El president de la Generalitat de Catalunya és llicenciat en Filosofia, posseeix un màster en economia i és un expert corredor de maratons, però des de lʼoposició sobretot és percebut com un anestesista. I lʼoposició és tot el Parlament, excepte el PSC. És a dir, 83 diputats dels 135 que seuen a lʼhemicicle.
Dins de les veus crítiques, nʼhi ha dʼintensitat diversa. Alguns, com ara Junts, acusen Salvador Illa dʼhaver reduït lʼautogovern a un perfil baix inacceptable i nʼhi ha, de més benèvols, que lʼurgeixen a acomplir els acords a què van comprometreʼs per tal dʼinvestir-lo. Aquests últims, i molt especialment Esquerra, han aprofitat el debat de política general celebrada aquesta setmana al Parlament per tal de plantejar-li una mena dʼultimàtum: o hi ha progressos palpables en lʼobtenció del finançament singular per a Catalunya o la legislatura haurà entrat en via morta. Aquest era lʼelement nuclear del mandat en precari dʼIlla.
El portaveu dels republicans, Josep Maria Jové, li ho va deixar clar dimecres passat, en el transcurs de la sessió parlamentària més important de lʼany: el marge de confiança concedit per ERC està sota mínims, ja ha entrat en «el temps de descompte». I Illa, perico de soca-rel, sap que els temps de descompte els carrega el diable. LʼEspanyol va salvar-se del descens a segona en els minuts afegits de lʼúltim partit de lliga, disputat contra la Reial Societat. Un gol de Coromines va obrar el miracle. En canvi, en lʼúltima jornada de la lliga en curs, lʼequip espanyolista va caure derrotat a casa contra el Reial Betis després que Puado errara un penal en els minuts de descompte.
Així doncs, lʼexpectativa de vida de la legislatura dependrà de la capacitat dʼIlla de tirar endavant el finançament singular català. La tournée autonòmica que està protagonitzant de cara a reunir suports tàcits o explícits sʼemmarca en aquesta estratègia de persuassió. No sols ha de captivar els seus companys del PSOE, que no és una tasca tan senzilla, sinó que també ha de tenir una certa receptivitat entre els barons del PP i, per últim, last but no least, rebre el vist-i-plau de Junts a la proposta final. Una prova ben exigent, perquè el partit de Carles Puigdemont no pensa posar-ho fàcil als socialistes. Ni a Pedro Sánchez, com ho demostra cada setmana, i encara menys a Illa.
Els republicans adverteixen que perceben un Govern «sense ànima» i remarquen que Illa governa «sense majories». El salvavides del president, la seua taula de salvació, és el finançament singular. «Ja ha tingut prou marge per acomplir allò que vam pactar», li va etzibar Jové, en un to clarament més exigent l’exhibit per Gabriel Rufián al Congrés.
Illa era conscient que respectar el principal punt de l’acord d’investidura requeriria temps i esforç. Si atenem les paraules d’Esquerra al Parlament, la primera condició està a punt d’esgotar-se, i de la segona, dels esforços, Illa encara n’haurà de posar més. Els gestos de l’executiu espanyol no són prou i topen amb un mapa polític esquarterat, amb partits que no volen sentir-ne a parlar —com el PP i Vox— i d’altres que hi posen peròs, com una part de la coalició Compromís, recelosa que un acord amb l’independentisme català relegue la reforma del sistema de finançament autonòmic de les autonomies de règim comú.
La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, tampoc no ho té fàcil. Ocupa la doble condició de vicepresidenta primera del gabinet de Sánchez i de candidata socialista a la presidència de la Junta d’Andalusia. I els populars, com era de preveure, no s’estan de furgar en aquesta circumstància, fent veure que està plegada als interessos del separatisme. Aquesta doble personalitat constitueix un pal a la roda importantíssim, perquè Montero no pot acudir a les eleccions, d’ací a un semestre, amb el finançament singular català mig enllestit. Seria una arma molt valuosa per als seus contrincants polítics.
La seriositat d’Illa li permet fidelitzar electors propis i propers que estaven farts del procés sobiranista, però irrita els independentistes més militants i aquells que no s’hi mostraven tan vehements
El temps corre a velocitat vertiginosa a Catalunya i massa lent a Andalusia… i a Castella i Lleó. El president d’aquesta comunitat, Alfonso Fernández Mañueco, ha verbalitzat la seua intenció de convocar els comicis autonòmics el mateix dia que els andalusos acudisquen a les urnes. I encara s’hi podria sumar alguna altra més en què els populars tinguen pràcticament garantida la victòria —per exemple, Balears o l’Aragó— i desitgen ampliar la distància amb els socialistes, que en 2023 s’hi van quedar més o menys pròxims. Tot plegat busca transmetre la sensació d’un socialisme a la baixa, ara que a les enquestes no sols remunta, sinó que, en alguns casos, ja es troba en primera posició pel que fa a l’expectativa de vot.
Jové li va demanar a Illa que deixe d’exercir de «portaveu del PSOE» i que no es limite a gestionar. Perquè la imatge d’un president funcionarial, que deixa de costat els grans debats i va per feina, va guanyant pes. D’una banda, la seriositat d’Illa li permet fidelitzar electors propis i propers que estaven farts del procés sobiranista, però, de l’altra, irrita els independentistes més militants i aquells que no s’hi mostraven tan vehements però que també se senten decebuts pel perfil de l’actual president. Els canvis introduïts als mitjans públics n’és l’última mostra.
Els Comuns, els altres socis preferents del PSC, no van ser tan durs com Esquerra. Jèssica Albiach va exigir-li una agenda ambiental respectuosa amb els reptes que comporta el canvi climàtic. Si la bandera dels republicans és el finançament singular, la d’ells és la negativa a ampliar l’aerport del Prat i a bastir un front democràtic contra l’extrema dreta.
No obstant, el combat contra els discursos ultres ja malda per monopolitzar-lo Illa. A través dels seus combats dialèctics amb Sílvia Orriols, la portaveu d’Aliança Catalana, prova d’erigir-se’n el mur de contenció. En aquest sentit, coarta encara més l’espai en què es mouen els Comuns.
A la UVI, en coma
Així, a la unitat de vigilància intensiva, i en estat de coma, veu Catalunya el grup de Junts. Va explicitar-ho el seu portaveu, Albert Batet, tot remarcant la submissió d’Illa a Pedro Sánchez, de qui, fent un joc de paraules amb el seu nom, desenvolupa la tasca de «salvador». «No li demanem que es faci independentista, però com a mínim, defensi Catalunya», va pregar-li Batet.
La topada amb Junts va ser severa, tant pel to emprat per la formació independentista com per la imatge dedicat a Espanya i no a Catalunya. Ni les mesures grandiloqüents anunciades per Illa en matèria de vivenda pública ni les dades econòmiques positives quant a producte interior brut no fan el pes a Junts.
Batet va tractar de filar un discurs social, molt enfocat en els treballadors poc qualificats i les classes mitjanes, una manera d’allunyar-se de l’extremisme d’Aliança Catalana. «Es treballa molt i es guanya poc», va afirmar. El to emprat pel portaveu de Junts no era tan dur com el de Míriam Nogueras, la seua companya al Congrés espanyol, però va incomodar molt Illa per la imatge de vassall de Sánchez que duia implícita.
Junts, que pateix per l’avanç d’Aliança Catalana a les enquestes, és conscient que ha de recuperar la imatge de centralitat que va donar-li bons resultats en el passat. Replicar el discurs antiimmigratori d’Orriols, com el PP està fent en ocasions amb Vox, condueix a un transvasament de vots. Per això mateix Batet va incidir tant en el paper subsidiari d’Illa però sense incidir en aquestes matèries com ho està fent el grup parlamentari del Congrés.
Una imatge de lacai que el PP estén a Puigdemont. Segons Alejandro Fernández, el líder del PP català que continua sent-ho per l’ajornament indefinit del congrés en què se n’ha de buscar un substitut, Illa està sotmès als dictats de Sánchez i Puigdemont. Als de tots dos.
Fernández sí que va fer més picades d’ull als sectors situats a més a la dreta, en especial en matèries com la immigració o la seguretat. El portaveu del PP va esforçar-se a denunciar la imatge amable que transmet Illa amb el seu posat asserenat, de persona moderada, d’home de consensos. Aquest Illa, sostenen els populars, amaga una cara oculta maligna: la d’aliat d’ERC, qui té la «clau» de la governabilitat, i la de titella moguda pels fils que el connecten a la Moncloa i Waterloo.
Quan Illa mira a esquerra i dreta, únicament rep retrets. L’esquerra li retreu gosadia a l’hora d’acarar debats com el de l’aeroport del Prat i l’acusa de fer volar coloms amb la seua promesa de construir 200.000 habitatges socials. I, en mirar cap a la dreta, li recriminen que les seues receptes econòmiques no faran sinó empitjorar la salut del malalt.
Illa es troba en un laberint, no té garantits uns pressupostos i sap que la seua expectativa de vida depèn d’un finançament singular que el PSOE desitja fer plural per no ferir susceptibilitats i no pagar-ho a les urnes a la resta de l’Estat. Una quadratura del cercle molt complicada en la qual, però, es juga el seu futur polític.