En la trajectòria d’Alida Molina (València, 1995) i Tomàs Verdú (Alginet, 1996) hi ha importants paral·lelismes més enllà de tindre gairebé la mateixa edat. Es tracta de dramaturgs amb concepcions teatrals amb concomitàncies, com ara l'ús de l'humor i d'una escenografia elaborada, amb elements sorprenents, un operatiu teatral que ja ha rebut diversos reconeixements. En el cas de Molina, amb la seua companyia Teatro de los Chinos, creada el 2022, va rebre recentment el premi a millor artista emergent en la darrera edició del Festival ACT celebrat a Bilbao gràcies al seu muntatge Material, una obra escrita amb Laura Bellés que es va poder veure fa poques setmanes al Teatre DURI de la capital de Corea del Sud. El jurat va reconèixer Material «per la seua barreja única d’energia, humor intel·lectual i expressió poètica».
En el cas de Verdú, que venia de guanyar el IX Torneig de Dramatúrgia Valenciana que organitza l’Institut Valencià de Cultura (IVC), fa pocs dies s’adjudicava el Premi Ciutat d’Alcoi de Teatre Pep Cortés per l’obra Les Carcasses, una peça que aborda el problema dels desnonaments amb una barreja de «sàtira, surrealisme i humor intel·ligent».
En la sessió doble dedicada a aquests dos valors ja ferms de la dramatúrgia valenciana veurem peces ja estrenades i que porten un important rodatge; Paral·lel continua de gira des que es va poder veure en la Sala Ultramar, l’any 2022, mentre que Silla verde / Cadira verda s’estrenava formant part de la programació de Russafa Escènica l’any 2022. Fins ara, porta una cinquantena de representacions. Una bona ocasió per revisar o veure per primera vegada aquestes propostes, amb l’al·licient de veure-les dialogar, generar una inevitable interactuació a través de la coincidència en el temps i en l'espai. Un joc sempre enriquidor des del punt de vista de l'espectador.
Prohibit l’avorriment
En Paral·lel, Alida Molina, que, a més d’escriure l’obra la interpreta en escena juntament amb l’actor Alexander Lemus, ens planteja un interrogant sobre allò que pensem que passarà i, en acabant, no passa, sobre les expectatives, una reflexió que té a veure amb la trajectòria personal de l’autora. «Vaig escriure el text un any o dos abans d’acabar la carrera, quan ens deien que estudiant podíem arribar a qualsevol lloc i no era veritat», explica.
Sobre aquesta premissa, per Paral·lel desfilen personatges «que no volen ser ells mateixos, que no s’accepten, com ara un cotxe teledirigit al qual li agradaria ser un humà», diu en referència a una mena de bufó de la commedia dell’arte «traslladada a l’àmbit contemporani». Tot, amb una posada en escena de comèdia canalla, amb girs i sorpreses. «Soc una persona molt obsessionada en què el públic no s’avorrisca, la reflexió sobre el fracàs o l’èxit no volia tractar-la des del punt de vista pessimista. A banda, juguem amb coses que el públic no espera trobar-se en una obra d’autoficció, situacions amb les quals moltes de les persones es poden sentir identificades», argumenta Molina. «Es pot sentir més identificat el públic jove, pel maneig de certs temes generacionals, però la proposta apel·la a uns públics globals. La gent gran es pot sorprendre per determinats elements escènics que no havia vist», rebla la dramaturga.
Recerca de l’estranyesa
Silla verda / Cadira verda, mentrestant, aborda el procés de creació a través d’un element gens engrescador en principi, una cadira verda com les que hi ha hagut tota la vida en els centres escolars. Un objecte identificat amb un context molt concret que, com explica Tomàs Verdú, «es traslladarà cap a uns altres espais aliens, com ara el carrer, generant estranyesa i permetent crear altres significats pel que fa a la funció d’aquella cadira tan corrent».
Després de marcar els continguts a través d’un índex de capítols molt Tarantino, i a través de videoprojeccions en format de ficció documental, es traça el camí de la creació. «En acabant, la cadira verda no deixa de ser un MacGuffin, una excusa per parlar de les frustracions com a creador, l’obsessió per etiquetar tot el que ens rodeja i el fracàs com a motor creatiu», explica el creador d’una obra vehiculada en escena per l’actriu Nara Pérez.
En aquest punt, preguntem pel títol bilingüe valencià-castellà que comporta així mateix dos blocs en aquestes dues llengües. «Per què Silla verde / Cadira verda? Si conteste estaria fent un espòiler. Si algú vol saber-ho no s’ha de perdre l’obra», contesta el dramaturg de manera enigmàtica.