Les comissàries de l'exposició «Germaine Dulac. Je n'ai plus rien» del Museu Tàpies, Imma Prieto (també directora del Museu) i Imma Merino, expliquen que «portar a terme la primera exposició» sobre Dulac d'Europa «obliga el projecte a mostrar les diferents naturaleses que aborda el seu cinema: presentar les pel·lícules que podem qualificar de més experimentals, en relació amb una certa investigació entorn de la imatge; també les narratives, en algunes de les quals batega l'esperit avantguardista de l'impressionisme cinematogràfic, o, ja al final de la seva producció, les de tall documental».
Prieto va explicar que va quedar enlluernada per un text de Dulac que no s'havia traduït encara al català ni al castellà, Què és el cine?, i que ara serà possible gràcies al Museu Tàpies —en el cas català—, i a l'editorial Wunderkammer i el Museu, en castellà. Això els va animar a buscar a la Cinemathèque Française tot el material disponible, que els ha permès portar cartells, fotografies, fotogrames, guions escrits a mà i a màquina (com els de La fête espagnole) i esbossos dels decorats que s'havien de construir. Prieto i Merino asseguren que «el projecte que s'aborda al Museu Tàpies busca precisament mostrar la complexitat i la importància del seu pensament entorn del cinema, i aquest es revela a través de les seves pel·lícules i dels seus textos».
Paral·lelament, la Filmoteca ha fet una feina de recerca de les millors còpies possibles de totes les pel·lícules de Germaine Dulac i les anirà passant entre aquest octubre i el febrer. El director de la Filmoteca de Catalunya, Pablo La Parra, va lloar l'estil «feminista i antibel·licista» de Dulac i també «la seva mirada esmolada, crítica i compromesa que, a la llum del present, ens interpel·la».
La pel·lícula més coneguda de Germaine Dulac és la que es considera la primera pel·lícula surrealista de la història, La coquille et le clergyman (1928) —La petxina i el clergue—, que molts van voler atribuir només a l'autor del guió, Antonin Artaud, cosa que Dulac afortunadament no va permetre. Està filmada un any abans que Le chien andalou de Buñuel i explica la història del desig entre una jove i un capellà. Quatre dècades després, la feina de Dulac va ser novament menystinguda per qui era teòricament el principal crític del cinema surrealista, Ado Kyrou (Le surrealisme au cinéma, 1963), que va dir que, «si bé Antonin Artaud només va portar al cinema un dels seus guions, lamentablement va ser dirigit per Germaine Dulac, i que, a més, el resultat va ser "massa femení"».
Una cosa semblant va passar amb La festa espanyola (La fête espagnole), on dos homes es barallen per una ballarina espanyola sense fer cas del que l'interessa a ella. «La seva aportació —escriuen les cocomissàries de l'exposició— va ser minimitzada per part de la crítica francesa de l'època, que per descomptat era masculina». I no només això. Com explica Tami Williams al seu llibre de referència (Germaine Dulac: A Cinema of Sensations, 2014), fins i tot li van atribuir les suposades mancances de la pel·lícula, mentre que tots els mèrits s'atribuïen al guionista.
La visió actual d'una directora
La directora de cinema Mercedes Álvarez ha fet una pel·lícula d'uns deu minuts confrontant escenes de peces cinematogràfiques de Dulac, de manera que es poden veure més fàcilment alguns recursos sobre els quals insisteix el cinema de la pionera francesa. Per damunt de tots, allò que Álvarez resumeix amb «el contraplà» i que vol dir la dona, la dona com a protagonista en un moment que el cinema sempre la situava al contraplà. Dulac utilitza per primera vegada el punt de vista de la dona, i això, en el món del cinema dels anys vint i trenta, era tan estrany com ho va ser les dècades posteriors: el desig de la dona; la dona que està a la finestra veient passar les coses pel carrer; la dona tancada a casa amb pany i forrellat, i la dona víctima d'abusos.
La pel·lícula de Mercedes Álvarez, que es pot veure a la mateixa exposició, insisteix en aquests conceptes i els deixa ben clars. A la mostra es poden veure també tres curts de caràcter experimental i un altre de rigor històric —que ara té un valor documental brutal perquè podria ser el primer film que destapa les mentides del feixisme. El que ell va dir; el que ell va fer retrata les promeses que Hitler va pronunciar en discursos i mítings (respectar el Tractat de Versalles, no envair Àustria, no envair Txecoslovàquia, no envair Polònia) i el que realment va fer al cap de tres anys o només uns mesos després de la promesa. Una pel·lícula que té l'aire directe i modern dels films que volen verificar les fake news d'un polític mentider de mena, i denunciar el perill que representa.
Cal recordar que Dulac és també autora de Le cinéma au service de l'histoire, del 1935, que també «ofereix una extensa reflexió documental sobre els esdeveniments històrics de les tres primeres dècades del segle XX».
A l'exposició també es poden veure tres films experimentals del 1929, d'entre sis i nou minuts: Themes et variations, Disque 957 i Étude cinégraphique sur une arabesque. Tres obres que, paradoxalment, demanen música en un període en què el cinema era silent. La primera combina imatges d'una ballarina i tot de màquines anònimes; a la segona es reprodueix un disc amb els Preludis 5 i 6 de Chopin i un breu fragment d'Un hivern a Mallorca de George Sand, i a la tercera s'inspira en una peça de Debussy. I és que allò que Dulac volia era transmetre música a través de la mirada.