‘Ingrata pàtria’ i el rector Peset: restitució i memòria des de la literatura

Totes les morts atribuïbles a la repressió són igual de terribles. Però Joan Baptista Peset Aleixandre no era un represaliat qualsevol. Era un home moderat, burgès, contrari a la violència i catòlic convençut, fins al punt de convertir-se en salvador de patrimoni eclesiàstic del furor dels milicians. En una confrontació entre classes, com va ser en gran manera la Guerra Civil, qui va ser rector de la Universitat de València podria haver format part —per estatus socioeconòmic— d’aquells que van fer costat a la rebel·lió franquista. Però també era un home de profundes conviccions humanístiques i democràtiques, algú que es va mantindre fidel al govern legítim de la República des de la paraula. La paraula, de fet, va decidir la seua sort.

Deslliurat de la pena de mort en un primer procés, commutada per cadena perpètua, gràcies a la intercessió i els testimonis favorables de burgesos i religiosos com el mateix arquebisbe de València, va ser jutjat de nou després que un grup de companys de la Universitat aportara com a prova el text d’una conferència extremadament crítica amb els revoltats i els seus postulats ideològics. El nou procés va servir perquè Joan Baptista Peset fora condemnat a mort i afusellat juntament amb tres persones més: dos milicians, Jacint Ferrús i un curiós personatge conegut per malnom de León, i un antic alcalde de Sagunt, Antonio Agustín, un personatge bastant desconegut sobre el qual l'escriptor també posa el focus. Els companys de saca de Peset acabaren en una fosa comuna. Les restes de qui havia sigut rector pogueren ser recuperades per la família.

Tot i que la novel·la és la culminació d’una trilogia sobre el feixisme que agrupa La sega (2016) i L’esperit del temps (2019), ambdues distingides amb sengles guardons a obra publicada, el Premi de la Crítica i el Premi Òmnium, la història de Peset havia interpel·lat l’escriptor i divulgador Martí Domínguez (Madrid, 1966) des que de fa més de dues dècades la Universitat de València va publicar el facsímil Procés a Joan Peset Aleixandre (2001). Si l'obra no ha vist la llum fins ara ha estat per un llarg procés d’investigació, amb el qual Martí Domínguez ha aprofundit no sols en la figura de Peset, sinó en la dels personatges que l'envoltaren en les hores finals, a un costat i un altre dels barrots. Davant l'escamot d'execució.

Una polifonia de veus

Un treball de documentació exhaustiu, no sempre fàcil, en instàncies com l’Arxiu Històric de Defensa, a Madrid, on hi havia els sumaris. Gràcies a aquesta recerca, combinada amb la informació bibliogràfica i la proporcionada per les famílies, Domínguez reconstrueix no sols el periple terminal de Peset i els seus companys, sinó també d’actors necessaris com el director de la Model, Ramón de Toledo; d’Óscar Boán Callejas, que va presidir nombrosos consells de guerra i va signar un nombre ingent de condemnes de mort; de l’artista Ángel Gagos, que va aconseguir salvar la vida col·laborant amb les autoritats franquistes, o del doctor José Roca Meca, l’encarregat de lliurar al fiscal la conferència que va dur Peset al paredó. Tan sols alguns dels molts personatges que desfilen per un llibre compacte, concentrat, però de lectura fluida, àvida.

Explicava en una entrevista promocional l’autor d’Ingrata pàtria que una de les coses que més li va costar va ser la de trobar el to de la novel·la. Llegint-la, és fàcil entendre per què. A Domínguez li interessa vivament la figura del rector, un personatge de ciència perseguit per les seues idees, una constant en l’obra d’aquest escriptor, però també pretenia contar unes altres coses; hi ha una immersió molt meritòria i detallada en la macabra quotidianitat de la vida en la presó, en la por al dia de la saca, en els estratagemes dels afusellats per comunicar-se per última vegada amb les famílies, en el moment terrible en què la mort s’acosta, en l’enterrament. També en els intents de les autoritats franquistes d’arrencar dels condemnats una última declaració de penediment.

Una multiplicitat de fronts difícil de condensar, amb detalls com l’argot específic d’aquell món, no exempt de pinzellades d’humor negre. Per narrar tot això, Domínguez opta per un procediment arriscat, una mena de polifonia de veus amb tot el ventall de personatges fent de narradors en primera persona, amb Peset òbviament en el centre del relat i les reflexions. Aquest procediment diversifica la narració, ens fa veure la història des de multitud de punts de vista, sense excloure’n els botxins, però també sense ometre la part de la barbàrie atribuïble al bàndol republicà. Assassinats que, sense servir de justificació, expliquen alguns dels posicionaments revengistes d’homes i dones afins a Franco. Una defensa de la complexitat, d’extraure’n del relat els maniqueismes i els relats sobre bons i dolents absoluts, que dignifica la proposta.

Domínguez, clarament, es posiciona del costat de Peset, algú que no va estar còmode amb la persecució i l’assassinat de religiosos i religioses per part dels milicians, fins i tot des de la consciència que una part d’aquella violència era fruit de tota la ràbia acumulada pels abusos dels poderosos. Uns matisos, un joc d'escala de grisos, que no implica que el llibre jugue a l'equidistància. A banda d’exposar amb tota la seua miserable inanitat i perversió la ideologia totalitària i feixista sobre la qual es justifica la brutal repressió franquista, la novel·la subratlla l’arbitrarietat dels processos, la crueltat, amb excepcions, dels carcellers i botxins. I subratlla el fet que aquestes execucions —2.237 persones afusellades en Paterna fins a l’any 1956, segons el càlcul de l’historiador Vicent Gavarda— tingueren lloc fins molt després del final de la guerra. Les massacres no estaven emparades per les dinàmiques violentes d’un conflicte bèl·lic. La promesa de pau i reconciliació del règim era una broma macabra.

Fer una novel·la

En aquest punt, convé recordar que Ingrata pàtria, tot i aportar informació i documentació nova, no és un llibre d’història. A diferència del tipus de novel·la històrica interminable que fa exhibició investigadora mentre s’oblida d’insuflar vida literària a l’artefacte, Martí Domínguez mostra plena consciència del fet novel·lístic. L'ajuda l’ofici acumulat, amb el qual és capaç d’harmonitzar la polifonia de veus, de contar fets i anècdotes, llançar reflexions i fer avançar la narració alhora que dota de personalitat pròpia els personatges, amb punteria i sentit de la diversitat. Peset és al centre del relat, vehicula la narració amb les reflexions sobre la integritat, la fidelitat a les idees, la posteritat, les oportunitats de fugir malbaratades, la situació de la família, els privilegis socials, la fe. Reflexiona i interactua amb els altres condemnats, de vegades des d’una mirada de classe. Amb tot, aquest protagonisme no és asfixiant ni exhaustiu, serveix com a pal de paller perquè entrem en la ment dels altres personatges, inclosos els botxins.

De l’opció de literaturitzar la història naix una llicència literària, una mena d’especulació amb base, que arrodoneix la proposta.

De l’opció de literaturitzar la història naix una llicència literària, una mena d’especulació amb base, que arrodoneix la proposta. Tot i que el capítol on es materialitza l’assassinat de Peset és esplèndid, amb un remat literàriament magnífic, l’autor perllonga la narració i juga la carta del fet no aclarit de per què el cos del metge no va acabar en la fossa comuna, com els seus tres companys de saca.

Una trama en la qual tenen un paper fonamental dos personatges que no citem en aquest text, per no perjudicar l’experiència lectora. És el poc o molt que té de fabulació Ingrata pàtria —tot i que raonada, construïda sobre bases plausibles—, un llibre que és un exercici de restitució i memòria, però abordat des de l’arquitectura literària. Amb una novel·la absorbent i molt ben armada que, com ja havia passat amb La sega, desmunta la idea bastant estesa que la literatura sobre la Guerra Civil i les seues conseqüències està abocada al tedi i la clonació de fórmules narratives.