Hi ha espais que expliquen la història recent de les ciutats i Ca Revolta és un d'ells. Situat al número 10 del carrer de Santa Teresa, de València, en la intersecció entre el Carme i Velluters, s'alça un antic palau del segle XVI, un casalici que, en l'últim quart de segle, ha esdevingut un espai de referència per als moviments socials de la ciutat.
Un edifici noble que s'ha convertit en cau de moltes persones, però, sobretot, d'aquelles iniciatives ciutadanes que miraven pel progrés social, amb una visió comunitària. Ací han germinat Per l'Horta, les protestes contra la visita del papa Benet XVI, el Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor, l'Assemblea Feminista i un llarg etcètera d'iniciatives d'abast i volada diversa.
D'ací sorgí, també, l'organització d'una conferència alternativa a la Cimera Euromediterrània, en el context de la invasió de l'Iraq, de l'any 2002. O el documental Ja en tenim prou, que denunciava, en plena etapa de flors i violes del Partit Popular, els episodis més foscos dels conservadors. O l'elaboració de la Carta Valenciana de Drets Socials, que es va debatre a les Corts Valencianes. Allà on ha emergit una proposta alternativa a la ciutat o al País, han estat Ca Revolta i la seua gent.
Lluïsa Cifre: «En qualsevol ciutat fa falta un espai com aquest. En una ciutat on ha governat tants anys la dreta, encara més»
«En qualsevol ciutat fa falta un espai com aquest. Però en una ciutat on ha governat tants anys la dreta, encara feia i fa més falta», explica Lluïsa Cifre, que és sòcia de Ca Revolta i confessa «ser qui soc i com soc a hores d'ara» gràcies a tot el que es congria allà dins. Probablement, molta gent a València compartiria aquesta afirmació.
Ara, Ca Revolta bufa espelmes. En concret, vint-i-cinc. Poca broma, si tenim en compte que, en més d'una ocasió, la seua continuïtat s'ha vist seriosament amenaçada. Especialment, de bon començament. Perquè Ca Revolta, aquell espai alternatiu i autogestionat, que havien impulsat un grup de promotors procedents de Revolta i Jove Germania, no encaixava en la València que governava Rita Barberá des de 1991.
«Érem gent que veníem del col·lectiu Revolta. En un moment determinat, es va plantejar la disjuntiva entre enfocar-nos cap a un vessant més de política de partit o enfocar-nos en la intervenció social. Alguns triarem aquest darrer vessant i fou d'ací que sorgí la idea de generar un espai de trobada per al teixit associatiu alternatiu a la ciutat», explica Pep Pacheco, un dels fundadors de Ca Revolta.
La tria de Velluters com a ubicació no fou casual. El centre de la ciutat patia un procés de degradació que, només al final dels noranta, semblava redreçar-se. Per una d'aquelles caramboles de la vida, l'edifici el compraren a un metge republicà a un preu relativament assequible. Precisament ells que volien emprendre aquella aventura amb el referent dels ateneus republicans en la retina...
Ca Revolta va obrir quinze mesos després que el PP aconseguira 20 dels 30 regidors de l'Ajuntament.
«Allò era una utopia que no sabíem del cert on ens portaria», relata Pacheco. Constituïren una cooperativa on, a banda d'aportar diners, aportaven mà d'obra. L'arquitecte Carles Dolç, soci des de bon començament, es feu càrrec de la rehabilitació. El 20 d'octubre de l'any 2000, només quinze mesos després que el Partit Popular es fera amb vint dels trenta-tres escons del consistori municipal, Ca Revolta obria les portes. Un casalot de 600 metres quadrats que naixia amb el propòsit de fomentar i conrear l'esperit crític.
«Més enllà del fet que el Partit Popular portara governant nou anys a València ciutat i quatre a la Generalitat, la qüestió era que la dreta tenia una hegemonia social molt potent —relata Pacheco—. Calia un lloc on pogueren confluir diversos projectes de l'esquerra social. Feia falta generar un espai de trobada per a la dissidència social, cultura i política enfront de la dreta valenciana».
Coetanis són, de fet, el Centre Social Terra, a Benimaclet, i l'Ateneu de Russafa. Era la València que desconfiava dels cants de sirena del nou segle d'or dels valencians que proclamava Francisco Camps. La València que no es resignava a ser l'escenari de la Copa Amèrica de vela i de la Fórmula 1. La València a la contra, en definitiva. «Un oasi», en paraules de Lluïsa Cifre.
El camí, doncs, no podia ser planer. L'Ajuntament de València es feu un fart de posar-li multes i hagué de patir diversos connats de clausura. A l'asfíxia econòmica i institucional imposada pel consistori es respongué amb campanyes de solidaritat consecutives. «Hi hagué un assetjament institucional persistent», recorda Cifre. En un d'aquells concerts per recaptar diners, fins i tot arribà a actuar Maria del Mar Bonet.
Al capdavall, Ca Revolta, amb la seua programació estable, i cada volta més consolidada com a refugi de moviments socials de la ciutat, havia esdevingut un referent inqüestionable. La idea de llançar una iniciativa legislativa popular per a la protecció de l'Horta de València —que aconseguí aplegar 117.000 signatures—, en plena bombolla immobiliària, sorgí d'aquí. També tingué un paper fonamental en les mobilitzacions contra la guerra de l'Iraq o en defensa del territori. D'ací igualment partí la campanya de rebuig a la visita del papa Benet XVI a València (i aquell «Jo no t'espere»), amb què Francisco Camps i Rita Barberá volien guanyar-se el cel, mentre al voltant seu s'estenia la corrupció. I, així, successivament. Allà on hi ha hagut una moguda estava, d'una forma o d'altra, Ca Revolta.
«Ca Revolta és un espai que t'acull, tant si eres sòcia com si no ho eres. I sempre que sorgeix una iniciativa, pots trobar persones que et donen suport i t'acompanyen», explica Laura Rodríguez, llicenciada en Dret. Amb vint-i-set anys, representa la nova fornada de «revoltes» que s'ha incorporat al projecte. En el seu cas, perquè va voler aportar la seua experiència i tirar una mà en la Comissió Ciutat-Port, que qüestiona l'ampliació de la infraestructura portuària pels seus efectes sobre el medi ambient, i que també té a Ca Revolta la seua seu.
Vint-i-cinc anys després de la seua inauguració, Ca Revolta s'erigeix en un far de pensament crític en un barri gentrificat
Ara, ella i uns altres membres de la casa treballen per presentar al·legacions al nou reglament d'estrangeria. És la transversalitat de què sempre ha fet gala la casa. La utopia que somniaren una trentena d'idealistes a final del mil·lenni passat i que s'ha consolidat vint-i-cinc anys després.
Superada l'etapa de major animadversió de l'Ajuntament (de moment, María José Català no els ha posat al centre de la diana), el repte, en els pròxims anys, és incorporar més gent com Laura Rodríguez. Saba nova per a un projecte que es viu i que es construeix cada mes, amb una ambiciosa programació de concerts, exposicions, conferències, presentacions i debats.
Ho fa, d'altra banda, en un barri que s'ha transformat profundament aquests darrers vint-i-cinc anys. De la degradació a la gentrificació. Una Ciutat Vella que ha estat colonitzada per apartaments de curta estada, expats tecnològics i raberes de turistes. Un barri que amenaça de deixar de ser-ho i on Ca Revolta continua erigint-se en referent dels moviments alternatius i el pensament crític, també contra la turistificació de la ciutat. «Aquest és un espai de resistència al barri», assegura Joan Viña, un altre dels joves que s'ha incorporat a la casa, qui valora la tasca de Ca Revolta en el mantenims de vida cultural a Ciutat Vella.
No és casualitat que el pregó amb què aquest divendres a la nit es donaran per iniciats els actes pel 25è aniversari siga a càrrec dels veïns i veïnes de Velluters. Era, al capdavall, una qüestió de coherència.