Lʼexcusa era triple: el 120è aniversari del naixement, el primer centenari del primer article que va publicar i el 41è aniversari de la seua visita a la Universitat de València. Tres efermèrides en una que no tampoc no calien, perquè el magnetisme que desprèn lʼobra de Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 1905 — Pineda de Mar, 1997) és suficient per justificar-ne una sessió monogràfica amb deixebles i estudiosos de la seua tasca. El lingüista per excel·lència mereix una i mil jornades com aquesta, organitzada per Emili Casanova.
«La producció de Joan Coromines és immensa, sembla impossible que un home, tot sol, haja pogut generar tant de coneixement», afirmava Vicent Artur Moreno de manera introductòria, acompanyant les seues explicacions dʼun audiovisual en què reflectia la trajectòria vital del gran mestre. El poeta i traductor Carles Duarte, en representació de la fundació Pere Coromines —creada per Joan Coromines poc abans de la seua mort, en homenatge a son pare i que té la seu a la casa d’estiueig expropiada per Franco a la família en acabar la Guerra Civil—, va repassar el marc familiar. Des del pare, un escriptor, polític i economista molt actiu, que fou subsecretari dʼHisenda de la Generalitat de Catalunya republicana i membre del Consell dʼEstat en la Segona República espanyola, fins la pare, Celestina Vigneaux, pedagoga de referència i col·laboradora directa de Maria Montessori, passant pels germans Ernest, gran matemàtic, Hortènsia, filòloga com ell, i Júlia, introductora de la psicoanàlisi a Catalunya.
Duarte va exemplificar la transcendència de Coromines amb dues fites: la capella ardent amb les seues despulles mortals va ubicar-se al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya i el funeral va oficiar-se a la catedral de Santa Maria del Mar. Gràcies a un conveni recent, el 20 de març d’enguany la fundació Pere Coromines va lliurar a l’Arxiu Nacional de Catalunya tots els fons documentals relacionats amb el lingüista per tal que siguen emmagatzemats allà.
Després d’una dècada de treball al costat seu, entre els anys 1979 i 1989, Duarte va ser conscient de la «devoció» i la «passió» que Coromines sentia pel País Valencià. Una passió, especifica, «heretada de Josep Maria de Casacuberta, el seu referent en matèria d’onomàstica, fins al punt que Coromines va negar-se a rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes si abans no el rebia Casacuberta».
A continuació, Javier Terrado, de la Universitat de Lleida, va afirmar que tots els filòlegs són part del «llegat» de Coromines. Col·laborador seu a les Terres de Ponent, en va destacar «el tracte afable i cordial amb tothom». A la manera grega, liʼn va dir «paidagogós», és a dir, la persona que escolta, que il·lusiona, que incentiva, que motiva... I va citar Joseph Gulsoy, de qui seʼn parlaria repetidament durant la jornada, com el beneficiari número u de tot aquest bagatge. «Coromines era aprenent alhora que professor i formador dʼinvestigadors», diu Terrado, «perquè només sap ensenyar qui ha sabut aprendre». En aquest sentit, la lectura de La vida austera, el llibre que son pare havoa escrit en 1911, el va marcar bastant. A mode dʼanècdota, Terrado va evocar un viatge a Salamanca per a assistir a un congrés sobre llengües prerromanes. En tornar-hi, el gran mestre li va confessar a Terrado que, després de compartir aquelles hores amb els presumptes experts, havia arribat a la conclusió que «ningú no en sap gaire», dʼaquelles llengües.
El mestratge de Coromines, Terrado va aplicar-lo a lʼestudi de la toponímia ribagorçana. «Va ensenyar-me com treballava ell la transcripció fonètica, gairebé de manera taquigràfica», i va posar una imatge com a exemple. «També va ensenyar-me a fer enquestes dialectals i toponímiques», va afegir Terrado. «Era un home de principis molt clars, un home decidit i amb voluntat, respectava lʼopinió de la resta sempre que estigueren formulades des de les seues pròpies conviccions», va sentenciar.
El caràcter de Coromines
I és que el caràcter de Coromines és un dels elements que alguns dels ponents van destacar més. Maria-Pilar Perea —de la Universitat de Barcelona la gran estudiosa de l’Alcover-Moll— va advertir que seria «una mica crítica» amb el lingüista del Maresme. «La seua obra és ingent, inabastable per un humà convencional», va admetre, «tant com la de l’Alcover-Moll».
De fet, en 23 treballs relatius a Coromines apareixen referències al diccionari dialectològic parit a les Balears, de la mateixa manera que en les 150.963 entrades del Diccionari català-valencià-balear hi ha un total de 1.245 referències explícites a l’obra de Coromines. Tanmateix, li retreu algunes observacions que feia a l’Alcover-Moll, com ara la valoració «prejudici insularista» o les acusacions d’incloure, literalment, repeticions «ad nauseam».
Maribel Guardiola Savall, de la Universitat d’Alacant, va destacar tot el contrari: la valoració altament de la tasca de Coromines que extraurem així que tafanegem una mica. Expressions com «homenot», «pou científic i gran patriota», «l’heroi necessari», «un savi de llegenda» o «un Déu amb xiruques» són alguns dels apel·latius que se n’han fet servir. «És compatible la vida humana amb tot allò que Coromines pretenia abastar?», es preguntava irònicament Guardiola, qui va posar com a exemple dues referències al lingüista efectuades per Josep Pla i Joan Fuster.
De la seua banda, Santiago Vicente Llavata, professor de la Universitat de València especialitzat en història lingüística hispànica, va sintetitzar la feina descomunal de Coromines en quatre punts: la fita fonamental que significa en la filologia hispànica i romànica per la seua mirada àmplia de la història lingüística peninsular, la suplència de Coromines d’un diccionari històric per al castellà, la capacitat d’integrar el basc en l’atenció al conjunt de llengües peninsulars i la rellevància que té la presència de materials referits al procés de constitució de les unitats fraseològiques.
Com a aportació final, aquest professor va mostrar un extracte de la carta que Joan Coromines va escriure a Ramón Menéndez Pidal el 13 de maig de 1952: «Empecé el diccionario joven y lo he acabado envejecido prematuramente por un esfuerzo que no sin razón Jud califica de “inhumano”. Once, doce y a veces quince horas de trabajo fueron mi pan cotidiano durante los últimos años».
Torn de vesprada
En les ponències de la vesprada, Alfons Vila, acadèmic de l’AVL, va fer un tast de la correspondència d’Emili Beüt amb l’insigne lingüista, amb exemples de les enquestes que dugué a terme Coromines pel País Valencià i la importància de conèixer l’etimologia dels topònims, mentre la lingüista Àngela Buj, de la Universitat Jaume I, va demostrar la importància dels estudis de Coromines a les Terres de l’Ebre. Va recordar que no se’n poden dir parlars «ebrencs», sinó que convé fer servir el nom genèric «tortosí», i Lluís Gimeno, de la mateixa universitat, va remarcar la relació especial de Coromines amb les comarques de Castelló a través de l’escriptor Àngel Sánchez Gozalbo i d’un amic que tenia a Atzeneta del Maestrat. La Societat Castellonenca de Cultura, va recordar Gimeno, va publicar la tesi de Joseph Gulsoy —dirigida per Coromines— l’any 1964. Aquest professor canandenc d’origen armeni és el deixeble de Coromines per antonomàsia.
Coromines no va incloure els adjectius «espanyol» ni «català» en les seues etimologies
Precisament Vicent Garcia Perales, professor de la Universitat Cardenal Herrera-CEU, va centrar-se en la part humana de Gulsoy, com a col·laborador seu que fou durant l’elaboració del Vocabulario de Enguera y de la Canal de Navarrés. Va fer referència, en concret, a l’entrevista que sota el títol «Tocat pel valencià» va publicar el diari El País en febrer de 2016. Gulsoy era un incondicional de Coromines.
Com a gran expert dels parlars xurros del País Valencià, el professor de la Universitat de Barcelona José Enrique Gargallo va autodefinir-se com lʼúnic «xurro» que seu a l’IEC. Ell s’ha especialitzat en els parlars de frontera i, en aquest sentti, ha parat molta atenció als «altres valencians», els de l’anomenada Xurreria, que tant interessaven Gulsoy.
En la fase final de la jornada, el professor de la Universitat d’Alacant i acadèmic de l’AVL Jordi Colomina va emfasitzar la importància de l’ètim de les paraules, una tasca eminentment corominiana. Va concloure que les paraules valencianes no poden estudiar-se sense la comparació amb l’occità. Una màxima del lingüista de Pineda de Mar. I en representació de lʼAgència Valenciana dʼAvaluació i Prospectiva (AVAP), Salvador Rabassa va efectuar un repàs pels obituaris publicats després de la mort de Coromines, amb detalls com ara que Coromines era un home creient i de sòlides conviccions religioses. Com a idea compartida, la sensació que Coromines sempre pensava que estava en possessió de la veritat. I, com a apunt curiós, Rabassa va afegir que Coromines no va incloure els adjectius «espanyol» ni «català» en les seues etimologies.
Cesáreo Calvo, de la Universitat de València, va establir les diferències existents entre el diccionari etimològic de Coromines i la resta dʼobres dʼaquest estil de les diverses llengües romàniques. Tant la francesa com la italiana i la castellana reconeixen, diu, l’autoritat de l’obra de Coromines. Joaquim Martí, també de la UV, va subratllar la importància de la gramàtica històrica catalana dins de lʼobra de Coromines, per bé que no té un llibre específic sobre aquesta disciplina, sinó que aquesta part dels seus estudis està dispersa en els diversos treballs.
De la seua banda, Josep Lacreu, membre de lʼAcadèmia Valenciana de la Llengua, va comparar el Diccionari etimològic de Coromines amb el de lʼIEC i lʼAVL. «Hi ha paraules que Coromines defensa com a genuïnes i que el diccionari de lʼAVL inclou com a entrades principals, però no el de lʼIEC: quadro (quadre), barco (vaixell), caldo (brou), cego (cec), cervo (cérvol), cigarro (cigar), clero (clerecia), cuiro (cuir), viudo (vidu), gasto (despesa), etcètera». En opinió de Lacreu, l’AVL ha assimilat la filosofia corominiana de buscar la «naturalitat expressiva» i evitar el «pastitx» de mescles de paraules dialectals, històriques i de registres diferents.
Per últim, com a corol·lari, Emili Casanova va firmar que lʼobra de Coromines és «complementària», perquè amplia i complementa la dʼAlcover-Moll. Segons Casanova, el deixeble valencià més important de Coromines fou Josep Giner, de qui encara resta inèdita una part de lʼobra. Aquest autor apareix molt citat en les obres de Coromines. No obstant això, Casanova, que també nʼés deixeble, també és partidari d’anar amb peus de plom a l’hora d’estudiar les etimologies. En alguns casos Coromines, diu, comet errors.
Perquè, certament, de genis infal·libles, no nʼhi ha. I de genis com Coromines, tampoc.