Era el 27 de desembre de 2021. Feia un semestre que Carlos Mazón liderava el PPCV i que reclamava insistentment una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig. El mandatari socialista, però, ajornava sine die aquella primera trobada. Hi havia lʼordre interna de no concedir-li cap protagonisme. El nivell de coneixement de Mazón era baix fins i tot a la província dʼAlacant, on presidia la Diputació. Es tractava de no capgirar aquella tendència.
Quan lʼequip de Puig per fi va decidir programar lʼentrevista, va optar per aquella data gens innocent, enmig de les vacances de Nadal, de manera que lʼencontre entre el president i el nou cap de lʼoposició —que no tenia escó a les Corts— passara desapercebut entre polvorons i massapans. Una jugada que denotava un excés de prevencions i un dèficit de confiança en les fortaleses pròpies.
Mazón, optimista de mena, va acudir a aquella cita amb la convicció que seria el següent inquilí del Palau. Les enquestes no es mostraven ni de bon tros tan eloqüents, però ell ho tenia claríssim. «¿Aquí hay ducha?», va preguntar al personal amb la desimboltura habitual, marca de la casa. I de seguida va respirar tranquil: de dutxa, sí que nʼhi havia.
La dutxa era un element clau per a poder practicar running cada matí. Un hàbit saludable que havia convertit en una passió més, com ja ho eren el Barça i Serrat. Per això, si la nit anterior havia dormit a València, no era estrany veureʼl córrer de bon matí pel carrer de la Pau, passant per davant dʼEl Ventorro, el seu restaurant predilecte del cap i casal. Un local car però gens sofisticat, que basa la seua carta en plats clàssics de cullera. El local on Mazón va dinar amb Alberto Núñez Feijóo el 7 de juny de 2023, dues setmanes després de les eleccions que van donar la majoria absoluta a PPCV i Vox. El local que lʼany següent sepultaria la seua carrera política.
De lʼoperació Oltra al Palau
La caiguda de Mazón, quan només acumulava dos anys i tres mesos a la presidència de la Generalitat, posa fi a una trajectòria que es preveia bastant llarga. Ha sigut com una dutxa freda, com despertar-se sobtadament enmig d’un somni il·lusionant.
La dimissió de Mónica Oltra com a vicepresidenta primera i consellera dʼIgualtat i Polítiques Inclusives, en juny de 2022, va obrir la porta de lʼesperança als populars. Aquella operació truculenta, amb la participació infecta dʼEspaña 2000 i de periodistes ultres com Javier Negre, va abatre una peça importantíssima del Govern del Botànic. Mazón, que fins aleshores havia mantingut una relació amable amb Oltra, sabia prou bé que tombar-la era la primera passa cap al Palau. Així doncs, no va estalviar mitjans ni ganes.
Aquell no fou, però, lʼúnic factor decisiu en el gran resultat obtingut per Mazón: 40 diputats, més del doble dels 19 que tenia abans el PPCV. També hi va jugar a favor el vot en clau estatal dels valencians, amb un PSOE afeblit per la política de pactes de Sánchez i un espai a la seua esquerra —representat per Unides Podem— tan anèmic com esmicolat. Puig va preferir no avançar uns pocs mesos les eleccions i els valencians van visitar les urnes —els qui van fer-ho— amb la música de fons del «que te vote Txapote» i les xifres de violadors alliberats a partir de la llei del «solo sí es sí». Dʼaltres, ni tan sols van fer lʼesforç de desplaçar-se al col·legi electoral aquell diumenge plujós i grisot de maig.
De les bones dades econòmiques del Botànic, de la seua gestió òptima durant la pandèmia, de la millora patent en àrees com la dependència o de lʼarribada de la gigafactoria de Volkswagen a Sagunt, ni seʼn parlava. A més, l’equip de Puig evitava qualsevol debat cara a cara amb Mazón. El líder socialista va acudir als grupals i estrictament imprescindibles. L’estratègia de no concedir-li cap protagonisme continuava viva i amagava una desconfiança evident en les capacitats pròpies.
Un torero en actiu
Ja com a cap del Consell, Mazón va demostrar ràpidament les seues habilitats negociadores. En primer lloc, forçant el relleu de Carlos Flores Juberías, que havia encapçalat la llista autonòmica de Vox i arrossegava una condemna per maltractament psíquic a la seua exdona, en benefici de Vicente Barrera. Mazón era conscient que lidiar amb la personalitat de Flores Juberías era més complicat que fer-ho amb el torero retirat. Aquella sentència era una autèntica llosa i se’n va poder desfer. Si Barrera era el torero retirat, Mazón semblava el torero en actiu.
En segon terme, va pactar amb Compromís el repartiment dels cinc llocs de la Mesa. Com que el PSPV-PSOE es negava a cedir a Compromís cap dels dos representants que li corresponien i com que Mazón estava obligat a cedir-ne a Vox un dels tres que li pertocaven al PP, va oferir un acord a la coalició valencianista: que votara en blanc lʼelecció de la presidenta de les Corts, Llanos Massó, de Vox, a canvi de rebre els vots necessaris dels populars perquè Maria Josep Amigó nʼesdevinguera la secretària segona en detriment de la candidata socialista. Una jugada redona que van negociar discretament —molt discretament— Juan Francisco Pérez Llorca, en nom dels populars, i Vicent Marzà, en representació de Compromís. Mazón enfrontava PSPV i Compromís i soterrava, així, l’esperit botànic.
Aquells colps dʼefecte anaven acompanyats dʼuna campanya dʼimatge tan efectiva com efectista. Mazón ha sigut el primer president valencià que ha prestat molta atenció a les xarxes socials. En especial, a Instagram i Tik Tok, on exhibia un perfil fresc, de vegades fregant la frivolitat, en consonància amb els temps que corren. Gràcies a això, el seu índex de popularitat va créixer de manera exponencial. El seu equip va saber llegir que el present —i el futur, cada vegada més— està molt influenciat per les xarxes.
Mazón mai no ha sigut un home de grans discursos. Mai no ha destacat per lʼoratòria excelsa. En canvi, la seua projecció virtual —recomanant una visita o un producte gastronòmic, improvisant una cançó davant del públic o repartint entrades per a veure les mascletades— el feia un president proper. Un home que pactava amb lʼextrema dreta, però que semblava simpàtic. La recepta ideal per a desmobilitzar lʼesquerra més romancera a lʼhora dʼanar a votar.
Precisament dʼaixò, de desmobilització, en sabia prou una persona del seu equip: lʼassessor Josep Lanuza, un antic militant del PSPV —soci del consultor de comunicació Àlex Sanmartín— que va passar a estar a sou del PPCV i a residir en el Palau. És una de les dues persones —lʼaltra és la seua cap de premsa, Maite Gómez— que apareix a la captura de la càmera de seguretat del Cecopi, accedint al Centre de Coordinació dʼEmergències de lʼEliana a les 20.28 hores del fatídic 29 dʼoctubre.
Lanuza, expert en campanyes de contrapropaganda, era lʼencarregat de dissenyar lʼestratègia de combat contra lʼesquerra que tan bé coneix. La intenció era situar el detestat Sánchez, en lʼimaginari col·lectiu, com el màxim responsable de la dana; a la ministra i secretària general del PSPV, Diana Morant, com a súbdita obedient, i a Compromís, com el seu aliat més submís. Joan Baldoví, que va passar a parlar-li de tu a Mazón en les sessions de control, era acusat a cada poc de «pagafantas» per part del president.
La dana dʼara fa un any va marcar un abans i un després inqüestionable. Ni lʼactitud de Mazón podia ser la mateixa, ni la ciutadania entenia la seua absència injustificable a la sala de control de lʼemergència ni la dona de la balança pensava posar-li-ho tan fàcil. La tenacitat de les associacions de víctimes, els milers i milers de persones que s’han concentrat cada mes exigint la seua dimissió i, sobretot, la instrucció de la titular del Jutjat dʼInstrucció número 4 de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, han sigut determinants en lʼerosió i posterior caiguda del cap del Consell.
Les enquestes que el situaven al llindar de la majoria absoluta van enfonsar-se de sobte. Segons elles, el PP continuaria sent avui la força més votada al País Valencià —cosa que hauria de fer reflexionar i molt lʼoposició, en especial el PSPV—, però la imatge de Mazón estava per terra: el 80% dels ciutadans no el volien com a president —entre els quals el 60% dels votants del PP—, tan sols el 15% dels valencians volien que repetira com a candidat i la nota mitjana, del 0 al 10, era dʼun pèssim 1,7.
Adeu amb retard
I és que, com ha quedat dit, la carrera política de Mazón va quedar soterrada entre les parets dʼEl Ventorro. Aquest negoci gastronòmic es remunta als anys seixanta, després de la gran riuada de València de 1957. Fou llavors quan els avantpassats de la família que encara el regenta van adquirir un casalot al cor de la Ciutat Vella per fer-hi una casa de dinars. El seu interior, decorat de rajoletes i teules antigues, és testimoni dels negocis anteriors de la nissaga: la compravenda de material dʼenderrocs.
Enderrocs, riuada, dinars... El Ventorro amagava un missatge encriptat que Carlos Mazón, malgrat lʼalerta roja decretada per lʼAemet, no va saber interpretar. «Vaig mantenir la meua agenda plenament conscient de com estava la situació», va afirmar respecte a la seua trobada amb Maribel Vilaplana en la seua compareixença parlamentària monotemàtica del 15 de novembre de 2024, poc després de la dana. «És veritat que en lʼaltra punta de la província, sense relació amb el [barranc de] Poio, a migdia, el temporal se centrava en Utiel i jo hauria dʼhaver tingut la visió política de cancel·lar la meua agenda i desplaçar-me cap allà», afirmava un any després, aquest dilluns, en un dels escassos exemples dʼautocrítica que poden ressenyar-se en tot aquest temps.
Entre ambdues declaracions, tan contradictòries com algunes altres, Mazón ha passat un autèntic calvari. Un patiment personal que sʼhauria estalviat anunciant la seua renúncia a tres o sis mesos vista. Un marge de temps prudencial per a atendre els familiars de les víctimes, donar resposta a les seues necessitats i les de les persones damnificades, a més de seure les bases de la reconstrucció i de preparar la seua eixida.
La continuïtat en el càrrec, per contra, ha multiplicat la indignació ciutadana, ha llastat el seu partit a escala estatal i ha disparat les expectatives de Vox, lʼextrema dreta amb què no ha tingut inconvenient a pactar un dia rere un altre. Avui, el País Valencià és el gran graner de vots dels ultres, només comparable amb Múrcia. Una fagocitació inversa en què el peix menut va engolint-se el gran. No obstant això, en la seua compareixença pública dʼaquest dilluns, Mazón instava la «majoria parlamentària viva, vigent i en marxa» a treballar per la investidura dʼun «nou president».
Perquè Mazón, en efecte, sempre ha percebut Vox com un aliat fidel, i el seu president, Santiago Abascal, com un amic lleial. Minuts abans de comparèixer en el pati gòtic del Palau, aquest dilluns, el president valencià el telefonava per fer-li saber la decisió que estava a punt de comunicar. De tots els presidents autonòmics del PP, és Mazón —amb qui va coincidir a les Noves Generacions, la branca juvenil del partit— amb qui Abascal mantenia més feeling.
Per aquest motiu, el líder de la formació ultra no ha dubtat a criticar Feijóo per la defenestració del baró valencià. Lʼha acusat de donar-li «un baló dʼoxigen a Pedro Sánchez» i de convertir Mazón en el «boc expiatori» dʼuna catàstrofe en què, segons ell, tenen més responsabilitat el president espanyol, lʼexvicepresidenta Teresa Ribera, la ministra Margarita Robles i el ministre Fernando Grande-Marlaska.
Certament, l’actitud contemplativa de Sánchez ha beneficiat les lectures que l’assenyalaven com a corresponsable. L’absència de resposta a les cartes enviades per Mazón en què el cap del Consell sol·licitava una entrevista, el silenci del president espanyol davant la petició d’una comissió mixta Estat-Generalitat per a treballar en la reconstrucció i la negativa del Govern de l’Estat a finançar més generosament els valencians han estat arguments que Mazón ha brandat per a testimoniar el greuge comparatiu amb uns altres territoris. Les referències al volcà de la Palma i a Catalunya han estat una constant.
El president de Vox ha subratllat que ningú del PP estatal no els ha consultat el seu parer sobre lʼeixida de Mazón i que ells, ara, tenen la paella pel mànec. «Quan sʼaclarisquen i decidisquen quina proposta ens fan, direm quina és la nostra postura», ha advertit. Unes paraules que deixen en lʼaire el relleu còmode que els populars confiaven dur a terme amb Juanfran Pérez Llorca, secretari general del PPCV i síndic parlamentari del grup popular de les Corts. Una persona amb la qual ja estan acostumats a negociar i que teòricament resulta més acceptable que no lʼalcaldessa de València, María José Català, lʼaposta indissimulada de Feijóo a mitjà termini —avalada per l’assessor àulic en temes valencians que és Esteban González Pons, a qui Vox abomina— i una rival de més entitat pel seu nivell de popularitat.
La dimissió en diferit de Mazón —serà president en funcions fins que les Corts designen el successor— no deixa la ferida tancada. Ni la dels familiars de les víctimes —a les quals sempre sʼha referit col·lateralment—, que es dirimirà als tribunals, ni la del PPCV, que passa a tenir un lideratge en precari. Caldrà convocar el congrés valencià, que Feijóo havia ajornat sine die, i persuadir Vox de la conveniència dʼinvestir un altre president per a acarar la recta final de la legislatura més moguda que es recorda.
Tot plegat enmig dʼun ambient estrany, amb una remodelació que Mazón havia anunciat dos mesos enrere per a aquest dimecres 5 de novembre, conscient com era que el mes dʼoctubre seria terrible per als seus interessos i que calia transmetre la imatge de continuïtat. La crisi de govern que volia pilotar amb la marxa del general Francisco José Gan Pampols sʼha retardat tant que fins i tot Mazón ha plegat abans.
Qui el substituirà encara és una incògnita. Lʼúnica cosa que ha quedat clara és que la dutxa del Palau no era tan plàcida. A Mazón li esperava una dutxa freda, molt freda. Tan gèlida com la cara que se li va quedar la nit del 29 dʼoctubre en arribar a lʼEliana i comprovar la magnitud de la tragèdia. La seua desaparició prolongada significava la mort política prematura dʼun president a qui li esperava una llarga carrera per davant.