L’ecosistema polític català ha viscut en vuit anys diversos sotracs que l’han capgirat com un mitjó: el PSC, que durant dècades va bascular entre el primer i el segon partit més votat, s’ha recuperat amb vigor d’un anorreament que l’havia deixat en un quart o cinquè lloc irrellevant; el bloc independentista ha deixat de sumar majories; Ciutadans ha desaparegut del mapa; el PP sent que l’extrema dreta li rosega la base i no s’atura, i els partits independentistes (ERC, Junts i la CUP) han de pair processos interns que els estan consumint mentre el sistema supura una extrema dreta pretesament independentista.
Els periodistes Adrià Santasusagna, de RAC1, i Bernat Vilaró, de l’ACN, s’han posat a treballar estretament per explicar les desgràcies, desavinences, antipaties, malfiances i malifetes que han provocat la crisi d’ERC des del 2017 fins avui. Han recopilat molta informació, expliquen coses fonamentals per entendre què ha passat, ho fan d’una manera àgil i llegidora i, potser, l’única carència és que han rebut —i transmeten— més arguments d’una banda (la de Marta Rovira) que de l’altra (la d'Oriol Junqueras). Potser és només una percepció derivada del fet que les decisions de Rovira s’expliquen directament mentre que les de Junqueras es conten segons la percepció dels altres. En tot cas, d’això, no en són ells exclusivament responsables; també hi tindrà part de culpa qui no vol explicar-se.
Com que el llibre és de lectura obligatòria, i sens dubte té una lectura històrica que serà vàlida d'aquí a cinquanta anys —com altres llibres que l’haurien d’imitar, rebatre i puntualitzar—, destacarem diversos episodis i anècdotes que ajudaran a mirar el passat recent amb uns altres ulls. No són tots, ni tan sols tots els més importants.
El clic de Marta Rovira
Els mateixos autors —en el llibre i en una autoentrevista final que no fa el volum més elegant— destaquen, molt assenyadament, que una de les coses més interessants que un assaig periodístic com aquest havia de respondre és quan va ser que Marta Rovira va començar a mirar-se Oriol Junqueras d’una altra manera, quan «va fer el clic» —com diuen ells—, i va decidir que ella s’havia de retirar del primer pla d’ERC però Junqueras, també.
El fet és que Junqueras i Rovira van estar d’acord en les grans decisions d’ERC fins al 2024. El 2023, quan el president Pere Aragonès, després de la sortida de Junts del seu Govern, decideix pactar els pressupostos amb el PSC i Comuns, «Junqueras i Rovira no veien gens clar el pacte amb el PSC. De fet, hi estaven en contra». Faltava un any i mig per al 30è Congrés d’ERC i ni un any perquè l’esquerda entre Junqueras i Rovira fos evident. Tanmateix, estaven d’acord en els temes fonamentals —i en desacord, tots dos, amb Pere Aragonès.
Quan és que Marta Rovira fa el clic? «Per trobar la primera situació que provoca un sotrac en Rovira cal retrocedir una mica i viatjar fins a la primavera del 2023, just abans de la campanya de les municipals. Durant els mesos de març, abril i maig es feien moltes reunions físicament a Ginebra. Hi anaven Junqueras, Aragonès, Vilagrà, Vilalta, Jové, Sabrià i Vilaret, entre d’altres. (...) En una d’aquestes ocasions, tornant a l’hotel i segons recorden els presents, Junqueras va dir a Rovira: "Seu, seu. Que et vull preguntar una cosa: tu parles amb l’Isaac Peraire?" Feia referència a l’exalcalde de Prats de Lluçanès i aleshores director de l’Agència de Residus. "Sí, és clar, per què no hi hauria de parlar?", li va respondre la secretària general. Davant d’això, Junqueras va manifestar que li feia mal que Rovira parlés amb Peraire. Perquè, segons va relatar a Rovira, quan ell era a la presó, Peraire, Sabrià i Lluís Juncà havien orquestrat un complot en contra seva per prendre-li la presidència del partit i situar-s’hi un d’ells tres. I, a més, també volien treure-li la cadira de la Secretaria General a ella».
Aquí comença el que es retrata com una mena de paranoia que significarà l’inici de la desconfiança de Rovira cap a Junqueras i un distanciament que s’accelerarà en pocs mesos.
La vergonya de Soraya Sáenz de Santamaría
Era famosa la simpatia que es professaven, abans de l’1-O, la vicepresidenta del PP Soraya Sàenz de Santamaria (S.S.S.) però també la fermesa amb la qual va executar el 155 i els comentaris sarcàstics de SSS («El Diplocat? En liquidació») durant el seu particular procés.
A partir d'un relat que sembla procedir directament d'Ester Capella, exconsellera de justícia i diputada al Congrés, els periodistes Bernat Vilaró i Adrià Santasusagna recullen una reacció seva de... penediment?
Va ser el dia de la moció de censura contra Mariano Rajoy «a causa de la caixa B del partit». El gallec perdria el Govern espanyol, que Pedro Sánchez va obtindre amb un canvi de geometria parlamentària. «Aquell mateix dia de la votació de la moció de censura —escriuen Vilaró i Santasusagna—, Ester Capella es va apropar a Soraya Sáenz de Santamaría. Li va dir: "Vicepresidenta —per poques hores—, li porto un missatge d’Oriol Junqueras: ‘No és res personal’. La dirigent del PP va abaixar el cap i va respondre: "No hauria de ser a la presó"».
L’executiva paral·lela o el Pa amb tomata
Una de les raons que Oriol Junqueras —o el seu entorn— ha esgrimit contra Marta Rovira és l’existència d’una executiva paral·lela que prenia les decisions i que no era l’elegida pel partit.
Vilaró i Santasusagna expliquen que existien les «reunions de divendres», que eren més eficients que les «reunions de dilluns», les dels òrgans oficials, i que Junqueras ho sabia. La reunió de divendres era formada per «una mena d’equip de campanya i estratègia permanent, estructurat especialment per aguantar el partit i sobreviure a la repressió». [La reunió havia nascut el 2017 quan Junqueras estava a punt d'entrar a la presó i va sobreviure mentre Marta Rovira va ser a Suïssa.]
«Junqueras afirma que mai se’l va convidar a assistir a les trobades dels divendres i que, per tant, es feien a la seva esquena, que li volien amagar les decisions i que ja feia temps que s’havia orquestrat una estratègia per fer-lo fora de la cadira presidencial de Calàbria. Però la veritat és que Junqueras sí que havia participat en l’embrió d’aquestes reunions estratègiques, com també ho havien fet dirigents del seu entorn immediat».
Afegeixen els periodistes que, «de fet, tothom admet que un dels problemes d’Esquerra els darrers anys ha estat la inoperància de les permanents i executives del partit (els dilluns), perquè costava molt prendre decisions i arribar a conclusions concretes».
Però la reunió dels divendres —que anomenaven Pa amb tomaca o Pa amb tomaca i anxoves— tampoc va servir per a resoldre aquest problema.
Els autors de L’esquerda republicana destaquen una expressió «que resumeix molt bé què ha passat a Esquerra la darrera dècada» i la seua autoria queda en l’anonimat, tot i que l’assenyalen com «una de les persones amb més responsabilitat i rellevància al partit»: «Teníem un tauler de parxís i hem volgut jugar a escacs».
La paciència de Josep Maria Jové
Un dels capítols que expliquen més interioritats dels acords entre ERC i el Govern espanyol és el que narra les negociacions posteriors a les eleccions del 10 de novembre de 2019 per investir Pedro Sánchez. La delegació d’ERC la va triar Marta Rovira i estava formada per Gabriel Rufián, Marta Vilalta i Josep Maria Jové. La delegació del PSOE estava composta per José Luís Ábalos —ara investigat, llavors ministre—, Salvador Illa i la portaveu del PSOE al Congrés Adriana Lastra —que posava el seu despatx com a punt de trobada. «Lastra va ser molt clara: "Duc un missatge del Govern espanyol. Vol saber si aneu de debò o no. Si no hi aneu, i només voleu fer una escenificació, no passa res. Però volem saber les vostres intencions"». La resposta dels republicans la va donar Jové: «Ja li pots dir que jo vinc amb un missatge des de Lledoners i Ginebra: aquí hi haurien de ser Junqueras i Rovira, però estan represaliats. Així que, si vosaltres aneu de debò, nosaltres jugarem».
Quan van acabar, i per esquivar els periodistes, els polítics d’ERC els van demanar si podien arribar al seu despatx sense passar pels passadissos comuns. «Ábalos els va guiar per uns passadissos del soterrani del Congrés. El socialista anava obrint portes d’emergència fins que van arribar als despatxos d’Esquerra a la cambra. Pel camí van passar per la seu de la Junta Electoral Central i per la Comissaria de la Policia Nacional espanyola del Congrés».
A la reunió següent, quan Josep Maria Jové va ensopegar amb la incomprensió socialista per enèsima vegada, va esclatar amb aquestes paraules, segons Santasusagna i Vilaró: «Recordeu quan ens vau acompanyar als nostres despatxos del Congrés, que vam passar per davant de les oficines de la JEC i d’una comissaria de la policia espanyola? Per a vosaltres va ser del tot normal, però per a nosaltres no. La JEC és la que impedeix que Junqueras pugui ser candidat, i la policia espanyola és la que ens va pegar durant l’1 d’Octubre. Si no enteneu tot això, no podrem negociar mai de veritat. Aquesta és la nostra realitat».
Els indults els decideixen els homes
Després de l’elecció de Pedro Sánchez, es va obrir un black channel, «és a dir, una via de comunicació segura i de confiança entre les dues parts». Josep Maria Jové va ser l’encarregat de negociar amb el secretari general de la Presidència del govern Sánchez, Félix Bolaños, que els va oferir els indults. Jové va reclamar una amnistia, però en aquell moment no en van voler ni parlar.
«El que podia ser una decisió a simple vista fàcil, acceptar els indults i que els líders independentistes sortissin de la presó, no ho va ser gens. La negociació dels indults va obrir un debat intern dins d’Esquerra». El mateix Jové, Marta Vilalta o Sergi Sabrià no els veien «amb bons ulls».
La negociació va ser llarga i Jové, Junqueras i Oriol Romeva van decidir el sí final. Però les dones empresonades no en sabien res. «Tant Carme Forcadell com Dolors Bassa no van conèixer fins molt més tard que Esquerra negociava els indults amb l’Estat. De fet, quan Bassa, afiliada a la UGT, estava a punt de fer públic que el seu sindicat demanaria l’indult per a ella, Esquerra li va demanar que ho aturés». L’exconsellera també «lamenta que els presos homes la critiquessin quan ella va agrair i defensar l’aposta pels indults, coneixedora com era que tots ells —sense excepcions— també se’n volien beneficiar».
El trencament Junqueras-Aragonès
«La desconfiança» de Junqueras cap al Palau de la Generalitat presidit per Pere Aragonès va començar a ser «irreversible» el mateix dia de la investidura.
Oriol Junqueras, que encara estava a la presó i sortia amb permisos, volia ser present a les tres sessions públiques que farien Aragonès president: «una primera votació fallida, en què el republicà no sortiria com a president», la «segona votació en què Aragonès seria elegit president» i la «presa de possessió al Palau de la Generalitat». El Departament de Justícia va insinuar que eren massa permisos i el director de comunicació del govern Aragonès, Carles Foguet, va dir que «tot el focus havia d’estar sobre el president de la Generalitat (...) després de vuitanta anys sense un cap de govern d’ERC» i que «era millor que Junqueras només anés a un dels tres moments clau». D’això, se’n va assabentar Junqueras, que es va enfilar per les parets d’Estremera: «Gent del seu entorn ho qualificava de traïció. Creien que el volien amagar i que l’estaven vetant. Ell no era el centre, algú l’estava donant per amortitzat i per mort».
Els autors, en canvi, asseguren que «la realitat era que ningú volia apartar Junqueras ni matar-lo políticament, almenys en aquell moment».
En capítols següents s’explica com la progressiva independència d’Aragonès va fer més i més gran la desconfiança de Junqueras fins al punt que el president d’ERC el criticarà obertament en comitès locals i comarcals del partit. Això escriuen Santasusagna i Vilaró.
Entre moltes altres coses que s’han de llegir per rellegir la història recent.