Ja sabíem que La masia de Joan Miró la va comprar Ernest Hemingway després de llançar una moneda per jugar-se si se la quedava ell o Evan Shipman, i era coneguda l'amistat de Miró amb Alexander Calder i altres nord-americans, però cap exposició fins ara havia incidit tant en la importància dels Estats Units en la carrera artística de Joan Miró, en la seva conversió en un artista global amb influència sobre altres artistes de l'època contemporània i posterior.
Els comissaris Marko Daniel, Matthew Gale i Dolors Rodríguez han fet molt bona feina si el visitant es mou, tranquil·lament, sala per sala. En aquesta exposició, l'ordre de les obres està molt pensat i paga la pena seguir-lo amb calma per establir vincles que, de vegades, són històricament rellevants però artísticament distants.
Per exemple, la sala 5, Possibilities I, agrupa obres de Miró i d'altres artistes que van sortir a la revista Possibilities, editada per Robert Motherwell i Harold Rosenberg, amb obres i reflexions d'artistes influïts per Miró, com William Baziotes, Jackson Pollock i Mark Rothko. El nexe d'unió és una revista, però també és clar que aquests artistes admeten la influència de Miró, i que Miró, en un altre número de Possibilities responia que coneixia i li interessava l'obra de Rothko, Motherwell i Baziotes (tot i que això no es va transcriure bé a l'entrevista i s'ha sabut posteriorment).
Per tant, és clar que hi havia la influència de Miró sobre tots ells, encara que pugui ser complicat concretar-la.
Les sales Possibilities I i II són magnífiques només per les obres dels artistes exposats. Però l'exposició comença pel principi. Cal tornar als anys trenta.
Exposar abans d'arribar.
Encara que «Miró i els Estats Units» després abandona l'ordre cronològic, la sala 1 sí que ens recorda les primeres obres exposades als Estats Units (en aquest cas Le renversement i Peinture) i els primers influïts (Perle Fine o Alice Trumbull Mason).
Durant els anys trenta ja s'han venut obres de Miró a Nova York i, com recorda Beatriz Cordero en el magnífic catàleg de l'exposició, hi ha exposicions als anys trenta i també lluny de Nova York. A San Francisco (Califòrnia) ja exposa a la modesta East West Gallery, una «proesa del marxant» Howard Putzel. I n'hi haurà més, sempre modestes, a Califòrnia. Però la penetració és lenta perquè ni tan sols Joan Miró ha visitat els Estats Units. No ho farà fins al 1947.
La segona sala s'ha de visitar sabent que, a París, Miró ja havia fet un amic, un gran amic dels Estats Units, Alexander Calder. «Som com germans», diu l'exposició que afirmava Miró. Aquí hi ha l'espectacular mòbil-escultura Polígons negres de Calder que l'escultor es va intercanviar amb Miró per Dones i ocell en la nit. I el retrat que Calder va fer de Miró amb filferro, tan senzill com màgic.
L'arquitecte Josep Lluís Sert va ser amic de tots dos i, posteriorment, quan va ser degà d'arquitectura a Harvard, els va fer alguns encàrrecs importants.
L'obra Missatge d'amic, que podem veure aquí, és una resposta de Miró a una carta de Calder plena de dibuixos que incomprensiblement li va arribar. La carta es pot veure també en una vitrina de la sala.
Una altra amiga de París que també va acabar a Nova York va ser Louise Bourgeois. Cal recordar que la Segona Guerra Mundial va desplaçar el centre neuràlgic de l'art contemporani de París a Nova York sense remei. Les escultures Els personatges de Louise Bourgeois són una clara inspiració per Tres majestats de Joan Miró i aquesta forma de tòtems encara la trobarem, al final de l'exposició, en l'obra de l'escultora Jeanne Reynal (Two rivers o The pangolin, ja del 1970), que també va utilitzar trencadís a la manera de Gaudí.
La sala 3 de l'exposició enfronta l'obra de Miró amb el surrealisme on intentaven situar-lo alguns crítics de manera errònia. Ja es veu que, en general, grinyola: la comparació de Miró amb el surrealisme de Dalí no funciona i tampoc amb d'altres, tot i que no és tan llunyà a Wifredo Lam, per exemple.
En la seva primera visita als Estats Units, Miró va poder treballar a l'Atelier 17, on anaven molts artistes per treballar amb gravat. Allà va coincidir amb Bourgeois novament, Minna Citron o Alice Trumbull.
Les Constel·lacions de Miró, sempre hipnòtiques, ocupen la sala següent. L'exposició ens recorda que Pierre Matisse va ser qui les va exposar a Nova York el 1945 «amb un gran ressò» i després va «impulsar una edició limitada de gravats (pochoirs)» que va presentar el 1959 a París, Nova York i Los Angeles. «Es poden veure l'anvers i el revers dels originals, tal com volia Miró».
Aquell mateix 1945, Barnett Newman ja havia dit que «Miró havia iniciat un nou moviment artístic», impactat per les Constel·lacions i dos anys després Clement Greenberg va dir al Possibilities esmentat que Miró era «més rellevant» que Picasso o Matisse.
És molt inquietant les semblances estructurals entre l'obra que Miró considerava la seva millor peça, Natura morta amb un sabatot (1937) i Garden in Sochi (1943) de l'artista armenioamericà Arshile Gorky. Els comissaris de la mostra les encaren perquè no perdem detall. Són dues obres que no tenen res a veure, però sembla impossible que Gorky no s'hagi inspirat en la de Miró.
La influència de Miró sobre la nova pintura americana d'en Pollock i la Lee Krasner sembla evident tot i que Miró va dir que també «s'havia deixat influenciar» per ells. Això va ser quan va exposar al MoMA el 1959.
Les escultures de Miró i Jeanne Reynal dialoguen al final de l'exposició, abans que una acurada cronologia ens parli de tots els viatges que Miró va fer als Estats Units i una vitrina ens reveli secrets íntims d'aquella relació: una nota on Miró escriu que la pintura de Pollock té a veure amb el jazz o una dedicatòria de Henry Miller en una edició de The smile of the foot of the Ladder ('El somriure al peu de l'escala') que diu «Homenatge a Joan Miró i al seu aparador d'objectes, formes, colors, bèsties, astres, llunes i estrelles».