«Lʼesquerra és el nostre rival, però Vox és el nostre enemic». La frase, que podria estar esculpida en la paret del grup parlamentari de les Corts o en la seu del partit com un crit dʼautoajuda, la pronuncia un destacadíssim militant del PPCV a qui li tremolen les cames quan pensa que la dimissió de Carlos Mazón ha obert la porta a una possible convocatòria electoral avançada. «Lʼaspiració del PSPV i de Compromís és recuperar el Govern, i la de Vox, directament, menjar-se el nostre espai», afegeix amb una mirada que transmet convicció en allò que diu.
Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal ja han mantingut les primeres converses exploratòries per a traçar les línies mestres del relleu de Mazón. Segons Abascal, encara no han parlat de noms. I quan n’hi haja, ells diran la seua. A favor seu tenen que el president del PP no vol ni sentir a parlar dʼunes eleccions anticipades. Com que el congrés del PPCV fou ajornat sine die per la situació de Mazón, això obriria el partit en canal. El PPCV no podria anar a aquestes eleccions amb Mazón a la presidència del partit o amb una gestora que el suplantara. Seria un tret al peu.
Vox, ara mateix, està en màxims històrics al País Valencià: passaria del 12,7% al 20%
Per la seua banda, però, el líder de Vox ha advertit que investir-ne un successor tindrà un preu alt. Altíssim. I és ací on les tremolors sʼestenen al conjunt del PP: si el cost de la investidura fora tan elevat que tinguera repercussions al conjunt de lʼEstat, perquè condicionara el discurs global dels populars, la visita a les urnes acabaria sent el mal menor.
Si s’esgota el període de temps —fins a final de gener— disponible per a investir un nou president sense que això haja estat possible, a la seu central de Vox no ho veurien gens malament. Convocar els valencians als col·legis electorals el 22 de març de 2026 no representaria cap drama.
Ans al contrari, el País Valencià és el territori on la formació dʼAbascal pot presumir dʼuna intenció de vot més generosa: el 20%, segons lʼenquesta de GAD3 publicada el 28 dʼoctubre passat per Abc i Las Provincias, dues capçaleres del grup Vocento. Al 12,7% que ja va obtenir en la cita electoral de 2023, Vox hi afegiria uns quants punts més: els rèdits de lʼerosió patida pel PPCV dʼençà de la dana. Unes xifres que fins i tot s’incrementarien en el supòsit d’unes eleccions al Congrés.
Comptat i debatut, un de cada cinc ciutadans valencians introduirien la papereta de Vox a lʼurna. Urna, gran i lliure, caldria dir. Per a dimensionar com cal aquest percentatge, nʼhi ha prou a assenyalar una sola dada: a Múrcia, el Texas espanyol, lʼexpectativa de vot de Vox no supera el 18%.
La caiguda dels populars no beneficia gens ni mica els socialistes, sinó exclusivament l’extrema dreta. Els blocs estan ben compactes i la pèrdua de vots del partit governant, a causa de la gestió de la dana, és recol·lectada per Vox. Cada vot que ha perdut el PP per aquesta crisi és un vot que ha caigut al sac de Vox. Quan s’aturarà la tendència? Aquesta és, ara com ara, la gran pregunta.
Minicicle electoral
La decisió de la presidenta extremenya, María Guardiola, d’anticipar els comicis per la manca de suport de Vox, obrirà, al desembre, un minicicle electoral amb dues estacions més: Castella i Lleó, al març, i Andalusia, previsiblement al juny. En cap d’aquestes tres comunitats la influència de Vox no serà tan determinant com en el País Valencià.
Ni a Extremadura ni a Castella i Lleó ni a Andalusia, Vox no tindrà el protagonisme valencià
En efecte, a Extremadura, el PP està en condicions de sumar més vots que l’esquerra en conjunt. Tot i que no aconseguiria la majoria absoluta, Guardiola hauria de reunir l’oposició tota la resta de l’assemblea extremenya —des de Podem i Esquerra Unida fins a Vox— perquè es produïra una situació de blocatge. A més, la dirigent popular alberga l’esperança que Junts per Extremadura —un partit regionalista que en 2023 va quedar-se a la vora d’obtenir representació, amb el 2,6%— esdevinga decisiu i li aporte els pocs escons a què sembla que es quedarà de la majoria absoluta. El PP ara en té 28, a 5 dels 33 que la proporcionen.
En aquest cas, l’ascens de Vox que preveuen les enquestes —de 5 escons a 7 o 8— resultaria inútil. No obligaria el PP, com desitja la ultradreta, a passar pel sedàs de les seues exigències. Un escenari molt diferent del de les Corts valencianes actuals i les que vindran. En cap cas el PPCV tindrà més escons que la suma de PSPV i Compromís junts.
De fet, la presidenta de la Junta extremenya és una de les persones amb què Vox manté una relació més tibant. En la legislatura en curs va negar-se a tancar un acord d’investidura i només el pas del temps, les pressions des de diversos àmbits i l’amenaça d’una repetició electoral van permetre la foto conjunta. Res no fa pensar en un acostament.
Si el seu creixement a Extremadura seria irrellevant, a Castella i Lleó s’intueix, fins i tot, una reculada de Vox. Dels 13 escons que ara té podria passar a quedar per sota de la desena. Un escenari endimoniat que només maquillaria una aritmètica procliu en virtut de la qual els vots de l’extrema dreta foren absolutament necessaris —com en 2022— per a investir de nou Alfonso Fernández Mañueco. Les enquestes no donen opció a cap altre govern que no estiga presidit pel PP.
La suma del PSOE, Podem i Esquerra Unida, la Unió del Poble Lleonès, Per Àvila i Sòria Ja —en cas que tots obtingueren representació— podria quedar per sota del resultat del PP, de manera que Vox només tindria la clau de blocatge en cas de votar amb totes aquestes formacions la no investidura del candidat popular. Un escenari altament improbable. El PP té 31 escons i totes les enquestes —malgrat l’onada d’incendis estival— els situen al voltant dels 35, a poca distància dels 41 que signifiquen la majoria absoluta.
Si els incendis no penalitzen el PP a Castella i Lleó, l’escàndol de les mamografies —que s’ha cobrat la dimissió de la consellera de Sanitat— tampoc no redueix les expectatives del PP andalús de reeditar la majoria absoluta, fixada en 55 diputats. El PP en té ara 58 i les darreres enquestes el situen en una forqueta de 55 a 59. De nou, la transcendència del vot a Vox seria minsa.
Juan Manuel Moreno Bonilla està en condicions de continuar com a president de la Junta d’Andalusia sense haver de fer cessions a Vox. Un altre mapa polític en què la formació d’Abascal tindrà poca cosa a dir després de la jornada electoral. Res a veure amb el cas valencià.
Un peatge pels núvols
La demoscòpia, al País Valencià, és molt més complexa. Ni el candidat del PPCV —Carlos Mazón— va poder resultar investit sense arribar a un acord amb Vox —un pacte exprés que, segons molts analistes, va condicionar el resultat del PP a les eleccions estatals del 23 de juliol de 2023— ni el futur candidat popular a la presidència podrà agafar la clau del Palau sense entendre’s prèviament amb Vox.
És ací, en aquesta dependència absoluta, on radica la conveniència de l’extrema dreta d’anar a les urnes al més prompte possible. Una successió plàcida de Mazón reduiria la tensió ambiental existent. Això podria retallar el marge de creixement de Vox que anuncien totes les enquestes. Al País Valencià, Vox ja comença a mirar cara a cara el PP.
Per a Vox, investir Pérez Llorca seria aplanar el camí empedrat i costerut que té el PPCV al seu davant
Votar Juan Francisco Pérez Llorca, el candidat in pectore a la investidura, seria aplanar el camí al PPCV. Un camí ara com ara empedrat i costerut, atesa la magnitud de la crisi. El calvari i la recent dimissió de Mazón han tingut un gran impacte estatal. Totes les mirades continuen posades en València i és en el País Valencià on Vox té la paella pel mànec. Ni a Extremadura ni a Castella i Lleó ni a Andalusia. Només al País Valencià.
Si per a acordar els pressupostos dʼenguany Abascal ja va forçar Mazón a parlar de «dogmatisme climàtic», a criticar obertament el Pacte Verd Europeu i a requerir al Govern espanyol la nacionalitat de les persones detingudes en actes de pillatge els dies posteriors a la dana, el peatge de designar el nou inquilí del Palau de la Generalitat estaria pels núvols.
Com s’ha encarregat d’insistir Abascal, l’acord PP-Vox a escala valenciana és referencial per a lʼextrema dreta. Ell mateix va deixar clar, en aprovar els pressupostos valencians de 2025, que lʼaprovació dels comptes de la resta de comunitats exigiria sacrificis com els que havia efectuat Mazón per a aconseguir-los. És a dir, una compareixença de premsa solemne en què va censurar les polítiques verdes comunitàries com si foren la sida i va referir-se a la «immigració il·legal» com si els nouvinguts foren la manifestació de Satanàs.
Vox està decidit a posar Feijóo entre l’espasa i la paret. No investirà un nou president valencià —el vot més important d’una legislatura— amb les «llentilles» que, tal com diu, acostuma a oferir-li el PP. Ara vol carn. Carnassa. L’alternativa electoral és suggerent i podria enviar un missatge al conjunt de l’Estat: Vox per damunt del 20% dels vots en la quarta autonomia més poblada.
Votar favorablement la investidura de Pérez Llorca significaria desaprofitar l’oportunitat d’or que indiquen les enquestes, però, a més, esperar a 2027 amaga alguns perills addicionals. I en són conscients.
En efecte, si el PPCV arribara a aquella cita completament renovat, amb María José Català a la presidència del partit i com a flamant candidata a la Generalitat, Vox trobaria en ella la pitjor contrincant per als seus interessos. Català és la cara més coneguda per l’electorat i una persona amb què han mantingut diferències palpables en l’Ajuntament de València. És, d’altra banda, la basa preferida d’Esteban González Pons, que té una ascendència notable en les opinions valencianes de Feijóo.
A Vox li paga la pena esperar un any i nou mesos per a posar les urnes valencianes si el seu resultat difícilment serà millor que l’actual? La seua capacitat d’influència ve marcada pel seu pes parlamentari. Si fem cas a l’enquesta de GAD3, de la correlació actual, 40-13, es passaria a un 33-20 en què Vox podria exercir encara més pressió sobre els populars. L’altre gran beneficiat de l’avançament seria Compromís, que li furtaria alguns escons al PSPV, però insuficients per a capgirar la truita.
A Vox li paga la pena esperar un any i nou mesos si el seu resultat difícilment serà millor que l’actual?
Anar a eleccions agafaria Vox amb el seu candidat ja escollit. Serà el torero retirat Vicente Barrera, que ja fou vicepresident segon i conseller de Cultura amb Mazón. Al PP els fa por l’efecte que això pot tenir en la base electoral, molt especialment en els barris benestants de la ciutat de València. Ja no és algú pràcticament desconegut —com José María Llanos o Carlos Flores Juberías, els números 1 per València de 2019 i 2023—, sinó una persona amb una projecció gens negligible.
I és que, com ha quedat dit, el PP no percep Vox com un aliat; el percep com un enemic amb qui de tant en tant ha de posar-se d’acord per a poder governar. Un enemic cada dia més incòmode i més agosarat, que els va menjant la base electoral com els corcons roseguen les bigues de fusta. De manera incessant i gairebé imperceptible.
Si de debò desitgen desbaratar el seu enemic, a qui no amaguen que somien fer el sorpasso —com els partits europeus del seu espectre ideològic que ja han superat els partits conservadors tradicionals—, a Vox disposen de la capacitat de prémer el botó nuclear de les eleccions anticipades valencianes.
La situació és kafkiana: per primera vegada a la història de l’autogovern valencià, una formació que no creu en les autonomies i que treballa obertament per a la seua desaparició té en les seues mans el futur de 5,3 milions de persones.
Anar a les urnes no seria una mala notícia per a ells. Ni tan sols preocupant. Tenen a l’abast la justificació dels comicis: la tebiesa del PP a l’hora de tancar un acord que els evitara. Arribats a aquest punt, sempre podrien reformular el lema d’inspiració franquista i delegar les noves Corts en l'«urna, grande y libre». La raó de ser de la democràcia.