el que sí que ens hem mantingut ferms és en la defensa del valencià, des d'una postura progressista. Sempre hem estat ací i ací continuem.
—Mentrimentres, vostè ha complit quinze anys com a director...
—Com passa el temps! Quan Emili Marín va decidir que, pels seus problemes de visió, ho havia de deixar, van pensar en mi. Jo, de bon començament, hauria volgut que fora Josep Antonio Comes, però finalment m'empentaren. Una de les coses que hem intentat, des que estic jo, és intentar donar-nos visibilitat digital i en xarxes socials. De seguida vam adonar-nos que tot el que tenia a veure amb cultura, ressenyes literàries o música, funcionava molt bé i tenia retorn. Hem aconseguit, amb molt d'esforç i pocs recursos, tenir certa visibilitat en les principals xarxes socials. En tot cas, el fet que continuem existint significa que continuen existint persones que valoren llegir un article llarg i en profunditat.
—El gruix de mitjans de comunicació en valencià al País Valencià vivim una situació precària. Som un territori que no ha estat capaç de consolidar un ecosistema mediàtic en llengua pròpia.
—Bé, això és cert, però aquesta realitat contrasta amb el fet que tenim una llengua que és viva al carrer. A voltes, els qui vivim a València i voltants tenim una visió molt pessimista, però quan visites les comarques t'adones que la llengua és encara molt viva. I que, a més, hi ha entitats arreu del territori que la defensen. Hi ha associacions, entitats i moviments que estan fent coses increïbles. El que ens caldria seria vertebrar tot això.
Com a mitjà de comunicació el que ens agradaria és que tota aquesta gent fera costat als mitjans de comunicació en la nostra llengua, ja siga Saó, El Temps o La Veu. Passa, però, que vivim en una societat que ho vol tot gratuït, i tot gratuït no pot ser.
Siga com siga, nosaltres hem de continuar i continuarem oferint qualitat que creguem que hem d'oferir als nostres subscriptors.
—Cinquanta anys són molts anys. Quins han sigut els moments crítics de Saó?
—Cada tancament d'any és un moment crític per a Saó. Mai no sabem si hi arribarem o no. El repte, que estic segur que aconseguirem, és arribar almenys al novembre vinent per poder celebrar mig segle de vida. Segur que amb el nou president de la Generalitat, que és valencianoparlant, a partir d'ara tenim publicitat institucional [amb to irònic].
—Què ha fallat perquè al País Valencià no existisca un ecosistema comunicatiu en valencià normalitzat?
—Buf... Mira, el meu avi d'Alaquàs no sabia parlar castellà. El meu avi Miquel, d'Aldaia, se'l va ensenyar escoltant El Parte, perquè el poble era únicament valencianoparlant. Ara bé, en un moment determinat Aldaia va passar, en el termini de tres anys, de 6.000 a 20.000 habitants. Amb un fenomen d'aquesta magnitud era impensable pensar que aquesta població s'integraria en la llengua del territori. Perquè, a més a més, els valencians tenim el mal costum de passar-nos al castellà quan parlem amb un interlocutor castellanoparlant.
«Cal que existisquen mitjans de comunicació en valencià. Més encara després del gir de 180 graus que ha fet À Punt»
I, tanmateix, estem en un context en què es publiquen més llibres que mai en català; hi ha més gent capacitada per llegir en la nostra llengua, i la producció musical és bestial. Ara bé, a la gent li costa entendre que, perquè un mitjà en valencià puga substituir, cal que la gent s'hi subscriga.
Per a la història present i, sobretot, per a la futura, cal que existisquen mitjans de comunicació en valencià. Ens cal Lletraferit, La Veu, El Temps, Saó... Perquè, si no estem nosaltres, estan ells. Més encara amb el gir de 180 graus que està fent la radiotelevisió valenciana. Molts teníem esperances posades en À Punt, però porta camí de convertir-se en una còpia dolenta de Canal 9.
Com és possible que es plantegen contractar Toni Cantó quan aquest va dir que calia desmantellar la radiotelevisió pública valenciana? Com és possible la provocació que va suposar emetre una correguda de bous mentre hi havia una manifestació multitudinària per l'aniversari de la dana?
—En temps del Botànic les coses anaren més bé per a mitjans com el seu?
—Quan va arribar el Botànic a la Generalitat ja hi havia enllestida la convocatòria de bases que havia deixat l'anterior consellera, María José Català. Era la típica convocatòria que servia per a repartir diners entre els mitjans de comunicació que eren de la seua corda.
Una volta ja instal·lats, el Botànic va traure les seues bases i la primera convocatòria va anar bé. Però, després, va estar dos anys sense convocar les ajudes, la qual cosa va generar incertesa entre molts de nosaltres.
Una volta reinstal·lada el PP s'ha de dir que la primera convocatòria va eixir i es va resoldre amb total normalitat. Però la de 2025 estem a mes de novembre i encara no ha eixit. Estem sempre en la corda fluixa.
—Al marge del veto a les revistes en valencià a Borriana, de forma més específica a Saó se la va vetar a la Biblioteca de Montserrat. Com va acabar allò?
«Cabrafotuda pot fer més pel valencià que la Generalitat. I ja no cal dir que aquesta Generalitat»
—Quan ens vetaren a Montserrat, el regidor va dir que allò de cap de les maneres no es podia interpretar com una censura. Va dir que, simplement, a ell no li agradava. Jo vaig parlar amb el tècnic de la biblioteca i li vaig proposar enviar la revista gratuïtament i així ho vam fer. Com que era gratis es veu que al regidor ja no li molestava. Al remat, totes aquestes accions serveixen per a donar-nos més visibilitat.
A Saó tenim clares les nostres conviccions i no les abandonarem per més que el vent bufe en contra. És ridícul que un regidor retire una publicació perquè a ell no li agrada. La burrera és molt atrevida.
—Com veu el futur del valencià?
—Jo preferisc ser optimista. A pesar de totes les dificultats, el valencià continua ben viu als pobles, es produeix molt bona literatura, com també grups que triomfen.
El futur de la llengua, en tot cas, passa per la gent jove i les xarxes socials. Cabrafotuda pot fer més pel valencià que la Generalitat. I ja no cal dir que aquesta Generalitat. Ens calen molts més creadors de continguts en la nostra llengua, gent que estiga en aquests espais i naturalitze el seu ús.
Nosaltres hem incorporat quatre persones joves de diferents punts del país als quals els hem donat carta blanca per parlar d'allò que vulguen. La nostra voluntat és enganxar el nombre més gran de persones joves possibles. Estem molt contents que Xavier Serra o Rafael Roca escriguen a Saó, però som conscients que hem d'incorporar veus joves.