—En quin moment es va plantejar escriure aquest llibre?
—Va ser Bromera qui em va fer la proposta. De bon començament, vaig dir que no perquè ja havia tingut un intent anterior d'escriure un llibre sobre Rafael Blasco i la cosa no va quallar. Em sembla que escriure un llibre és una gran responsabilitat.
Ara bé, després m'ho vaig repensar i els vaig proposar fer un llibre que explicara, hora a hora, el que havia succeït. Era un plantejament pràctic, una mena de crònica periodística que arreplegara allò que hem estat contant en ElDiario.es al llarg de tot aquest temps, a més de dotze entrevistes on dotze persones de perfils diferents (treballadors del 112, un sociòleg, un geògraf, el responsable d'una entitat financera...) expliquen com va ser aquell dia per a ells.
A partir d'ací, vaig decidir que el llibre arrencara a les 7.30 del matí del 29 d'octubre, perquè va ser quan l'AEMET va llançar l'avís roig i quan, per tant, tota la maquinària de l'administració s'hauria d'haver posat en marxa.
En aquest sentit, em fa content veure que la jutgessa de Catarroja ha plantejat la seua instrucció en uns termes semblants: intentant esclarir com van anar les coses aquelles 24 hores, perquè va ser aleshores que van morir 229 persones. Crec que és important deixar negre sobre blanc quines van ser el seguit de negligències del 29 d'octubre.
—Fa la impressió que el llibre persegueix contrarestar determinats relats sobre el que va passar aquell dia...
—Evidentment, perquè hi ha determinats relats polítics que ens han tractat com si fórem babaus. Com a periodistes, la nostra obligació, durant aquells dies, era informar correctament del que estava succeint. I, si te n'anaves a la Llei d'Emergències, ho deia claríssim: que era a la Generalitat a qui li corresponia gestionar aquella situació.
«El llibre vol alçar acta i deixar en evidència totes les negligències que es van cometre aquell dia»
Ara hi ha aquest discurs interessat que diu que cal revisar els protocols. Però si ja existien els protocols i les normatives! El problema va ser que aquell 29 d'octubre es passaren tot allò per alt i no s'aplicà cap de les mesures que s'haurien d'haver aplicat. En el llibre demostro que no hi hagué cap apagada informativa, com pretén fer veure la Generalitat des de fa dotze mesos.
La responsabilitat dels 229 morts és de la Generalitat. En tots aquests mesos hi ha hagut un interès evident a generar soroll, per tal que s'acabe imposant un determinat relat. En el meu poble se sol dir que 'si és culpa de tots, no és culpa de ningú'. Hi ha el perill que l'opinió pública assumisca aquest relat. Per això el llibre vol alçar acta i deixar en evidència totes les negligències que es van cometre aquell dia.
—Quina importància ha tingut el periodisme en esclarir allò que va passar aquell dia?
—Jo crec que el periodisme valencià ha estat a l'altura. Naturalment que el periodisme té defectes; que tenim problemes, però crec que en aquesta crisi, des de la televisió pública als mitjans privats, hem estat on tocava estar. Hi ha onze llibres publicats sobre la dana, dels quals set han estat escrits per periodistes (quatre dels quals, per cert, en valencià).
—ElDiario.es s'ha caracteritzat en aquests dotze mesos per ser el mitjà més crític amb la gestió de la Generalitat. Han patit represàlies, per això?
—Sí, clar. Mazón i el seu equip són uns sectaris i no accepten gens bé la crítica. Això ha tingut com a conseqüència que se'ns ha tallat publicitat institucional que sí arriba a altres mitjans. Som el vuitè diari d'Espanya i el tercer del País Valencià i, tanmateix, ens han tallat la publicitat. També han tractat de condicionar a empreses que s'anuncien amb normalitat en ElDiario.es.
En fi, nosaltres ja els hem dit que ells estan de pas ací, i que quan marxen, nosaltres continuarem fent periodisme. A nosaltres ens sostenen els nostres socis. El càstig de la Generalitat l'assumim amb honor perquè significa que estem fent bé les coses. En tot cas, evidencia el poc tarannà democràtic que tenen.
—El subtítol del llibre és «crònica d'una tragèdia». Tragèdia o negligència?
—Crònica d'una tràgica negligència. En el llibre faig referència a una filòsofa que diu que no s'ha de parlar de 'catàstrofes naturals', perquè si ens hi referim d'aquesta manera, sembla com que no hi ha cap responsabilitat. En aquest cas, efectivament, hi hagué negligència, i una negligència comporta també unes responsabilitats.
En aquest sentit, crec que la jutgessa està treballant molt bé per delimitar quines han estat i són les responsabilitats. Ara bé, crec que la via legal no ha de ser l'única via per proporcionar reparació a les víctimes. També hi ha la via política i la que ha d'aportar el periodisme. Crec que, des del periodisme estem fent la nostra feina, però no així des de la política. No pot ser que les comissions d'investigació estiguen en el punt en què estan tant al Congrés com a les Corts. Crec que tot plegat evidencia l'anormalitat política que vivim al País Valencià i a Espanya.
—Aquesta negligència queda condensada en la pàgina 82 del llibre: «Ja són les 15 hores i la situació en algunes comarques és crítica. Carlos i Maribel ja estan demanant els plats i el vi».
—Aquest dinar al Ventorro marca per sempre la trajectòria de Carlos Mazón. Ho he parlat amb molta gent del seu partit i ells diuen que Mazón és molt treballador i que tot ha estat un colp de mala sort.
«El dinar al Ventorro és el símbol de les negligències del 29-O»
Però, siga com siga, la realitat és que aquell dia ell es va quedar en el dinar mentre hi havia gent que s'ofegava. I el més gros és que, quasi un any després, encara no sabem on va anar després d'aquell dinar i perquè va estar desaparegut durant un lapse de temps que, probablement, va ser crucial. Tard o d'hora, el dinar al Ventorro serà el final de la seua carrera política. A ell no se li recordarà per cap altra cosa que no siga el Ventorro. Aquell dinar és el símbol de la negligència.
En el llibre transcric l'inici de l'informatiu de les 14 hores d'À Punt i les declaracions a aquella hora de l'alcalde d'Utiel. No oblidem que a aquella hora ja hi havia alerta hidrològica. I això contrasta fortament amb el fet que un president quedara pràcticament incomunicat en un dinar. Jo no sé si Mazón, amb aquell dinar, té o no mala sort. El que sí sé és que aquella despreocupació diu molt del personatge. Com pot ser que diga, temps després d'aquell dia tràgic, que ell no pintava res al Cecopi?
—En el llibre posa en dubte que en aquell dinar Mazón realment li oferira a Maribel Vilaplana la direcció d'À Punt, raó que el seu equip va adduir per justificar la trobada...
—Aquest dinar va ser de tipus personal, no professional. Tinc constatat que l'oferta ja li l'havia feta abans i que ella l'havia rebutjada. També li havia proposat altres càrrecs, però ella sempre ha sostingut que, després del tancament de Canal 9 -on ella treballava-, no volia saber res d'oferiments del PP. Sabem, d'una altra banda, que ja havien sopat junts l'11 d'octubre al restaurant La Raspa, que està molt prop de casa Mazón. A mi em crida l'atenció que, si era un dinar professional, estigueren els dos a soles en un reservat.
—Mazón fallà aquell dia. Però, i el seu equip? Costa creure que cap dels seus assessors no tinguera consciència de la gravetat del que estava succeint i li posara en alerta.
—El cercle de confiança de Mazón va fallar estrepitosament aquell dia perquè no es va prendre seriosament l'alerta i no va fer allò que se suposa que ha de fer un assessor. A ells els hauria correspost traure de les
«El cercle de confiança de Carlos Mazón va fallar estrepitosament el dia 29 d'octubre»
orelles a Mazón del Ventorro. Però tenia a José Manuel Cuenca, la seua mà dreta, a Bilbao. Aquest quan va prendre consciència de la gravetat de la situació se'n tornà però es quedà bloquejat a Xàtiva. El conseller d'Educació, un home de la seua màxima confiança se'n anà a dinar a Alacant. Quedava Cayetano García, secretari autonòmic de Presidència, qui sí que estava al Palau, però que en cap moment no pensà en interrompre el dinar.
Per què? Probablement perquè Mazón, que s'havia alliberat tota l'agenda a la vesprada, havia donat ordre perquè ningú no el molestara. Així que el seu equip s'ho pren relaxadament, amb conseqüències fatals. Després, hi ha aquesta mentida —que també li hem hagut de desmuntar— que ell segueix l'emergència des del Palau de la Generalitat. Diu que, des del restaurant va estar tota l'estona informat de l'emergència. Però de veritat algú pensa que el Ventorro és el lloc des d'on seguir una emergència?
—Algun dia sabrem on estava Carlos Mazón entre les 18.57 i les 19.34?
—Sí, jo crec que ho sabrem. És impossible que un President estiga desaparegut durant un moment que és crític. Em sembla infantil pensar que no acabarem sabent-ho, d'una forma o una altra. Carlos Mazón ha mentit reiteradament davant l'opinió pública. I ho ha fet amb certa complicitat. És difícil entendre que s'esborraren les gravacions de les càmeres de seguretat del Palau. De fet, quan ell ha necessitat imatges de càmeres de seguretat —com la de l'accés al Cecopi, que certifiquen que va arribar al Cecopi després de l'enviament de l'alerta— n'ha tirat mà. Si unes gravacions estaven disponibles, per què les altres, no?
—És evident que hi hagué negligència en la gestió política, però també errades tècniques fatals. Com ara la decisió de retirar als agents forestals al migdia d'aquell 29 d'octubre que havien de mesurar el cabal del barranc de Poio. Les coses podrien haver anat diferentment si no s'haguera pres aquesta decisió tècnica?
—És evident que aquell dia hi hagué una cadena que va fallar. I va fallar, en essència, perquè es va subestimar l'emergència. El Cecopi hauria d'haver-se convocat a primera hora del matí. Però com es va convocar a les 17 hores, la gestió sempre va ser reactiva. És que quan activen l'UME per a Utiel, aquesta ja no pot accedir al municipi. Es va arribar tard a tot arreu.
Dit això, respecte de la vigilància del barranc de Poio, no és que ho diga jo, és que ho diuen els mateixos agents forestals: que encara que hagueren caigut totes les comunicacions, ells, amb els seus walkie-talkies podrien haver anunciat el que es venia. A aquest respecte, el Pla d'Inundacions és molt clar: en nivell 1 d'emergència, és a la Generalitat a qui li compet la vigilància dels barrancs.
—Ahir el conseller d'Emergències, Juan Carlos Valderrama, va insistir a criticar a l'AEMET. Va demanar que «s'ajusten els protocols d'AEMET» perquè, diu, «generen desconcert i confusió». Creu que els funciona aquesta estratègia de deslegitimació dels organismes tècnics?
—Aquestes afirmacions són puntades endavant amb què volen tapar la seua negligència. L'AEMET és un organisme públic, on treballen tècnics, i que proveeix informació per a totes les autonomies. I ves per on que l'única que és queixa és la Generalitat Valenciana. A més, Mazón parla d'ells amb un to fatxenda. I tot, per a salvar el seu propi cul.
El missatge que volen fer arribar —i que hi ha qui els compra— és que estem desvalids perquè aquests organismes tècnics són incompetents. Però l'AEMET és el mateix organisme que ha informat i fet previsions sobre altres danes a tota Espanya i en cap hi ha hagut la quantitat de morts que hem tingut ací. Em sembla una irresponsabilitat per part d'una administració autonòmica, però és que, arribat a aquest punt, de Carlos Mazón pots esperar qualsevol cosa.
—Creu que li queda crèdit per ser candidat a la Generalitat l'any 2027?
—Ell, a hores d'ara, aguanta perquè a Vox li interessa. Només cal mirar les enquestes: Mazón perd crèdit, però la dreta manté la seua hegemonia gràcies al creixement de Vox. En aquests moments, només hi ha dues persones a qui interessa la continuïtat de Mazón: un és el propi Mazón i l'altre és Abascal. Hi hagué un intent de Gènova de fer-lo fora, a través de González Pons, però Feijóo va posar damunt la taula el nom de María José Català i Vox va dir que de cap de les maneres.
—Creu que la responsabilitat dels morts se l'haurà d'empassar, exclusivament, Salomé Pradas?
—Tinc la intuïció que Salomé Prades té un as a la mànega guardat. De moment, ella ha optat per tirar la culpa als tècnics i per assegurar que les decisions les va prendre ella.
Ara bé, tenim les telefonades que ella va entregar voluntàriament a la jutgessa per demostrar que ella estava sobre el terreny. I si creues les telefonades, t'adones que quan a les 12.30 del matí Bernabé li diu a Pradas que
«Salomé Pradas ha optat per tirar la culpa als tècnics i per assumir la responsabilitat d'enviar l'avís. Ara bé, crec que té un as en la màniga»
li demane l'UME, Pradas telefona a Mazón i aquest no li l'agafa. Hi ha una altra telefonada a les 16.40 de Pradas a Mazón que aquest no li agafa perquè està al Ventorro. A les 17.33, Mazón li torna La cridada i entre les 17.33 i les 18.30 Mazón i Pradas parlen quatre vegades, una d'elles durant set minuts. A aquella hora ja s'ha posat a sobre de la taula la possibilitat d'enviar un Es-Alert. Després, quan ja la situació és catastròfica, i després d'una telefonada de Bernabé, a les 19.10 hores li torna a cridar a Mazón i no li l'agafa. I en acabant, hi ha una telefonada a les 20.10, un minut abans de l'enviament del Es-Alert.
Mazón sempre ha negat que ell tinguera res a veure amb l'enviament del missatge. Ara bé, el que les telefonades demostren és que en els moments crítics Pradas va parlar o va intentar parlar amb ell. Per tant, no descarte que utilitze tot això en algun moment.
—L'heroïna de tota aquesta història, de moment, és la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra?
—A veure, els veritables herois i heroïnes són totes aquelles persones que aquella vesprada del 29 d'octubre van arriscar les seues vides per salvar la d'altres. Sense totes aquelles persones, els morts haurien sigut molts més.
Dit això, crec que aquesta jutgessa està fent molt bé la seua feina: és empàtica amb les víctimes i molt treballadora. Ara bé, la justícia, la veritat i la reparació no la podem fiar exclusivament a la jutgessa. Perquè tots sabem que serà molt difícil vincular la negligència a un delicte penal i potser ens duguem una sorpresa en el futur judici. La justícia ha de fer el seu camí, però nosaltres, com a societat, com periodistes, hem d'aportar la nostra veritat. L'administració ha de donar reparació no només repartint diners, com fan ara, sinó també acompanyant-los i demanant perdó.