La premsa de Palma publica contínuament exemples de comerços tradicionals situats en el centre històric de la ciutat que tanquen definitivament les portes. Uns, perquè no poden fer front als alts lloguers que els imposen els propietaris dels immobles, quan han de renovar el contracte. Altres, perquè, tot i ser seu el local, senzillament no es volen resistir a les sucoses ofertes que reben per llogar-lo o vendre’l. I uns tercers intenten resistir, però entre les dificultats d’accés en cotxe al nucli històric i la creixent turistificació de la ciutat —en especial a la milla d’or formada per l’eix Seu-ajuntament - plaça Major - Sant Miquel - plaça Olivar— els negocis es van buidant de clients habituals i l’objectiu d’aguantar es converteix en missió impossible.
El resultat és que cada vegada més establiments tradicionals abaixen les barreres per sempre i després de les pertinents obres de reforma les aixequen nous negocis, pensats per als turistes. «Cada vegada tot és més per als estrangers», diu un home, que es confessa jubilat i que passeja pel cèntric carrer de Jaume II, que troba que «és una desgràcia la desaparició de les botigues de sempre; Palma canvia molt aviat i no crec que sigui a millor».
Justament en aquest carrer hi ha la que serà de forma immediata l’última de les grans baixes comercials. I no d’una qualsevol. Sinó de la botiga que és considerada la més antiga de Palma i possiblement de Mallorca, en funcionament ininterromput d'ençà de 1671 i que des de 1685 està en mans de la mateixa família, els Aguiló. Es diu Ca Dona Àngela, una merceria que ha sobreviscut a tota mena de vicissituds al llarg de 354 anys d’història, a punt de complir els 355, però que finalment cau víctima de l’excés de turisme.
«Cada vegada hi ha més franquícies (pensades per vendre als visitants) a tota aquesta zona», explicava fa set anys i mig el seu propietari actual, Miquel Aguiló (Palma 1961), a El Temps (número 1.761, de 12 de març de 2018), com una mena de premonició del que arribaria en els relativament pocs anys que han transcorregut des d’aleshores. La progressió, en efecte, cada vegada s’ha intensificat més. Tanquen les botigues de tota la vida i en el mateix local obrin les grans marques comercials franquiciades, que cerquen el negoci en l’afluència creixent de turistes i que imposen l’estandardització estètica i dels productes. «És indiscutible, és trist però és així», sanciona de forma fatalista una veïnada de la merceria, de prou edat i que assegura que «ma mare i sa meva padrina hi compraven i jo també fa anys, però... no es pot competir amb els preus dels súpers, és una llàstima, però les coses són com són i és normal que aquestes botigues acabin per tancar».
Els últims quinze anys han desaparegut al voltant de 5.000 comerços a les Illes. La pressió que pateixen no és únicament de les grans superfícies i de les franquícies sinó, per descomptat, també i sobretot de la compravenda per internet. I la pressió turística incrementa el fenomen, sobretot a la zona més antiga del centre de Palma, on el preu del metre quadrat de local comercial no fa més que pujar i pujar. Els propietaris volen aprofitar-ho i els llogaters comerciants ho pateixen. Un llibreter que tenia el negoci a uns escassos 50 o 60 metres de la merceria de Ca Dona Àngela explica com hagué de renunciar al local que ocupava: «Acabàrem el contracte i ens apujaren el lloguer al doble del que pagàvem, era impossible mantenir-lo».
Enmig d’aquesta bogeria de preus i d’invasió de grans franquícies comercials resulta quasi increïble que la merceria hagi pogut aguantar els últims anys venent sobretot fils i botons. Segons explicava el propietari fa set anys i mig a aquesta revista, «venem tèxtil com bufandes, guants, mocadors... però això té molta menys sortida per mor de la competència, sobretot dels xinesos; en canvi, el fil i, en especial, els botons surten la mar de bé». Els venia a preus que anaven des dels 20 cèntims als 50 euros. Avui a la finestra de la botiga que mira al carrer es veu l’expositor amb la base ocupada per una decorativa i gruixada capa de botons i a la part de dalt del vidre Miquel Aguiló —dissetena generació de propietaris de la mateixa botiga— hi ha col·locat, sobre una cinta quadribarrada, el comiat després de quasi tres segles i mig d’activitat: «De Martí Barbassa, 1671, a Ca Dona Àngela, 2025, 355 anys de merceria».
Barbassa va ser el primer propietari al qual la família Aguiló comprà el negoci 14 anys després de ser obert. La història de la botiga l’ha poguda resseguir Miquel després d’haver trobat, per casualitat, documentació històrica del negoci al soterrani. Durant anys l’analitzà i, fruit de la tasca d’investigació, va escriure el llibre Ca Dona Àngela. La darrera merceria del Segell (Documenta Balear, Palma, 2017) —el carrer del Segell era una via del Call, avui Jaume II, i als xuetes se’ls anomenava, també, «els del carrer del Segell»—, una obra que honora la nissaga familiar i que també era un crit orgullós de resistència en temps d’uniformització comercial.
El vetust comerç pogué aguantar molts d’anys per dos motius. Un, perquè tant el local com el pis superior i el soterrani són propietat de la família i, per tant, Miquel i la seva esposa Ruth Guardiola, que també atén rere del taulell, han estat a estalvi de l’escalada dels preus. I, en segon lloc, «per amor» a la botiga i la tradició, deia somrient la parella. «Hem rebut moltes ofertes, però no venem», explicaven.
En aquell moment el futur de Ca Dona Àngela pareixia assegurat perquè el fill —també tenen una filla, però ja aleshores tenia pensat una altra carrera professional— semblava interessat a aprendre a portar el negoci; de fet, començava a ajudar a atendre’l. Llavors només tenia 19 anys i Miquel ja advertia que «és molt prest» per saber què decidiria més endavant el jove. També explicava que ell tenia clar que seguiria amb el negoci fins a la jubilació, però que era conscient que més enllà el pervindre podria ser obscur perquè, al cap i a la fi, la merceria «és un negoci; necessitam vendre per guanyar-nos la vida, si no...».
I dissortadament ha arribat el moment que aquells punts suspensius s’han hagut d’omplir amb la decisió que mai hauria volgut haver de prendre. Les vendes no compensen l’esforç de resistir. Això i la imminent jubilació de Miquel ha portat a la decisió dolorosa però inevitable. «Les vendes són les que són», i no es pot obviar que la caixa registradora no dona per a seguir. «Entra molta gent, turistes, a fer-nos i fer-se fotos, però de comprar ben poc», explicava el propietari aquests dies a la premsa que s’ha interessat per la decisió.
Durant algunes setmanes, la botiga seguirà oberta, fins a exhaurir tot l’estoc de material, que es ven a preu d’ocasió. I llavors «llogarem» el local.
Serà el final de quasi 355 anys ininterromputs d’una merceria que ha estat quelcom més que un negoci. S’havia convertit no només en la botiga possiblement més antiga de Mallorca sinó en un símbol de resistència davant de la turistificació que envaeix fins a l’últim racó de l’illa. I que, una vegada més, s’ha cobrat una altra víctima.