«Bon dia a tots i a totes», deia Carlos Mazón a lʼinici de la seua compareixença davant la premsa per a llegir la declaració institucional que posava fi a la seua trajectòria —dos anys i tres mesos— com a cap del Consell. Uns minuts més tard, després de contextualitzar el seu adeu, no utilitzava el gènere doble, sinó únicament el masculí, en apel·lar a la «responsabilitat» de la majoria parlamentària «viva, vigent i en marxa» a lʼhora dʼescollir «un nou president de la Generalitat». Com si no prveiera lʼopció dʼuna presidenta.
La dimissió de Mazón —sense pronunciar el verb dimitir en primera persona— no duia aparellada cap aspirant en concret. Lʼencara president sʼha limitat a convidar aquesta majoria parlamentària, la que podia trontollar en cas dʼuna convocatòria electoral, a trobar un nom de consens que continue amb la reconstrucció i concloga la legislatura, per a la conclusió de la qual encara resta un any i mig. La nòmina de presidenciables se circumscriu, per tant, als 39 diputats que comparteixen grup parlamentari amb Mazón, que no ha comunicat la seua baixa com a diputat, una condició que li garanteix lʼaforament.
El candidat més ben posicionat és Juan Francisco Pérez Llorca, un home de la confiança de Mazón, amb qui va teixir amistat durant el seu pas per la presidència de la Diputació dʼAlacant. Alcalde de Finestrat, una població de la Marina Baixa fronterera a Benidorm, va passar de ser coordinador del PPCV a secretari general quan María José Català va abandonar aquesta responsabilitat per a centrar-se en lʼalcaldia de València. Una tasca, la de número 2 dels populars valencians, que compatibilitza, des de fa 15 mesos, amb la de portaveu del grup a les Corts.
Lʼaccés de Pérez Llorca —Vox també veuria amb bons ulls Alfredo Castelló, el vicepresident primer de les Corts— a la presidència introdueix un altre element disruptiu en la legislatura valenciana més alterada que es recorda. El pacte PP-Vox, tancat de manera exprés, va saltar pels aires un any després, quan Santiago Abascal va ordenar lʼeixida del seu partit dels cinc executius autonòmics de què formava part. Mazón va passar a governar en minoria però mantenint un acord tàcit que ha proporcionat molts rèdits a lʼextrema dreta. Ara, la renúncia del cap del Consell obre un escenari nou, amb un president que tothom considera de transició entre lʼactual i el candidat o candidata del PP en 2027.
Perquè ací sí que convé aplicar el gènere doble. Lʼaposta indissimulada del president del PP, Alberto Núñez Feijóo, és que Català siga la pròxima aspirant a la presidència. Un nom que desagrada, i molt, en àmplies capes del PPCV. Per aquesta raó, Pérez Llorca i els tres presidents provincials del partit —Vicent Mompó, Toni Pérez i Marta Barrachina, que ho són també de les diputacions de València, Alacant i Castelló, respectivament— van convenir que Mompó reunia el consens necessari per a ser-ne el candidat. Ara, a través dʼuns comicis avançats, o en 2027, quan sʼhauran de celebrar si, efectivament, sʼesgota la legislatura.
Feijóo ha accedit a encimbellar un president de transició per desfer-se de Mazón, la seua prioritat màxima, però no serà tan transigent amb la possibilitat de situar Mompó com a president del PPCV, primer, i com a candidat a la Generalitat, més tard. El congrés dels populars valencians, ajornat sine die des del juny, podria tenir lloc en els pròxims mesos. Una gestora pilotaria el partit fins a un conclave en què Català no hauria de tenir problemes si Feijóo deixa clar que és la seua aposta predilecta. La confiança que manté amb ella i lʼopinió altament positiva que en té Esteban González Pons —amic de Català i enemic íntim de Mazón des dels temps dels zaplanistes i els campistes— esdevenen dos arguments de pes. Caldrà comprovar, però, quina és la reacció de lʼactual nucli dirigent de la formació.
Un discurs amb gotes dʼautocrítica
En la seua declaració institucional, sense admetre preguntes, Carlos Mazón ha lloat la tasca de reconstrucció del seu govern i ha incidit en les «seqüeles emocionals» que ha comportat la tragèdia. Era la primera vegada —deia— en què pensava parlar de com l'ha afectat personalment la catàstrofe.
En realitat, però, ha centrat el seu discurs en una cascada de retrets al Govern de lʼEstat, al qual ha assenyalat de manera directa per lʼ«abandonament» als valencians. Ho ha fet de manera reiterada mentre admetia, per fi, que fou una «errada» de no haver «cancel·lat lʼagenda» i haver-se desplaçat a Utiel el migdia del 29 dʼoctubre, quan les imatges de la població ja eren alarmants.
«Espere que, quan baixe una mica tot aquest soroll, la ciutadania puga diferenciar entre un home que sʼha equivocat i una mala persona», en referència implícita a Pedro Sánchez, a qui ha acusat repetidament de menysprear els valencians. «Per voluntat personal, hauria dimitit fa temps», ha expressat Mazón, que ha fet referència al component familiar. Uns «mesos duríssims» en què no ha sigut «aliè» a lʼopinió pública, però en què va mantenir-se a la presidència —malgrat «ser focus de crítica, dʼodi, dʼira i de crispació»— per tal de liderar la reconstrucció i combatre el «càlcul polític» del Govern espanyol. A Sánchez, de fet, lʼha acusat de no oferir cap ajuda al País Valencià: «Hem vist la pitjor cara de lʼesquerra: utilitzar la tragèdia per a fer política».
Mazón ha arribat a dir que anomenar-lo assassí sʼha convertit en un «esport nacional». «Sé que he comès errades, unes errades que mʼacompanyaran tota la vida, però no vaig cometre-les per cap càlcul polític ni per mala fe», ha sentenciat. Mazón dona pas a un «temps nou» en què espera que, sense ell a la presidència, es rebaixe la tensió. I ho fa sense signar el decret de convocatòria electoral, cosa que situa la política valenciana en un escenari idèntic al de juliol de 2002, quan Eduardo Zaplana, el seu padrí polític, emigrà a Madrid per a ser ministre i deixà com a president de transició qui nʼera vicepresident, José Luis Olivas. En aquell moment, Zaplana va designar Camps com a successor amb lʼaquiescència de José María Aznar. Fou Camps qui liderà el cartell electoral de 2003. Ara, en canvi, Feijóo té clar que Català és qui ha de liderar el partit i ser-ne la candidata. Lʼaposta que Mazón i el seu cercle pròxim volen evitar de totes totes.