Sempre sʼha afirmat que, per als polítics, dimitir és un nom rus. Com si no saberen el significat alternatiu de la paraula. Com si foren incapaços de conjugar aquest verb, provinent del llatí dimittere. No obstant això, nʼhi ha molts que, tard o dʼhora, acaben pronunciant-lo.
Hi ha tantes maneres de dimitir com persones. De les dimissions immediates a les que sʼeternitzen i esdevenen un autèntic via crucis. Al capdavall, la via dʼeixida guarda relació amb la personalitat de cadascú. Saber dimitir també és un filosofia de vida. O de mort en vida, si li volem dir així. Lʼart de la dimissió fins i tot serviria per a crear una frase feta: «Digueʼm com dimiteixes i et diré qui ets».
De dimissionaris, com de races, nʼhi ha de tots colors. Quin partit no nʼha tingut cap? Hi ha dimissions amb caràcter fulminant, en què lʼaparició dʼuna notícia inesperada o un resultat electoral advers accelera els esdeveniments a la velocitat de la llum, i algunes de parcials, com aquells polítics que han abandonat el càrrec més important que ocupen però no la seua acta de diputat. Seguint amb la gramàtica, escó és sinòmim dʼaforament, una protecció que molts es neguen a perdre.
Qui sap si la salutació afectuosa de Francisco Camps a Carlos Mazón a lʼentrada del funeral dʼEstat celebrat dimecres passat, al Museu de les Ciències de València, no era un missatge encriptat. Camps va presentar la seua dimissió el 20 de juliol de 2011 però va retenir lʼacta de diputat per mantenir les garanties que li proporcionava lʼaforament. En el cas de Mazón, amb la jutgessa dʼinstrucció de Catarroja convidant-lo a declarar reiteradament, ostentar aquesta condició encara resulta més necessari.
Escollirà Mazón, en cas de dimitir, aquesta fórmula? Com ha quedat dit, hi ha tantes maneres de renúncia com persones dimissionàries. Nʼhem seleccionat alguns casos.
Antoni Asunción, la dimissió modèlica
És la dimissió que tothom considera ideal. La que de tant en tant es posa com a exemple de dimissió modèlica. Un dimissionari amb estil. Acostumats a escàndols de corrupció o de qualsevol altre tipus que sʼeternitzen sense que ningú no assumisca cap responsabilitat, lʼactuació de qui era ministre de lʼInterior del Govern espanyol en 1994 fou i continua sent molt aplaudida.
«Políticament no seria assumible continuar com a titular dʼaquest ministeri»
Lʼexdirector general de la Guàrdia Civil, Luis Roldán, va fugir de les fronteres espanyoles davant lʼestupefacció general. El valencià Antoni Asunción, atenció, va considerar que no era «políticament assumible» continuar en el càrrec: «Políticament no seria assumible continuar com a titular dʼaquest ministeri, soc el responsable polític de què lʼexdirector general de la Guàrdia Civil no estiga ja a disposició judicial», va sentenciar, «per tant, he resolt assumir les meues responsabilitats polítiques presentant la meua dimissió al president del Govern».
Feia a penes cinc mesos que Asunción sʼhavia estrenat com a ministre. Després de lʼadeu a la cartera, va continuar com a diputat en el Congrés un any i mig més.
Josep Lluís Carod-Rovira, la dimissió trampolí
Era el conseller en cap del primer Govern tripartit català. El vicepresident de Pasqual Maragall. La seua reunió en secret amb la cúpula dʼETA a Perpinyà, fruit de la qual la banda terrorista va comprometreʼs a no fer atemptats en Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira va veureʼs obligat a renunciar al càrrec, estrenat 38 dies abans.
Carod-Rovira va passar a liderar la llista al Congrés i ERC va evolucionar dʼun diputat a vuit
Carod no havia informat el president de la Generalitat del seu encontre clandestí amb Josu Ternera i Mikel Antza, una deslleialtat que lʼaspirant a la presidència del Govern del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, va considerar inacceptable de cara a mantenir lʼestabilitat institucional. La seua posició ferma va ser determinant en la renúncia de Carod.
Això sí, el president dʼERC va aprofitar lʼenrenou generat per a liderar la candidatura del seu partit als comicis estatals que havien de celebrar-se un mes i mig després. Efectivament, va encapçalar la llista i Esquerra va passar dʼun diputat a vuit. La trobada amb ETA, malgrat la dimissió posterior, fou com un trampolí.
Francisco Camps, la dimissió sacrificant
Feia dos anys i mig que havia esclatat el cas Gürtel i nʼera el principal imputat. El 22 de maig de 2011 havia revalidat la majoria absoluta a les Corts valencianes amb un rècord de diputats que costarà dʼigualar: 55 de 99.
«Faig aquest sacrifici personal per a que Mariano Rajoy siga el pròxim president del Govern»
Amb tot, lʼobertura de judici oral contra Francisco Camps va provocar la seua eixida del Consell. El magistrat José Flors va enviar-lo al banc dels acusats per lʼanomenat cas dels vestits el 15 de juliol i el dia 20, després de cinc dies de reflexió, va abandonar el càrrec. Camps, «completament innocent», va proclamar en el pati gòtic del Palau que feia aquell «sacrifici personal» per tal que Mariano Rajoy «siga el pròxim president del Govern». Hi havia unes eleccions al Congrés a la cantonada —van celebrar-se el 20 de novembre, tot just quatre mesos després— i el PP no podia tornar a quedar-se a lʼoposició. Camps era aleshores, com ara Mazón, el principal maldecap del partit.
La dimissió de Camps no va comportar la renúncia a la seua acta de diputat de les Corts, que li garantia lʼaforament. Per lʼhemicicle, això sí, hi anava poc. Va acollir-se a la possibilitat de ser membre nat del Consell Jurídic Consultiu (CJC), un dels òrgans estaturaris. Hi tenia dret per la seua condició dʼexpresident, amb sou i dos assessors. Va renunciar, per tant, a percebre cap emolument de les Corts.
Rafael Blasco, la dimissió solidària
Octubre de 2012. Tres mesos abans, al juny, Blasco ja havia posat el càrrec a disposició del president del PPCV i president de la Generalitat, Alberto Fabra, que no havia acceptat la renúncia. En ser imputat, va justificar que havia de deixar les seues responsabilitats com a síndic per a «col·laborar amb la justícia» i «poder defensar-se». És a dir, per a ser solidari amb els companys de grup. Com Camps un any abans, però, va conservar l’acta de diputat. «Estic convençut de la meua innocència i pense demostrar-la», va raonar.
Blasco va deixar el càrrec de portaveu però no el seu escó, que va conservar fins ser condemnat
Era el totpoderós Rafael Blasco, conseller amb tots els presidents de la Generalitat. Els de tots els partits. Després de ser-ho de Solidaritat i Ciutadania, va passar a ser el portaveu del grup parlamentari popular a les Corts Valencianes. De seguida que fou imputat pel cas Cooperació, en octubre de 2012, va optar per abandonar la direcció del grup i passar a ser diputat ras.
En el seu cas, tanmateix, la justícia va condemnar-lo a vuit anys de presó i 20 d’inhabilitació, una pena que el Tribunal Suprem reduiria a sis anys de reclusió. I des del centre penitenciari de Picassent, òbviament, ja no podia ser continuar sent diputat. Si no, encara l’hauria retingut més temps, ni que fora, com a la part final de la seua carrera política, des del grup mixt.
Oriol Pujol, la dimissió partidista
Fill de Jordi Pujol i persona amb una ascendència creixent al si de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i la federació Convergència i Unió (CiU), Oriol Pujol va plegar dels seus càrrecs de partit —secretari general de CDC i president del grup parlamentari de CiU— sense abandonar, això sí, el seu escó al Parlament. Era el dia de sant Josep de 2013.
Oriol Pujol va vestir d’adeu transitori un comiat que acabaria sent definitiu
La seua imputació pel cas de les ITV, rubricada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), va dur-lo a «delegar» les seues funcions. Un adeu que havia de ser fugaç però que acabaria sent definitiu. Oriol Pujol assegurava que no havia format part, «ni com a col·laborador ni com a col·laborador necessari», de cap trama corrupta.
Renunciar a l’acta de diputat era un acte «desmesurat», perquè «incorporaria una dosi de culpabilitat que no es correspon amb la realitat». El fill de l’expresident català afegia, a més, que no volia entrenbancar «el procés històric que viu Catalunya». En qualsevol cas, afirmava que la seua dimissió estava «als antípodes» del que podia considerar-se «protegir-se amb la senyera».
Ana Mato, la dimissió disfressada
Com Camps, qui era ministra de Sanitat del Govern de Mariano Rajoy, la madrilenya Ana Mato, també va dimitir pel cas Gürtel. O així va presentar-se de cara a l’opinió pública. Pablo Ruz, magistrat de l’Audiència Nacional, la considerava que va beneficiar-se, «a títol lucratiu», dels delictes suposadament comesos pel seu exmarit, l’exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid) Jesús Sepúlveda.
Ana Mato va dimitir poc abans que Mariano Rajoy passara a cessar-la
Encara que la renúncia de Mato va presentar-se exactament així, com una dimissió, el ben cert és que Rajoy va convidar-la a marxar sota el pretext que, si no, passaria a destituir-la. A les tres de la vesprada del 26 de novembre de 2014, el dia en què deixà de ser ministra, va comunicar a la premsa que no es plantejava dimitir, però, en canvi, a les 19:47 hores es publicava el comunicat oficial de la seua marxa.
Un cessament disfressat de dimissió. Una de les poquíssimes vegades que Rajoy va agafar el bou per les banyes. En les enquestes que es publicaven per aquells dies, el 86,8% dels espanyols confiaven «poc» o «gens» en ell, i el PP, que havia obtingut més del 40% dels vots tres anys abans, es movia aleshores pels volts del 27%.
Artur Mas, la dimissió anticapitalista
Volia continuar com a president de la Generalitat de Catalunya però l’experiment de Junts pel Sí —una candidatura unitària amb Esquerra que no lideraven els convergents, sinó un candidat de consens, Raül Romeva, que després no havia de ser el presidenciable— no va acabar de funcionar com s’esperava.
Artur Mas també va fer el seu famós «pas al costat», una fórmula passatgera que s’ha prolongat ‘sine die’
Per això, Artur Mas, a qui els anticapitalistes de la CUP consideraven el president de les retallades i de la precarització dels serveis públics, van posar com a requisit que el candidat a la investidura no fora ell. Era el trànsit de 2015 a 2016. Finalment, el 9 de gener de 2016, Mas renunciava a ser investit de nou, feia el seu famós «pas al costat» i proposava un company de partit, l’aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont, com a alternativa. Una opció ben rebuda pels cupaires, que van acabar acceptant-la.
La decisió fou «dolorosa» per Mas, però es va negar a admetre que es tractava d’una «concessió» als anticapitalistes, sinó, simplement, una «decisió política». «Allò que les urnes no ens van donar, ho hem corregit ara a través de la negociació», va expressar Mas.
Cristina Cifuentes, la dimissió humiliant
De totes les dimissions a què hem assistit, la més humiliant potser siga la de Cristina Cifuentes, qui era presidenta de la Comunitat de Madrid. Com diria el showman valencià Eugeni Alemany, «a ningú que li passe».
La de Cifuentes és la dimissió més vergonyant protagonitzada per un polític espanyol
Després de l’escàndol que s’havia generat durant tot el mes anterior per la poca credibilitat del seu màster de Dret Públic de l’Estat Autonòmic impartit per la Universitat Rey Juan Carlos, la presidenta madrilenya s’havia negat a dimitir repetidament. La campanya de «setge» de què deia ser objecte va recrudir-se quan algú va filtrar les imatges de vídeo d’una empresa de supermercats en què Cifuentes apareixia amb unes cremes furtades en 2011, set anys abans. I és que un vídeo, com algunes fotos, valen més que mil paraules. I aquell vídeo era tan explícit que feria la sensibilitat de qualsevol: una política ben posicionada, és captada per les imatges d’un supermercat i és introduïda en una sala dins de la qual comença a treure productes de la seua bossa.
Cifuentes va haver de reconèixer la seua «errada», que va qualificar d’«acte involuntari». «És part del preu que he de pagar per haver mantingut la tolerància zero contra la corrupció», va presumir. «No vull fer més mal a la meua família, és per ells que prenc aquesta decisió, no vull que continuen patint aquest calvari», va comentar Cifuentes, de les poques persones que han fet referència al vessant familiar a l’hora d’explicar les raons del seu adeu.
Màxim Huerta, la dimissió exprés
El periodista i escriptor valencià Màxim Huerta ostenta una plusmarca que serà dificil d’igualar a la història de la política espanyola: ni una setmana com a ministre de Cultura i Esport en el primer executiu de Pedro Sánchez. El rècord es remunta a juny de 2018.
Huerta va durar menys d’una setmana com a ministre espanyol de Cultura i Esport
En accedir al Ministeri s’havia fet públic que Huerta havia defraudat a Hisenda 218.000 euros a través d’una empresa que tributava per l’impost de societats i no liquidava l’IRPF. Per aquesta actuació l’Agència Tributària li havia reclamat un total de 365.000 euros, un deute corresponent a la quantitat defraudada i la multa addicional que el nou ministre ja havia saldat anys enrere.
Amb tot, a penes 12 hores de fer-se pública la notícia del seu passat fiscal, Huerta dimitia en una compareixença plena de sentiment en què assegurava sentir-se víctima d’una «gossada». «Pague la multa ara, per segona vegada, conscient que la innocència no s’hi val davant aquesta gossda». Jauría, en castellà.
Carmen Montón, la dimissió rèplica
El terratrèmol Cifuentes va trobar la seua rèplica en una altra ministra de Sanitat que va acabar dimitint. En aquest cas, la socialista Carmen Montón. Si Huerta va presentar la dimissió quan no feia ni una setmana de la seua presa de possessió, Cifuentes va durar només tres mesos.
Sense la dimissió de Cifuentes potser no hauria arribat mai la de Montón
En setembre de 2018, l’onada d’investigacions dels currículums dels polítics va sepultar la carrera política de qui també havia estat consellera de Sanitat Universal i Salut Pública del Govern del Botànic. Montón havia plagiat una bona part del seu treball final de màster. «Els espanyols tenen un president magnífic», va dir en referència a Pedro Sánchez, «per aquest motiu, per tal que aquesta situació no li afecte, li he comunicat la meua dimissió», va afirmar en conferència de premsa.
Les sospites sobre la preparació real dels polítics planaven també sobre la figura de Pablo Casado, l’aleshores president del Partit Popular, que també estava sent investigat pel seu màster i es negava a mostrar el treball final de carrera.
Albert Rivera, la dimissió inevitable
De 57 diputats a 47 diputats. La caiguda en picat de Ciutadans entre les eleccions del 28 d’abril de 2019 i el 10 de novembre de 2019 va provocar l’eixida immediata del president del partit, Albert Rivera, que el liderava des del seu naixement, en 2006. De trepitjar-li els peus al PP, que a penes havia tret 66 diputats en abril, va passar a quedar ben lluny dels populars —88 a 10— i a comprovar com l’auge de Vox —passant de 24 a 52 parlamentaris—s’enduia bona part dels seus vots.
A Rivera, la patacada electoral de novembre de 2019 només va deixar-li la dimissió com a eixida
Rivera, compungit, compareixia a la seu del partit taronja per a anunciar la celebració d’un congrés extraordinari en què s’escolliria el seu relleu. L’escollida seria Inés Arrimadas, que no correria millor sort. La decisió adoptada per Rivera a causa del «mal resultat» no va trobar de part seua «pal·liatius» ni «excuses». El seu pas duia aparellat l’adeu a l’escó.
«Anit ja vaig dir que assumiria totes les responsabilitats en primera persona», va subratllar Rivera en referència a la nit electoral. Prèviament havia perdut l’oportunitat de conformar un govern de coalició amb el PSOE —que hauria sumat 180 diputats— o d’abstenir-se per a una investidura de Sánchez que no haguera requerit la participació activa de Podem, com acabaria succeint després dels comicis de novembre.
Pablo Casado, la dimissió forçada
El president del PP, Pablo Casado, ataca la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, pel presumpte enriquiment del seu germà amb la venda de mascaretes en plena pandèmia de la covid 19. Després de l’estupefacció general, la majoria de líders territorials del partit s’alineen amb la presidenta madrilenya en sintonia amb els mitjans de comunicació conservadors.
«No sé per què me n’he d’anar, no he fet res», confessà Casado al seu nucli de confiança
Resultat: la caiguda de Casado és qüestió de dies. En una junta directiva del partit, uns pocs dies més tard, el president del PP anuncia la seua eixida en un congrés extraordinari que se celebrarà al cap de tres mesos i en què el gallec Alberto Núñez Feijóo —un dels barons que s’ha mostrat més crític amb les acusacions contra Díaz Ayuso— es concertirà en el nou referent de la formació.
«No sé per què me n’he d’anar, no he fet res», confessa Casado entre els seus. Però la revolta interna és de magnitud vuit a l’escala de Richter i no té marxa enrere. Ni la condició de primer líder popular escollit pel vot directe de la militància no n’és prou. Casado es veu forçat a dimitir i fins i tot els presidents territorials que li eren més proclius, com el murcià Fernando López Miras i el valencià Carlos Mazón, acaben posant-se del costat dels sublevats.
Mónica Oltra, la dimissió premonitòria
És juny de 2022 quan la vicepresidenta primera del Govern valencià i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, presenta la seua dimissió a la seu de la coalició Compromís. La seua imputació pel que es considera un possible encobriment de l’episodi d’abusos sexuals per part del seu exmarit «Me’n vaig amb la cara més alta i les dents apretades», va dir Oltra, que sentia víctima d’una operació orquestrada des de l’extrema dreta i amb el plàcet dels principals poders econòmics.
«Ens estan fulminant un a un, i quan vulguen reaccionar també els hauran fulminat a vostès»
«Que ningú es pense que es pot fer política contra els poderosos… A qui va contra els poderosos, se’ls carregaran amb denúncies falses, un rere l’altre», lamentava. «Açò passarà a la història de infàmia política, jurídica y mediàtica d’aquest país», augurava. «Han guanyat els dolents», va dir, «ens estan fulminant un a un, i quan vulguen reaccionar també els hauran fulminat a vostès», va dir en referència als periodistes.
Va ser amb ella i en aquell moment quan es va posar de moda una paraula, lawfare, que els socialistes utilitzarien més tard per a desqualificar les investigacions a Sánchez i el seu entorn familiar. O, fins i tot, la que ha dut al processament del fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz.
Íñigo Errejón, la dimissió obscena
Sense compareixença davant la premsa, només a través d’una carta oberta, es va produir la darrera dimissió sonada de la política espanyola. La del portaveu del grup parlamentari Sumar en el Congrés, Íñigo Errejón.
L’aparició de diverses acusacions de comportaments obertament masclistes va derivar en la missiva en qüestió. Algunes de les presumptes víctimes denunciaven la seua condició de «monstre» i de «maltractador psicològic». I l’acusat, lluny de desmentir-ho, va assumir que hi havia una dissonància «entre el personatge i la persona», cosa que li havia provocat «un desgast físic i emocional».
Errejón va tancar «l’etapa més important» de la seua vida, una etapa «amb encerts dels quals estic ben orgullós i d’errades que espere reparar amb aquesta decisió»
Errejón renunciava al càrrec de portaveu parlamentari i a l’escó de diputat mentre explicava que duia temps «treballant en un procés personal i d’acompanyament psicològic», raó per la qual necessitava «abandonar la política institucional, les seues exigències i els seus ritmes». Perquè, en efecte, aleshores tancava «l’etapa més important de la meua vida, una etapa dura i apassionant, amb encerts dels quals estic ben orgullós i d’errades que espere reparar amb aquesta decisió». La frase contenia una autocrítica poc habitual entre els polítics, encara més en un moment tan tens com el de la fi de la seua trajectòria en el primer plànol.
Una frase que, literalment, ben bé podria pronunciar pròximament Carlos Mazón en cas de presentar la seua dimissió com a president de la Generalitat Valenciana.